Una catalanofòbia "Dellaostia": del cucurutxo al bosc en flames

A Gràcia, aquest estiu, una noia demana un gelat en català. Horror. Escàndol. El propietari li diu que és una maleducada i que aquí “som al Reino de España”. Clar, tothom sap que la Constitució diu que els cucurutxos només es poden demanar en castellà I si vols stracciatella en català, a l’exili amb tu.

L’endemà, passa el que passa: pintades a la gelateria, adhesius denunciant que no respecten el català... Els mitjans espanyols (ei, i també els argentins!) a l’estil de “Esas latinas”, denuncien la tradicional insolidaritat, imposició, xenofòbia i, per què no?, racisme dels catalans. Aquesta exigència contínua de voler parlar la seva pròpia llengua i, a més gosar demanar que el tractin amb respecte i educació. On anirem a parar si els catalans demanen gelats i, a sobre, en català? El caos absolut. Si la situació s’hagués produït a l’inrevés, tindríem ja portada a l’ABC, missa de reparació i tres dies de dol nacional amb bandera a mig pal.

Mentrestant, a Galícia, hi ha incendis devastadors. Tot crema. La gent ho perd tot. Un drama absolut. Però tranquils: sempre hi ha algú disposat a recordar que la veritable flama eterna és l’odi a Catalunya. Què veiem a les xarxes? Una dona indignada, no pas amb les flames, sinó amb... sí, ho heu endevinat: Catalunya. “És que els catalans reben més ajudes, són de primera, i nosaltres de segona.” Tota la vida portant la culpa de la pluja que cau, del tren que arriba tard i de la carbonara amb nata. Ara també som culpables de l’olor de socarrim.

I no us enganyeu: tot això no és cap novetat. Francesc Ferrer i Gironès ja ens ho va escriure amb calma de notari: fa quatre-cents anys que dura el mateix serial.  La catalanofòbia no és una moda, és una institució. Llegiu o rellegiu “El pensament anticatalà a través de la història”, un best-seller sense final, més llarg que “Joc de Trons”. I amb menys dracs, però més foc. Fa quatre segles que fsom el “punching ball” oficial de l’Estat: si hi ha crisi, culpa dels catalans; si hi ha incendis, culpa dels catalans; si et cau el gelat al terra, culpa dels catalans també

El llibre de Ferrer i Gironès ens convida a veure la catalanofòbia no com a resultat de violència directa sinó com a instrument de dominació cultural. Quan en un bar algú és increpat per parlar en català, no és només una repercussió personal: és la tradició invisibilitzadora de segles que encara viu a la pell de les persones.

La diferència? Abans el missatge circulava en sermons i fulls impresos; avui, a Twitter i tertúlies televisives. El segle XXI només ha aportat una millora tecnològica: ara et poden insultar en streaming..

La veritat? Ja comença a ser entranyable. Al final, serem patrimoni immaterial de la humanitat: “Odiar els catalans, tradició ancestral ibèrica”. Vindran turistes japonesos a fer fotos a les tertúlies de TV, on cada vespre es repeteix el ritual: obrir el programa, treure Catalunya a passeig i fotre quatre cops de bastó verbal. Tot molt exòtic i molt folklòric.

Algun dia, potser, ens adonarem que el problema no és només la llengua amb què demanes un gelat ni tampoc la quantitat d’ajudes que rep una comunitat en flames. El problema és un altre: la dèria obsessiva de mirar sempre cap a Catalunya, fins i tot quan el bosc et crema sota el nas.

Però bé, què seria Espanya sense nosaltres? Som l’únic fil conductor que manté Espanya unida. La gran excusa del nacionalisme espanyol. El dia que deixin d’odiar-nos, Espanya haurà de buscar-se una altra afició col·lectiva. Potser fins i tot haurien de començar a pensar en els seus propis problemes i això si que seria una catàstrofe.