L'autodeterminació. El principi de subsidiarietat. (DAVANTAL del programa núm. 111 de LA CLAU de la nostra història)

Avui, 10 d'octubre de 2018, a les 17.30h per ETV Llobregat, engegarem la quarta temporada de LA CLAU de la nostra història, amb l'emissió del que serà el capítol 111 que porta per títol: L'autodeterminació. Catalunya-Quebec. El nostre convidat serà Sebastià Sardiné, advocat i escriptor.

El programa LA CLAU de la nostra història s'emet cada dimecres a les 17.30h per ETV Llobregat. Es pot seguir també en directe per Internet a http://etv.cat/en-directe. També us recordem que podeu tornar a veure qualsevol dels capítols que s'haig emès i que es vagi emetent a l'espai ETV a la carta.

DAVANTAL programa núm.111

Benvingudes i benvinguts a La clau de la nostra història. Avui engeguem la quarta temporada d’aquest programa, amb el capítol 111, en què tractarem el tema de l’autodeterminació a través de dos conceptes molt importants com són el Pacte o Llei de Claredat o el principi de subsidiarietat.

Des de LA CLAU sempre hem intentat fer-vos arribar, en petites dosis, l’autèntica història de la Nació catalana. Cada setmana us hem presentat un tema i  hem mirat de descobrir alguna de LES CLAUS que ens han estat amagades, tergiversades, manipulades o silenciades.  

Catalunya està vivint -i patint-  en aquest primer quart del segle XXI una de les etapes més importants en la llarga història del nostre país. Conèixer bé la nostra història és clau per entendre que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya no és una qüestió que s’hagi produït en els darrers decennis, ni tampoc té els seus orígens en el segle XX, sinó que prové de molts segles enrere. És, en síntesi, la lluita entre la llibertat i l’absolutisme; entre el pactisme i el cesarisme; entre un projecte d’Estat modern en què el més important és el ciutadà i un Estat anacrònic en el qual regnen la corrupció i els privilegis.

El Pacte o Llei de Claredat, que ara esgrimeixen alguns partits equidistants per solucionar el conflicte Catalunya-Espanya, respon a l’estratègia de l’unionisme/federalisme per combatre el sobiranisme quebequès. Una Llei que es va aprovar a la cambra federal del Canadà i que no va comptar amb el suport de l'independentisme quebequès. 

Res del que diu la Llei de la Claredat no té sentit al marge del dictamen judicial sobre la secessió del Quebec que es va fer públic l’any 1998 que, entre altres aspectes afirmava que, malgrat que ni la Constitució canadenca ni el dret internacional no permetien la secessió unilateral del Quebec, un sistema polític no pot sobreviure basant-se només en l'adhesió a la llei. La seva legitimitat es basa en la interacció entre la legalitat i el principi democràtic.

I acabava dictaminant que:

Qualsevol província canadenca té dret a celebrar un referèndum per conèixer la voluntat del seus ciutadans sobre el seu estatus polític.

Si una majoria clara vota a favor de la independència, genera un mandat democràtic que obliga el govern federal i la resta de províncies a negociar els canvis legals o constitucionals necessaris per fer-lo possible.

També parlarem d’un principi poc conegut i menys explotat: el principi de subsidiarietat que es basa en el màxim respecte al dret d'autodeterminació o a la lliure determinació de tots i cada un dels membres d'una estructura social i, al seu torn, és el fonament sobre el qual se sustenta tot l'edifici d'aquesta dinàmica d'interacció sociopolítica que denominem democràcia participativa.

El Renaixement alemany. Albercht Dürer o Albercht del Túria? (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)

Albrecht Dürer, conegut a Espanya com a Alberto Durero, és l’artista més famós del Renaixement alemany, conegut a tot el món per les seves pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art. El color, la llum i la geometria d’aquest artista, autèntic pare del Renaixement germànic, va ser admirat per tota la cultura alemanya de Goethe a Nietsche.

És el gran introductor del gravat en base a la reacció plàstica a partir de les tècniques d’estampació que la impremta de Gutemberg posa a l’abast dels editors, fet que revoluciona la transmissió del coneixement i obre noves perspectives a les arts. ls seus gravats van inspirar a molts artistes posteriors, inclosos els natzarens del segle XIX i els expressionistes alemanys del segle XX.

Nascut a Nuremberg, d’una família hongaresa de la qual no es coneixen gaire bé els orígens i que alguns autors la situen com a procedents de Flandes. La seva biografia, però, presenta algunes llacunes i alguns indicis que ens fan pensar que va tenir una relació molt estreta amb la ciutat de València, cosa que no s’explica en cap de les seves biografies.

Sembla que hi hagué una relació important entre Lleonard, Rafael i Albrecht Dürer, tres noms claus de la revolució pictòrica de principi del segle XVI. També cal assenyalar la seva simpatia pels humanistes com Erasme i Joan Lluís Vives. Per tot plegat ens preguntem qui era realment Albert Dürer i quina relació podria tenir un alemany de Nuremberg, una de les capitals mercantils més importants del nord d'Europa, amb València, una de les capitals mercantils més importants de l'Europa del sud, a principis del segle XVI.

