dissabte, 16 d’agost del 2025

JO CONFESSO de Jaume Cabré (2. Adrià Ardèvol, una vida sota l’ombra del Mal)

 


Tot va començar,  en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l’ingrés al monestir de Sant Pere del Burgal

Primer el resum:

Adrià Ardèvol, protagonista de Jo confesso, és un home brillant però turmentat que, enfrontant l’Alzheimer, escriu una confessió fragmentària sobre la seva vida marcada per la culpa, la manca d’afecte i la recerca fallida de l’origen del Mal. La seva història, travessada per una relació d’amor tràgic amb Sara Voltes-Epstein, esdevé alhora un retrat íntim i una denúncia col·lectiva sobre la violència i les injustícies que han marcat la història europea.

Text complet

El veritable cor de Jo confesso és el personatge d’Adrià Ardèvol, una figura complexa i contradictòria que canalitza no només la veu narrativa de la novel·la, sinó també els seus temes més profunds: el Mal, la memòria, la culpa, la solitud, el coneixement i l’amor. La seva vida és relatada a través d’una confessió íntima i fragmentària que escriu mentre enfronta els primers símptomes d’una malaltia neurodegenerativa (Alzheimer el Gran pàg. 987) que l’anirà desposseint, lentament, de la seva identitat intel·lectual. Aquest acte desesperat d’escriptura esdevé tant un intent de redempció com una cerca d’últim sentit.

L'Adrià neix a Barcelona l’any 1946, en el si d’una família freda, severa i ambiciosa. La seva infantesa és marcada per la solitud, la manca d’afecte i una exigència constant per part del seu pare, Fèlix Ardèvol, un personatge distant que el vol convertir en un home erudit, a l’alçada dels seus projectes intel·lectuals i col·leccionistes. El llibre s’inicia amb una frase en què Adrià afirma sentir-se culpable d’haver nascut dins aquella família, com si l’error fos seu.

 (Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable)

Aquesta culpa s’arrossega al llarg de tota la seva vida, i s’intensifica arran de la mort sobtada del pare, un episodi en què ell se sent implicat (i en certa manera culpable) —encara que sigui només simbòlicament— i que marcarà per sempre el seu sentit del deure, de la responsabilitat moral i del dolor.

Cabré descriu Jo confesso com una novel·la “que va de la bellesa a la vellesa i sobre l’ànsia de saber”, i aquest trajecte vital està representat plenament en la figura de l’Adrià. Superdotat des de petit, capaç de parlar diversos idiomes, de tocar el violí amb sensibilitat i de produir obres d’alta erudició, Adrià és també un ésser fràgil, turmentat i incapaç de viure amb plenitud emocional. A la coberta del llibre, un nen allarga el braç per agafar un llibre que no li correspon per edat: metàfora clara d’aquest afany precoç de coneixement, però també de la càrrega i el dolor que aquest saber comporta.

El relat que construeix l'Adrià és profundament introspectiu, però també literàriament sofisticat: alterna constantment la primera i la tercera persona, com si es tractés d’una narració escrita simultàniament per ell mateix i per una consciència externa. Aquesta dualitat narrativa reflecteix el desdoblament interior del personatge, la seva lluita entre el que ha estat, el que ha viscut i el que ha entès —massa tard. El desordre aparent, les repeticions i els salts temporals dins la novel·la responen, per tant, a l’estat mental i emocional del protagonista, i a l’impacte progressiu de l’Alzheimer que el va desintegrant.

En aquest llarg monòleg, que s’adreça a Sara Voltes-Epstein, l’amor de la seva vida, Jo confesso esdevé també una història d’amor truncada. La relació amb Sara és apassionada, conflictiva i marcada per trobades, desencontres i un final is i tràgic.

T’estimo. Et vaig descobrir, et vaig perdre i et vaig retrobar. I sobretot hem tingut el privilegi de començar a envellir junts. Fins al moment en què la desgràcia entrà a casa. (pàg. 753)

Mentre l’Adrià intenta entendre l’origen i la naturalesa del Mal (a través de persecucions, guerres, inquisicions, totalitarismes...), també confessa el seu fracàs més íntim: no haver sabut estimar com cal, no haver sabut preservar l’amor.

El seu projecte vital frustrat —una monografia exhaustiva sobre el Mal radical, el Mal absolut, el Mal quotidià, el Mal diví— queda també incomplert. Jo confesso és, en aquest sentit, allò que Adrià no ha pogut acabar: la seva confessió personal i alhora la seva monografia involuntària, una obra que, com ell mateix admet, no vol donar respostes ni justificar la crueltat, sinó tan sols —segons paraules de Cabré— “fer que el lector es faci unes quantes preguntes”.

Així, l'Adrià Ardèvol es presenta com un home devastat per la lucidesa, que assumeix el pes del món amb un sentit ètic gairebé insostenible. Quan diu: “Crec que soc culpable de la deriva poc engrescadora de la humanitat”, no exagera retòricament: parla des d’una consciència extrema del Mal i de la seva pròpia incapacitat per viure al marge d’aquest. A més, com hem dit abans, és un personatge modelat per una educació severa, per una mare que li deia que “no hem vingut al món a ser feliços”, i per un pare que l’ha format com a instrument del seu llegat, però no com a fill estimat.

Finalment, l'Adrià és també un vehicle per a una reflexió literària més àmplia: Jo confesso, com indica el títol, evoca inevitablement el J’accuse d’Émile Zola, en tant que denúncia, però no d’un cas particular, sinó de la condició humana mateixa. La confessió d’Adrià és a la vegada íntima i col·lectiva, una veu que emergeix del dolor individual però que ressona amb una història europea de violència, persecucions i oblits.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada