La salamandra de Mercè Rodoreda (4. A tall de conclusió)

La protagonista de La salamandra viu en una ambigüitat extrema, la mateixa que nosaltres, com a lectors, podem experimentar en llegir el conte. La narració ens aboca a un món en què allò que és real no es diferencia del que és irreal. No sabem –com la protagonista del conte -si estem vivint un somni i, més que un somni, un malson, o tot allò que succeeix forma part de la realitat quotidiana. Aquesta situació de somni angoixant, opressiu hi és present al llarg de tot el conte.

L’autora utilitza el recurs del relat en primera persona, de dicció directa per produir un efecte determinat sobre el lector. Els esdeveniments s’enllacen entre ells a una velocitat vertiginosa. Fa un ús reiteratiu de la conjunció i –polisíndeton -que fa que les imatges, en un grau molt alt de condensació, semblin inaturables.

Altres aspectes interessants de La salamandra són, per exemple, el paral·lelisme existent entre els dos móns en què viu la protagonista. Les seves accions semblen cícliques i mantenen un procés de repetició al llarg de la narració. Fins i tot,  principi i final del conte enllacen com en un retorn als orígens. El cercle es tanca amb un final, però, obert que permet suposar continuacions en la vida de la protagonista. També el lligam que manté amb els contes meravellosos (bruixes, escenaris, transformacions); amb la cultura popular, amb el folklore (repeticions, cançonetes). El lligam dels esdeveniments amb el dia i la nit, amb les estacions. La relació entre l’aigua i el foc (el llac, la foguera, l’aigua beneïda, la pluja, la salamandra, animal que pot suportar el foc). L’anonimat dels personatges, dels qui no sabem ni com es diuen, ni la descripció física,  ni tampoc què pensen o senten. Aquest fet provoca que la història es pugui llegir en clau universal, sense lligams de temps ni de persones i que esdevingui, a través de la metàfora, aplicable a tothom.

En aquest conte, Mercè Rodoreda ens vol mostrar una visió del món en què la passió domina el sentiment humà. Una passió que es debat contínuament entre el plaer i el dolor. Una passió que és reprimida per l’entorn social que castiga la dona que gosa desafiar la societat. Una dona que la narració identifica amb el personatge de la bruixa que, en aquest cas, pren la connotació de dona rebel i lluitadora. 

La salamandra de Mercè Rodoreda (3. Les metamorfosis de Kafka i Ovidi)

A la narració domina clarament la focalització interna, ja que el narrador adopta el punt de vista del personatge protagonista. Els ulls que veuen, que seleccionen i interpreten la informació són els de la protagonista. El seu punt d’observació es troba situat dins de la història que està narrant. És la tècnica pròpia del monòleg interior.

Aquesta focalització sembla, en un primer moment, fixa, ja que recau sempre sobre el mateix personatge. Ara bé, la podríem entendre com a variable en el sentit que existeix una diferència en el punt de vista de la protagonista depenent dels dos estats en què viu, l’humà i l’animal. De totes maneres, podria tractar-se només d’un punt diferent d’enfocament (com el d’una càmera fotogràfica) i no afectar a la focalització fixa de la narració, ja que els sentiments interiors continuen sent els mateixos en ambdues personalitats.

Existeixen diverses influències intertextuals que afecten el conte de La salamandra, si bé alguna és més hegemònica que les altres.

En primer lloc, i exercint un clar predomini sobre la resta, la narració La metamorfosi de Franz Kafka. Existeixen coincidències i similituds importants entre ambdues narracions:

1. La situació que porta al protagonista a viure una situació d’ambigüitat, a viure entre dos móns.

2. Els “monstres” –la salamandra, l’escarabat -no són els monstres, sinó les víctimes innocents.

3. La interrogació sobre la condició humana.

El conte de Mercè Rodoreda inclou una citació gairebé directa de l’obra de Kafka: la mutilació soferta pels dos protagonistes. Existeix una similitud entre els dos episodis, fins i tot en la utilització del diminutiu.

Existeix una diferència, però, en el fet que La metamorfosi  és un relat urbà que succeeix en una casa. En canvi, La salamandra manté una relació molt forta amb el món de la natura.

Una altra obra que influiria en el conte de Mercè Rodoreda seria Les metamorfosis d’Ovidi, si bé amb força més diferències que la de Kafka. El món que ens narra Ovidi és concebut des d’una òptica meravellosa. Els protagonistes són de categoria sobrehumana i el do de la transformació només el tenen els déus. Existeix, però, una similitud en el fet de la relació que existeix en ambdues obres entre l’ésser humà i la natura.

Hi podem trobar també indicis d’intertextualitat amb el mite de Narcís. La protagonista de La salamandra començarà emmirallant-se en l’aigua de l’estany i acabarà al fons del llac de la mateixa manera que la figura mítica.

També hi trobem símbols procedents de la cultura popular, sobretot de la transmissió oral. Per exemple, el món de les bruixes, el seu ambient, les cançons populars…

La salamandra de Mercè Rodoreda (2. El temps i el narrador)

El temps és un dels components essencials del conte. Ens trobem davant d’una narració ulterior que es distingeix per la utilització, bàsicament, de la forma verbal del pretèrit perfet perifràstic. No s’indica, en cap moment, la distància temporal que separa el moment de la narració del de la història.

