L’adéu de Messi ha estat
vist a les xarxes, com ja és habitual, amb comentaris de tot tipus. Alguns
atacant al jugador... i a tothom. Altres menyspreant amb sarcasme comentaris que expressaven tristesa, nostàlgia i agraïment.
Personalment, l’adéu de
Messi (espero que sigui un a reveure) m’ha fet reviure moltes coses que intento
transmetre en aquestes ratlles. Només he transcrit un reguitzell de pensaments
que no tenen la pretensió d’aconseguir que ningú canviï d’opinió. De fet, no
crec que ni ho arribin a entendre. Començo...
Els carrers de les rodalies
semblen petits rials que condueixen la gent, cada vegada més nombrosa, cap a la
riera principal que, plena a vessar, desemboca al camp,
Quantes vegades haurem fet
el mateix camí? Impossible de calcular. Quantes vegades hem iniciat el camí de
tornada contents i feliços? Quantes eufòrics? Tristos? Quantes rondinant?
Quantes indignats? Quantes vegades el retorns ha esdevinguts “la senda de los
elefantes”? Quants anys suportant els “nens” de la facultat de Farmàcia? Quants
dilluns (a la feina) d’aguantar, de callar, de mossegar-se la llengua?
Quantes vegades hem
pronunciat la paraula BARÇA?
Un club de futbol? Un sentiment?
Per què és tan difícil explicar què és, per a molts de nosaltres, el Barça?
El Barça pertany al món dels
sentiments. És possible explicar un sentiment a algú que no el senti, que no
l’experimenti? Impossible. El món dels sentiments particulars, dels sentiments
viscuts interiorment no és exportable, no es pot analitzar in esquematitzar. En
el fons, és molt simple: se sent o no se
sent.
He viscut els temps de “Sadurní, Torres, Gallego, Eladio”. Els
finals dels “Fusté, Rifé, Pereda, Mendonça”; dels “Zabalza, Zaldúa, Zaballa;
dels inicis i finals d’en “Charly, del Pujol...”.
La copa abonyegada, feta
servir com a escut contra les ampolles que llençaven els enemics d’ahir, d’avui
i de sempre... i ja llavors tampoc no era només futbol.
He viscut Basilea. Molt més
que un partit de futbol. Molt més que la final d’una Recopa. Els temps dels
“Artola, Zuviria, Migueli, Costas, De la Cruz...” el darrer partit d’en
Neeskens. Els temps dels “Sánchez, Asensi, Krankl, Carrasco, Reixach...”
Sis de novembre de 1991. El
Barça juga a Kaiserlautern, Alemanya. Està perdent i eliminat de la Copa
d’Europa. Miracle! El gol de Bakero! Són els temps del Dream Team. El primer equip de somni: “Zubizarreta, Nando, Ferrer,
Koeman, Jaun Carlos, Kakero, Goiko, Julio Salinas, Stoixkov, Laudrup.
Guardiola, Eusebio...”
20 de maig de 1992. La xifra
màgica. Estadi de Wembley. Pròrroga. El gol de Koeman... La gent surt als
balcons i finestres i ens buscàvem per cridar. “Ara sí. Ara sí”. Allò no era
només futbol. Tants anys! Tant esperar! Al cap et ve tanta gent! Els que ja no hi eren. Antics partits i vells
jugadors. Tantes tardes de futbol. La gent del Gol Nord, el “Tejada”, el
“Villaverde”... la final de Sevilla...
Les lligues de Tenerife i de
La Corunya. Les lligues guanyades en l’últim sospir. Abraçades que voldríem
poder fer arribar a tantes persones que ja no hi eren i que tota la seva vida
havien estat esperant viure moments com aquells.
Els anys del Rijkaard, del
Ronaldinho. Del Guardiola i del Tito Vilanova. De l’Iniesta i del Xavi. Del
Piquer. De l’Alves, De l’Etoo. Les lligues, les Champions.Tants anys. Tants
partits, Tants jugadors. Tantes decepcions. Tantes alegries.
I tot ha anat passant. Han
passat en “Pujolet” i en Marti Filosia.
Ha passat el “nen gran” del Benítez. La lesió del Bustillo. Ha passat en
Zaballa (el meu primer ídol) mort ja fa temps als 69 anys. Una noteta de quatre
ratlles perduda en un racó del diari.
Han passat en Müller, en
Cruyff jugador i en Cruyff entrenador. En Neeskens, en Sotil, en “Simonet”, en
Krankl.
Han passat les primeres eleccions
amb l’Ariño. L’ampliació de l’Estadi. El segrest d’en Quini. Han passat en
Guruceta i en Brito, En Schuster i en Maradona.
Han passat el gol d’en
Marcos al Madrid i la botifarra del Schuster. En Buckingham, en Venables, en
Menotti. L’Archibald, el Lineker... Ha passat “l’Urruti, t’estimo” i ha passat
Wembley.
Han passat el Núñez i el
motí d’Hesperia. El Dream Team.. El Txiqui, en Guardiola i el Bakero. Ha passat el
Koeman jugador. I també han passat Stoítxkov, Laudrup, Iniesta, Xavi... Han
passat les lligues, les Champions i les Pilotes d’Or.
Han passat ,afortunadament,
el “Sandrusco” i el “Floreta”.
I ara també ha passat el
Messi. El millor jugador del món. El millor amb diferència dels que jo he vist
(Cruyff, Maradona...).
Han passat les finals
perdudes i també han passat les guanyades. Els dies tristos i els d’eufòria.
I el Barça continua. 122
anys d’història.
I molta gent encara no ho pot
entendre, ni ho entendrà mai, perquè un sentiment és molt difícil d’explicar i,
sobretot, de comprendre.
