Tornant de Girona... La "guerra" dels llaços i les estelades

Torno a Barcelona amb L'AVE des de Girona. És el darrer que surt de la ciutat, a les 21.01h. El viatge de tornada acostuma a ser agrada le i tranquil. Al vagó hi ha poca gent, pots seure allà on més t’agradi, hi ha silenci...

Si torno de Girona a les 21.01, això vol dir que avui hem tingut tertúlia a l'illa de Robinson, al Punt Avui TV. Per cert, la tertúlia ara és  conduïda per Ferran Espada, ja que l'Igor ha tornat a ser pare (felicitats!). La tertúlia d'avui l'he compartida amb Manel Cuyàs, cosa que sempre resulta instructiva i agradable. No hem disposat de gaire temps. De fet, m’hauria agradat parlar sobre el judici, però només he disposat de mig minut al final del programa. La meva frase ha estat: “Avui hem començat a escoltar els guionistes d’aquest relat de ficció carregat de tumultos, coches desbastados, amenazas de muerte, violència i mozos còmplices  inactivos.”

La tertúlia s’ha centrat, bàsicament en el tema de les estelades i els llaços grocs. En Cuyàs es partidari que el president n’ordeni la retirada. Creu que no val la pena arriscar-se a problemes més grans per aquest tema. Després de reflexionar-hi una mica haig de dir que la meva opiniñó s’hi acosta força, amb matisos que intento explicar.

En algun altre article ja ho he escrit... Crec que som en la segona etapa del procés d'independència. En aquesta fase, hi ha tres elements bàsics:

1.   L'espai lliure de Brussel·les amb el Consell per la República com a instrument cabdal, d’una banda, en l’àmbit internacional i de l’altra perquè ha de convertir-se en el laboratori, el banc de proves que ha d'acabar desembocant en la República catalana independent.

2.   La Generalitat, que no pot ser altra cosa que autonòmica, cal preservar-la del 155 o succedanis i ha de poder governar el dia a dia. S’ha de limitar només a governar? (que ja seria molt). No. Caldrà que el Govern, com està fent, estiri la corda al màxim amb l'Estat... sense arribar a trencar-la. Aprovar lleis encara que després siguin declarades inconstitucionals. Mantenir un pols constant amb l’Estat. Destapar una i altra vegada les “vergonyes” d’aquest Estat.

3.   Finalment, la societat civil, la força de la gent, que és la que ha d’acabar decantant la balança per aconseguir la independència. La meva opinió és que mitjançant un referèndum o un acord de pau amb l'Estat espanyol, imposat per la comunitat internacional, forçada per la legitimitat democràtica i la desobediència civil.

És en aquest sentit que penso que el president no es pot jugar la inhabilitació pel llaç groc. Sóc conscient que això no agrada a molts independentistes que creuen que la desobediència ha de ser constant. Jo també comparteixo l’estratègia de la desobediència civil. Ho he escrit diverses vegades:

“La desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes.

[...]“Les campanyes de desobediència civil han d’implicar grans masses de població i han de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques, en especial quan s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica de les institucions. Les accions insubmises que no formen part d’un pla general i que no estan molt justificades, causen molt de patiment sense generar avenços vers l’exercici dels drets inalienables conculcats.”

Si posem en la balança de pros i contres el mantenir els llaços grocs en els edificis públics, crec que els aspectes negatius sobre el procés superen els positius. Canviem, doncs, d'estratègia. Ja hem estirat la corda, ja hem deixat una vegada més en evidència l'Estat, traiem el llaç groc i fem que la societat civil els multipliqui arreu del país.

Llaços grocs arreu fins que als antidemòcrates pateixin conjuntivitis crònica.

Deixem de posar llaços grocs?

De fet, us haig de confessar que el groc no ha estat mai dins dels meus colors preferits. Jo sóc més de vermell o, en tot cas, de blau, però tots els esdeveniments viscuts en els darrers mesos han fet que el groc hagi passat a ser el meu color. 

Recentment, es comencen a aixecar algunes veus que proposen deixar de banda aquesta batalla de llaços i símbols de color groc. Una de les més ben argumentades va ser la que va publicar en Francesc Ribera (“Titot”) en el seu perfil de Facebook. La podeu llegir aquí 

Haig de dir que en Titot té raó en el que diu i els arguments que utilitza són irrefutables. Per tant, hauria d’estar-hi d’acord, però, paradoxes de la vida, no n’estic. Vegem el per què i matisem-ho, si cal. 

Hem de deixar de posar llaços grocs als nostres carrers, places i espais públics? Té raó quan diu en “Titot” que “Nosaltres no lluitàvem per una Catalunya groga, lluitàvem per una Catalunya lliure. No podem quedar atrapats en la seva estratègia de confrontació. No pots ser una guerra de colors. No pot ser seguir jugant al parxís, ens estàvem alliberant i hem de tornar a trobar aquest camí.”  

