JO CONFESSO de Jaume Cabré (4. El Mal en majúscula: l’horror històric en Jo confesso)

 

No s’ho cregui. L’eina del mal té nom i cognom, però el Mal, l’essència del Mal... (Adrià Ardèvol en resposta a Matthias Alpaerst. Pàg. 828)

El Mal és un dau de múltiples cares que mai s’acaben d’abastar en la seva totalitat (Joan Josep Isern)

Primer el resum

És particularment interessant la reflexió sobre el Mal absolut a través de la carta de Drago Gradnik que troba Adrià, el fill de Fèlix Ardèvol. Gradnik passa de buscar explicacions religioses i filosòfiques del Mal a adoptar una postura pràctica i existencial, canviant la sotana pel fusell per combatre directament la injustícia encarnada en persones i institucions com Hitler, Himmler o la SS. El text destaca la insuficiència de les explicacions teològiques davant del patiment innocent i centra la responsabilitat en l’acció humana.

El Mal es presenta com una força polièdrica i tangible, que afecta tant víctimes com botxins, i que es manifesta en la por, la crueltat i la deshumanització extrema. La narrativa explora la complexitat moral de la guerra i de la història, mostrant la frontera difusa entre herois i traïdors i la coexistència de bellesa i barbàrie. La crítica de Joan Josep Isern subratlla el caràcter cíclic i persistent del Mal.

El text també aborda el paper de l’art i la poesia després de l’horror: mentre alguns defensen que la cultura és impossible després d’Auschwitz, l'Adrià argumenta que l’art és essencial per expressar, comprendre i superar el trauma, i així esdevenir un acte de resistència i memòria. D'aquesta manera, la narrativa planteja que, davant del Mal absolut, la responsabilitat humana i la cultura són instruments vitals per mantenir la dignitat i el sentit de la vida.

Text complet

L’Adrià troba una carta que Drago Gradnik, l’antic company del seu pare Fèlix Ardèvol, li havia enviat.  El narrador aprofita aquesta carta per presentar-nos una profunda reflexió sobre la naturalesa del Mal en majúscula, entès com una força no només abstracta sinó encarnada en persones i actes concrets. La veu narrativa de Drago Gradnik fa un recorregut des de la concepció teològica tradicional, on el Mal s’explica a través de categories com el Diable o el mal metafísic, fins a una comprensió més visceral i immediata, en el context tràgic de la guerra.

En aquest procés, el narrador passa de la recerca d’una explicació filosòfica i teològica a un posicionament pràctic i existencial. La decisió de canviar “la sotana per un fusell” simbolitza la renúncia a la fe i a les disquisicions abstractes per assumir una acció directa, defensant la pròpia gent contra el Mal que ha pres forma humana i política. Així, el Mal deixa de ser una idea abstracta i passa a ser una realitat tangible, encarnada en figures com Hitler, Himmler, Pavelic, Luburic, i en institucions com la Schutzstaffel (SS) o l'Abwehr.

L’episodi clau que fa trontollar la fe del narrador és la pregunta d’una mare sobre el patiment i la mort de la seva filla. Aquesta pregunta posa en evidència la insuficiència de les explicacions religioses tradicionals: si Deu és just i omnipotent, per què permet el patiment innocent? Aquesta qüestió fonamental reflecteix el problema del mal teològic, però el text el supera en centrar-se en la responsabilitat humana i històrica. El Mal no és una entelèquia sinó una força que pren cos en la por, la crueltat i la bestialitat humana.

La distinció que fa el narrador entre el Mal en majúscula, absolut i personalitzat en personatges com Voigt, i el Mal en general, que fins i tot el propi narrador reconeix que també encarna en certa mesura, indica la complexitat moral que la guerra imposa. Aquí, el Mal absolut és aquell que representa l’extrema crueltat i la deshumanització extrema, aquell que busca destruir la vida i la dignitat de manera sistemàtica i sense pietat.

Se’ns planteja, doncs, una visió del Mal que és tan ètica com política. El Mal no és només una qüestió de filosofia o religió, sinó una realitat tangible i concreta que cal combatre activament, especialment en contextos de conflicte i injustícia. El narrador, en abandonar la sotana i agafar el fusell, assumeix aquesta responsabilitat de manera decidida.