Cendrós, el cavaller Floïd (Davantal de LA CLAU de la nostra història)

Damas, aún existen caballeros... 

Aún quedan Hombres con hombría.... 

Primero cumplo, luego exijo....

Yo, Floïd....

Tots els que tenim una certa edat recordarem aquestes frases publicitàries que ens presentaven un massatge per a després de l’afaitat, indispensable a totes les barberies de l’època.

Floïd neix el 1932 i té una historia força senzilla. Els germans Cendrós, nascuts a Valls i barbers d’ofici, tenien una barberia de nom “Buenos Aires” a l’Esquerra de l’Eixample. Va ser en aquesta barberia on van inventar una mescla olorosa feta d’una combinació floral, vinagre, alcohol, vainilla, llimona.... Li van donar el nom de Floïd... Acabava de néixer el primer aftershave.

Aquesta història tan senzilla, però, va revolucionar el món de la cosmètica masculina i el món publicitari. De la mà de Joan Baptista Cendrós fill, durant els anys 50 i 60 del segle passat, el producte es va internacionalitzar a més de cinquanta països i es va convertir en un sinònim de modernitat.

Joan Baptista Cendrós va ser un gran empresari, un empresari d’èxit que va aixecar, a partir d’un senzill i simple aftershave, un imperi perfumista d’abast internacional.

La figura de Joan Baptista Cendrós, però, va molt més enllà de la d’un empresari d’èxit, perquè, tal com diu el títol de l’exposició que es pot visitar fins al 30 d’abril al Palau Robert, va ser un empresari d’acció, un activista polític i cultural i un dels mecenes més sorprenents i segurament desconeguts de la cultura catalana del segle XX.

Floïd, un simple massatge per a després de l’afaitat, marcava l’inici d’un empresari que esdevindria editor, promotor cultural, activista, cofundador d’Òmnium Cultural, patrocinador de la Gran Enciclopèdia Catalana, recuperador del Teatre Romea, creador del premi Sant Jordi de novel·la, polític i, entre moltes altres activitats, també marmessor, encarregat d’executar les darreres voluntats del poeta Josep Carner. 

Va remoure tot el món editorial en repatriar, el 1964, les Edicions Proa Va ser el responsable de la publicació en català de les novel·les de James Bond. Es va atrevir a publicar en català els “Tròpics” de Henry Miller.... i un llarg etcètera.

Avui a LA CLAU de la nostra història volem conèixer millor Joan Baptista Cendrós, un d’aquests personatges catalans que, per les seves dimensions, humanes, socials i empresarials, podem dir que són gairebé personatges de pel·lícula.

I per acostar-nos a la figura de Cendrós no hi ha ningú millor que el nostre convidat d’avui, el periodista i escriptor Genís Sinca, comissari de l’exposició del Palau Robert, conjuntament amb la filla de Joan Baptista Cendrós, la Laura Cendrós.

La guitarra "espanyola" (Davantal de LA CLAU de la nostra història)

Francesc Guerau, Joan Carles Amat, Andrés Segovia, Agustín Castellón "Sabicas, Narciso Yepes, Baden Powell, Miquel Llobet, Paco de Lucía, Raimundo Amador, Jimmy Hendrix....

Tots aquests noms tenen un element comú, tots han estat o són grans mestres de la guitarra.

Els orígens i evolució de la guitarra no són gaire clars. En els segles XI i XII hi ha dos tipus de “guitarres” la morisca o mandora, similar al llaüt o a la mandolina,  i la guitarra llatina, una evolució de l’antiga cítara. Els dos tipus de guitarra van coexistir durant el segle XIII amb la viola de mà, instrument precursor de la guitarra moderna molt vinculat a la Corona Catalanoaragonesa.

La guitarra no va aconseguir arribar a desenvolupar tot el potencial fins a finals del segle XVIII, quan algunes guitarres van començar a fer-se amb sis cordes simples: abans tenien una corda simple i quatre ordres (parells de cordes).

Durant el segle XVI apareix el tractat més antic sobre la guitarra clàssica que va ser publicat a Barcelona per Joan Carles Amat sota el títol de “Guitarra española y vandola, en dos maneras de guitarra castellana y catalana de cinco órdenes”.

La guitarra ha anat evolucionant durant els darrers segles i avui en dia podem trobar des de la guitarra flamenca, l’acústica, l’elèctrica o l’electroacústica, seguides d’un munt de variacions  des de guitarres sense trast a la guitarra amb 8 cordes tot passat per la guitarra baríton, la guitarra amb doble diapasó i moltes altres.

A LA CLAU de la nostra història d’avui parlarem de la guitarra, dels seus orígens i evolució, des de l’Edat Mitjana fins el segle XVII, on es generalitza l’expressió “guitarra espanyola”.