Té raó. En els darrers mesos, el moviment independentista s’ha limitat únicament a l’acció antirepresiva. Empresonats, detinguts, imputats, exiliats han condicionat tots els actes, totes les activitats i totes les accions. La lluita antirepresiva cobreix totalment i condiciona, ara per ara, el nostre objectiu principal que no és altra que el de la independència. 

Cal deixar, doncs, de fer lluita antirepresiva? Evidentment que no. Cal continuar fent-la i augmentar-ne la intensitat i el ressò. Diu en “Titot”: “Els presos i els exiliats no tornaran a casa fins que no siguem independents. Fiquem-nos ho al cap. Ni cent, ni mil, ni un milió de llaços grocs els alliberaran.”  

I torna a tenir raó. Ara bé, és aquest l’objectiu dels llaços, del color groc? Doncs, no. 

Algú fa temps va parlar de balcanitzar Catalunya. Premsa, ràdio televisió. Intel·lectuals. Construir falses realitats. Manipular els mitjans de comunicació. Tergiversar, manipular o simplement falsejar la informació. Deformar, pervertir, manipular el llenguatge. Dividir societats per l'origen o per la llengua que parlen. Provocar constantment i fomentar el discurs de l'odi. Silencis còmplices.. 

Ciudadanos (sobretot, però no únicament) ha fet seu el discurs de personatges com Jiménez Losantos. Un partit que fomenta l’odi i la ràbia; que manipula els sentiments dels que se senten espanyols a Catalunya a través de la llengua i del discurs populista; que busca la provocació per instrumentalitzar qualsevol tipus de reacció violenta; que vol dividir la societat catalana amb idees com la de "Tabàrnia", paral·lelisme exacte amb els enclavaments serbis dins de Croàcia i Bòsnia. Una idea aberrant que intenta justificar qualsevol intervenció de l’Estat a Catalunya per tal de “salvar” la minoria espanyola. 

El groc s’ha convertit en una eina més per lluitar contra ells, contra els antidemòcrates i els fexiistes. Ha passat a ser el color de la dignitat, el color de la llibertat. El color groc els fa molt de mal. Els colpeja constantment, els encega. El color groc diu ben alt a tothom que nosaltres, la gent, els polítics, les institucions no ens aturarem fins que siguin lliures, fins que tots puguin tornar a casa. I això, és cert, no ho aconseguirem només amb els llaços grocs, sinó amb la independència i la República catalana. 

El país tenyit de groc ens permet recordar els empresonats, els exiliats, els represaliats. Ens permet recordar-nos cada dia, a cada moment la situació injusta que estan i estem patint. Ens martelleja el cap de manera repetida amb el perquè són a la presó i per què són a l’exili. El color groc crea solidaritat a l’Estat, a Europa i al món, com s’ha demostrat darrerament.

El color groc és útil per tot això que us he comentat... i per molt més. És també per a nosaltres, perquè ens cohesiona, ens agrupa, ens fa copartícips d’aquesta lluita per la llibertat. El color groc uneix demòcrates en una lluita comuna.

No importen les accions dels antidemòcrates i feixistes. Soc partidari de per cada llaç que treguin nosaltres en posem dos. Som plenament conscients del que busquen amb les seves accions de “neteja ciutadana”. Ens provoquen per tal que reaccionem violentament als seves actuacions. No ens hi trobaran. Mentalitzem-nos que és inútil tot el que facin, Han perdut totes les batalles i també perdran aquesta del record, de la dignitat, de l’exigència de llibertat que simbolitzen els llaços grocs. 

I mantenir la batalla dels llaços grocs no vol dir que en “Titot” no tingui raó (paradoxal, no?). Només cal separa les dues lluites, l’antirepressiva i la lluita per la independència i la República catalana. Tenim prou gent i prou entitats per treballar en els dos camps.

Perquè la realitat és que els ostatges empresonats pel Govern espanyol només poden ser alliberats mitjançant pactes polítics d’igual a igual. I això només serà possible quan la independència sigui real i fem efectiva la República catalana.

És possible que la batalla del groc estigui situada en el terreny del simbolisme, però, com en totes les confrontacions, les tàctiques, les estratègies, les eines són diferents i diverses i totes serveixen per arribar a la victòria final. Els símbols, les concentracions, els sopars grocs, els actes, la música, les cançons, les paraules... no són res més que branques d’un sol arbre. 

El gran mestre de mestres, Ramon Llull, ens va deixar en ple segle XIII una frase històrica: “La paraula és l’arma més poderosa.” Llull era un home que estimava les paraules perquè segons ell tenien poder, el poder de fer canviar de parer, de pensament i d'acció als homes de qualsevol religió. 

Us animo, doncs, (si és que fa falta...) a continuar tenyint de groc aquest nostre petit país.