Sixena: entre l’espoli, els tribunals i la identitat

La sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga la Generalitat de Catalunya a retornar les pintures murals del monestir de Sixena al govern d’Aragó ha tornat a posar sobre la taula un debat profundament incòmode, però essencial: a qui pertany el patrimoni cultural? Més encara, què entenem per “pertànyer” quan parlem d’obres d’art que han estat traslladades, salvades i conservades sota circumstàncies excepcionals?

Francesc Canosa publicava un article ja fa uns anys en què reflexionava sobre la identitat d’Aragó i el paper de Sixena com a símbol de la memòria històrica de la corona catalanoaragonesa.(1) Es lamentava que Aragó s’hagués alineat amb la Meseta espanyola en lloc d’haver mirat cap al Mediterrani i Catalunya, cosa que li ha suposat un tancament cultural i econòmic. Afirmava que el cas de Sixena no tracta només d’art, sinó de política, cultura i identitat. L’autor denunciava que l’Estat espanyol pretén esborrar la memòria de la corona catalanoaragonesa, de la qual el monestir de Sixena n’és un símbol. Sixena representa la connexió entre els territoris catalans i aragonesos abans de la castellanització. El conflicte actual, disfressat de disputa legal sobre art, amaga en realitat una operació política per controlar el relat històric i anul·lar la identitat pròpia d’Aragó i Catalunya. Centrar-se només en les sentències judicials és caure en una trampa que amaga la veritable dimensió del conflicte.

Canosa acabava l’article escrivint: Tot això ha passat en l’imperi de l’Espanya nacionaljudicial, on no hi ha política, tot té resposta al jutjat. I des del jutjat s’activa l’assalt al Museu de Lleida l’11 de desembre passat. En el llibre revela un detall fins ara desconegut: que els agents de la Guàrdia Civil es feien ‘selfies’ amb els sarcòfags gòtics de les monges, entre els quals, el d’Isabel d’Urgell.

Les pintures de Sixena, realitzades al segle XIII, són una mostra singular i excepcional de l’art romànic europeu. Situades originàriament al sostre de la sala capitular del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, van sobreviure a l’abandó i al foc gràcies al seu trasllat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) durant la Guerra Civil espanyola. Com recorda l'historiador David Paloma, “la desamortització del segle XIX va deixar el monestir en mans de la decadència i el foc del 1936 gairebé el condemna a la desaparició patrimonial definitiva.”(2)

Aquest és un punt clau: sense aquest trasllat, molt probablement avui no parlaríem de les pintures de Sixena. El MNAC no només les ha conservades, sinó que les ha restaurades, estudiades i posat a disposició del públic i de la comunitat científica internacional. Segons Paloma, “el MNAC ha actuat com a refugi protector d’un patrimoni que l’Aragó havia donat per perdut.”(2)

Tanmateix, el Suprem ha dictaminat que el valor jurídic de la propietat és superior al context històric de salvaguarda. L’Estat espanyol ha decidit imposar una lectura jurídica formalista, ignorant les implicacions de conservació, seguretat i accés públic. La paradoxa és flagrant: es privilegia una restitució simbòlica a canvi d’un risc molt real de degradació. Com va escriure Xavier Antich, “l’Estat espanyol no vol ni pot entendre que la cultura no pot ser administrada com una propietat immoble.”² I afegeix: “Quan la justícia s’aplica sense sensibilitat patrimonial, esdevé una forma més de destrucció cultural.”(3)

Els experts han estat clars. Gianluigi Colalucci, el restaurador de la Capella Sixtina, va advertir que traslladar aquestes pintures pot causar danys irreversibles. Però l’Estat ha menystingut aquesta visió, convertint el conflicte en una batalla política. De fet, com denuncia Antich, “l’Estat actua com si l’art fos una baula més del control territorial, ignorant la naturalesa universal del patrimoni.”(3)

La dimensió simbòlica del conflicte és innegable. A Aragó, la seva reclamació ha esdevingut una bandera de reivindicació identitària. A Catalunya, es viu com un cas més d’espoli polític, especialment perquè el retorn de diverses peces de Sixena del Museu de Lleida es va executar sota l’article 155, amb presència policial inclosa. Paloma ho explica amb ironia i tristor: “Amb el 155, les obres van marxar en furgonetes de matinada, com si fossin contraban i no patrimoni.”(2)

És en aquest context on la reflexió de Francesc Canosa, a El Punt Avui, esdevé fonamental per entendre l’abast del conflicte. Al seu article “Sixena prova que Espanya no existeix”, Canosa afirma que aquest cas no tracta només d’art, sinó que “ressuscita el passat, la memòria –els cadàvers!– de la Corona catalanoaragonesa.”³ Segons ell, Espanya té un “pla”desnacionalitzador i el primer és “manllevar el cos –els objectes artístics– i després l’ànima –la memòria.”(1)

El monestir de Sixena, tot i els esforços de restauració, no disposa encara de les condicions museístiques per garantir la protecció adequada d’unes obres tan fràgils. Qualsevol proposta del costat català ha quedat sempre ofegada per la judicialització i l’orgull institucional.

El cas de Sixena no és només una visió reductiva de la cultura, més centrada en l’atribució que en la preservació, és una baula més d’aquest procés de desnacionalització dels Països Catalans que continua ben viu al segle XXI. Lluny de ser un fenomen del passat, la voluntat d’assimilació cultural, lingüística i política es manté com una estratègia activa per part dels aparells de l’Estat espanyol, i també del francès en el cas de la Catalunya Nord.

1 Canosa, Francesc. *Sixena prova que Espanya no existeix*, El Punt Avui, 2017.

2 Paloma, David. *La Sixena lleidatana com mai no ens l’havien explicada*, El Temps, 2017.

3 Antich, Xavier. *Sixena is not Spain*, Diari Ara, 2017.