Els fets de la narració es corresponen amb els de la història. No sembla haver-hi desviacions ni cap endavant ni cap enrere (exceptuant algun passatge molt curt en què es fa referència a la mare de la protagonista). Els esdeveniments sofreixen un clar procés d‘acceleració. En alguns passatges o segments de la història es produeix l’el·lipsi, ja que apareixen espais de temps buit entre les estacions i els dies que transcorren des de l’inici de l’assetjament de la protagonista fins al dia en què és cremada a la foguera pública. 

També hi ha buits entre els dies en què la protagonista, ja transformada en salamandra, passa al llac fins que decideix anar al poble o en els dies en què viu sota el llit del seu amant.

Si bé, com dèiem anteriorment, no hi ha processos evidents ni de retrospecció ni d’anticipació, sí que podria haver-hi en el fragment del conte que reproduïm a continuació algun anacronisme, exactament, una analepsi externa i, a la vegada, una prolepsi interna:

…dos homes van dir ben alt perquè pogués sentir-ho, que m’havien d’haver cremat de petita, junt amb la meva mare que fugia enlaire amb ales d’aligot quan tothom dormia. Que m’havien d’haver cremat quan encara no….

El fet de recordar la seva mare és un esdeveniment exterior al principi de la trama i, el fet que els homes manifestin el desig de cremar-la podria tractar-se de l’avançament d’un esdeveniment posterior al moment en què és evocat.

Quant a la freqüència, la protagonista ens narra una successió d’esdeveniments únics, fet que ens condueix a la classificació de la narració en singulativa. Ens ho confirma l’ús del temps verbal, el pretèrit perfet perifràstic.

El narrador –narradora en aquest cas -és el personatge principal de la història, n’és la protagonista.

Ens trobem, doncs, davant d’un narrador intrahomodiegètic que ens està explicant la seva pròpia història. Aquest tipus de narrador afegeix sempre un matís de subjectivitat a allò que està contant. La seva visió esdevé sempre parcial, si bé el fet de la seva presència afegeix un caire de veracitat a la narració.

La narració, monologada i en primera persona, sembla adreçar-se a un receptor indefinit. No hi ha, per tant, cap narratari intern. De la narració, podria extreure-se’n que el narratari no hi és present. De totes maneres, caldria tenir en compte que, en totes les narracions, en la ment i en el desig de l’autor, hi ha sempre un narratari. Podria tractar-se d’un narratari extradiegètic en el sentit que existiria fora de la narració i seria una mena de lector ideal per a l’autor. Aventurant-nos una mica més -i tenint en compte la trajectòria de la narrativa rodoreriana- aquest narratari podria tractar-se de la figura d’una dona anònima que viu una relació no acceptada per la societat i que, a causa de contravenir les normes socials,  en pateix el refús i l’hostilitat.

La salamandra de Mercè Rodoreda (1. La metamorfosi com a metàfora)

Mercè Rodoreda va escriure entre 1957 i 1964 el recull de narracions La meva Cristina i altres contes. És un llibre d’una gran unitat, d’estil i també de contingut. En el recull, hi domina el poder del subconscient i la imaginació. L’autora recrea, a través d’aquests poders, móns intensament suggeridors en què els personatges estableixen unes relacions intenses amb els altres universos existents, ja siguin minerals, vegetals o animals. Aquesta relació fa sorgir en alguns dels contes el tema de la metamorfosi com a centre metafòric de la intenció de l’autora.

Un bon exemple n’és el conte La salamandra.

La trama del conte podria resumir-se en les relacions, més que amoroses, passionals, que manté la protagonista amb un home casat. Aquestes relacions passionals, il·lícites, condueixen la protagonista a l’aïllament, a la soledat, al càstig i, també, a afrontar i assumir les conseqüències de tot. El procés de metamorfosi que experimenta, d’ésser humà a una salamandra –símbol de la passió -no fa minvar en res el seu desig amorós que la condueix a reviure, ara com animal, la situació viscuda abans com a persona.

La història ens narra l’encontre de la protagonista amb un home del qual sabem molt poc, només que és casat. Veiem, com ja des del primer moment, la noia se sent atreta físicament per ell i com la relació que mantenen esdevé, ja des de l’inici, una relació violenta a causa de l’actitud que mostra l’home. Les trobades a l’estany continuen fins que són descoberts per l’esposa. A partir de llavors es veuen obligats a trobar-se en altres indrets.

Arran de ser descoberts per l’esposa, la protagonista comença a patir un assetjament cada vegada més insistent per part de la gent del poble. Els seus conciutadans l’aïllen i la marginen sota l’acusació de bruixa i és objecte de tot un seguit de rituals de signe estrany i enigmàtic. Ella, però, insisteix a buscar el seu amant, encara que infructuosament. Experimenta sentiments de soledat, incomunicació i abandonament. L’assetjament acaba finalment amb la seva crema en una foguera pública, davant els ulls del seu amant i la seva esposa, així com de la resta del poble. La protagonista, però, i davant l’esglai de tothom, en el moment de la crema es transforma en salamandra.

La noia, però, no acaba d’assumir la seva nova naturalesa. Experimenta, perplexa, la pèrdua de la seva condició humana. Persisteix, però, en el desig de trobar i veure el seu amant. Primer, fa una visita a l’estany on el va conèixer i, després, s’instal·la a la casa de l’home, s’hi fa un niu i hi viu durant un temps.

Un dia, però, l’esposa la descobreix i la fa fora amb violència. De nou, ara en la seva nova naturalesa, es repeteixen les persecucions per part de l’esposa, dels nois del poble i, a més, s’hi afegeixen unes anguiles, éssers que pertanyen al nou món de la protagonista.

La història finalitza amb un retorn a l’inici: el salze i el llac, on la salamandra s’enfonsa.