En aquest sentit, la reflexió sobre el Mal que fa Drago Gradnik connecta amb la visió que Jaume Cabré desenvolupa a Jo confesso a través del personatge d’Adrià Ardèvol. Per Cabré, el Mal és una realitat polièdrica, amb múltiples cares que no es poden copsar mai del tot, perquè la incertesa forma part de la condició humana i de la manera com aquesta s’ha estructurat històricament. La novel·la presenta exemples concrets d’aquesta complexitat: la frontera difusa entre l’heroi i el traïdor (com en el cas de Franz Grubbe), la paradoxa d’un Déu que permet el Mal per respecte a la llibertat humana, el silenci diví davant el crit dels morts, o la inquietant convivència entre la bellesa artística i la barbàrie (com quan els responsables dels camps de concentració escoltaven Schubert mentre cremaven persones). Tot això queda sintetitzat en la terrible frase: “L’home destrueix l’home, i també compon El Paradís Perdut.”

El títol de la crítica que va escriure Joan Josep Isern, “El Mal, el Mal, que sempre recomença…”, fa referència directa a aquest tema central. És un joc de paraules amb el famós vers de Paul Valéry al *Cimetière marin* —“La mer, la mer, toujours recommencée”— que subratlla la idea que el Mal és cíclic, persistent, i que torna una vegada i una altra en formes noves, però igualment destructives. Segons Isern, el Mal, en majúscules, és el gran assumpte que tracta el llibre, i tota la seva estructura narrativa i temàtica gira entorn d’aquesta constant repetició i renovació del Mal en la història de la humanitat.

Cabré planteja un Mal que afecta tant la víctima com el botxí. Un Mal que persegueix el supervivent amb la culpa de ser viu, i condemna el culpable a un penediment que mai podrà reparar el dany causat. Davant d’aquesta angoixa, Adrià resumeix el seu posicionament després de conèixer la història del seu tiet Haïm, supervivent d’Auschwitz: afirma que vol viure mirant de no fer mal, perquè voler viure fent el bé li sembla massa ambiciós. Aquesta actitud reflecteix una postura humil i realista davant la magnitud del Mal

Unes quantes pàgines més endavant, ens trobarem al Bernat i l’Adrià i la frase "No hi hauria d'haver poesia després d'Auschwitz". Aquesta frase d’en Bernat serveix com un potent símbol del xoc entre la bellesa i la barbàrie extrema del segle XX. Aquesta afirmació, atribuïda sovint a teòrics com Theodor Adorno, suggereix que l’horror i la destrucció sense precedents viscuts a Auschwitz (i en altres camps de concentració) qüestionen la possibilitat mateixa de l’art i la cultura tradicional. Aquesta idea ressona amb el fragment perquè posa en evidència la crisi moral i existencial provocada pel Mal absolut. L’horror viscudes obliga a replantejar-se la funció de l’art, la fe i el sentit de la vida. En el text anterior, aquesta crisi es manifesta en la renúncia de Gradnik a la sotana i l’adopció del fusell, una resposta que abandona les formes simbòliques per afrontar la realitat cruel i immediata del Mal.

Adrià, però, es manifesta en sentit contrari quan diu: “Sí, la poesia cal més que mai després d’Auschwitz”. És interessant el plantejament d’aquesta visió contrària que defensa que, precisament després de l’horror i la barbàrie extrema, és quan més necessitem la poesia i l’art en general. L’art no només sobreviu a les catàstrofes, sinó que esdevé una eina imprescindible per comprendre, expressar i superar el trauma col·lectiu. Mentre que la frase “No hi hauria d’haver poesia després d’Auschwitz” suggereix una impossibilitat o una derrota de la cultura davant del Mal absolut, l’argument contrari reivindica que la poesia i l’art són els mitjans que permeten donar veu a allò que és inefable, que humanitzen la memòria de les víctimes i que construeixen un pont cap a la reconciliació i la esperança. L’art es converteix en un acte de resistència i en un testimoni viu contra l’oblit i la deshumanització, reafirmant la capacitat humana de crear sentit i bellesa fins i tot en la foscor més profunda. Així, lluny de rendir-se, la cultura emergeix com a necessitat vital després de l’horror, per a restablir el diàleg entre passat i futur i per a reafirmar la dignitat humana.