Davantal
L’11 de setembre de 2026 deixa una constatació que molts ja coneixíem: l’independentisme encara hi és. Després d’anys de desànim, desconcert i divisions, l’Onze de Setembre ha registrat un repunt de participació. No és, però, el retorn a les grans manifestacions del procés. La distància amb aquelles Diades multitudinàries continua sent molt gran.
Aquesta persistència
indica que una part important de la societat catalana manté viu l’objectiu de
la independència i reclama un projecte capaç de generar de nou esperança i
confiança. Una de les dades més significatives és la presència de noves
generacions. Joves que no van viure els moments àlgids del procés i que avui
assumeixen el compromís amb la llengua, els drets nacionals i la independència.
No són simplement hereus d’una etapa anterior: poden ser els protagonistes
d’una nova etapa, amb noves idees, formes de participació i una mirada pròpia
sobre el país que volen construir.
Precisament perquè
aquest futur encara està per construir, el principal obstacle continua sent la
divisió. Les discrepàncies entre les forces independentistes han afeblit la
seva capacitat d’incidència i han alimentat el desencís. En aquest escenari, la
irrupció d’Aliança Catalana ha afegit un nou element de divisió dins de l’espai
independentista.
Aquesta realitat
obliga també a revisar la manera d’afrontar el fenomen. La confrontació i
l’estigmatització poden acabar donant més centralitat a Aliança Catalana,
mentre els boicots i altres formes de rebuig poden afavorir-ne la projecció.
Mentrestant, les enquestes continuen apuntant al creixement del partit de
Sílvia Orriols. Potser seria més útil confrontar les seves propostes amb
arguments que no pas convertir-les en un motiu d’estigmatització.
La tensió política
també ha tingut una expressió preocupant als carrers. La Diada deixa una imatge
de duresa policial, amb càrregues i 21 detencions entre els incidents de la
vigília i els de l’11 de setembre. Especialment greu és el cas dels deu menors detinguts
durant els aldarulls de l’Arc de Triomf, una actuació que ha generat fortes
crítiques per un ús presumptament desproporcionat de la força. Més enllà de les
responsabilitats dels manifestants, la resposta policial davant del jovent
mereix una explicació clara i rigorosa. Preservar l’ordre públic no pot
comportar una resposta indiscriminada davant la protesta.
Tot això ens porta a
una conclusió inajornable: l’independentisme necessita una regeneració profunda
dels seus lideratges polítics i socials i ha d’obrir, sense més dilacions, una
nova etapa. No n’hi ha prou amb canviar noms: cal canviar maneres de fer, recuperar
la iniciativa i tornar a connectar amb una societat que reclama confiança i
determinació. Els joves han de deixar de ser el futur promès i convertir-se en
protagonistes del present, amb veu, espai i responsabilitats, al costat d’una
generació d’entre quaranta i cinquanta anys que encara té experiència, energia
i molt a aportar. La Diada ha demostrat que l’independentisme continua viu. Ara
toca reaccionar: superar les divisions, recuperar la iniciativa i tornar a
construir un projecte capaç de sumar, il·lusionar i avançar. No esperem que el
futur arribi: fem-lo possible..
En parlem tot seguit amb el nostre
convidat. Som-hi. Comencem!
