Aquest 31 d’octubre ens ha deixat en
Joan Contijoch. Costa trobar les paraules per acomiadar algú que ha estat,
alhora, mestre, amic i company de tantes lluites.
Ens vam trobar el 2010, en el camí del que
seria l’Assemblea Nacional Catalana. En
Joan hi va tenir un paper destacat, tant en els primers passos com en la
construcció d’una organització capaç d’aplegar centenars de milers de persones
al servei del país. En els moments difícils, la seva experiència i el seu
criteri ajudaven a trobar el rumb.
El seu compromís venia de lluny i segut
que em deixo moltes coses. Als anys vuitanta i noranta va compartir, al Centre
d’Estudis Joan Bardina, l’esforç d’Agustí Chalaux i Lluís Maria Xirinacs per
imaginar noves formes d’organitzar la societat, l’economia i la política. No es
conformava a descriure el món: volia pensar com el podíem transformar.
Ja entrat el segle XXI, va participar en
el Seminari Estat de Pau, que es va proposar reflexionar sobre la seguretat i
la defensa en un possible nou estat europeu. En un moment en què Catalunya es
plantejava el seu futur, en Joan va contribuir a defensar que el camí cap a la
independència havia de ser profundament pacífic i democràtic, i que calia
pensar la seguretat més enllà de la resposta militar.
Aquesta convicció també es reflecteix en
els seus articles més recents. Hi mantenia viva la reflexió sobre la
democràcia, la ciutadania i el país, i ens recordava que la força del procés
havia nascut, sobretot, de la gent organitzada i de la seva capacitat d’actuar
col·lectivament.
En Joan tenia una manera pròpia
d’ensenyar: escoltant, pensant amb rigor i compartint el que sabia. La seva
saviesa es feia notar també en la paraula escrita, en la precisió amb què
ajudava a donar forma als documents i a les idees. Però, més enllà del seu
mestratge, era un amic amb qui era fàcil compartir hores, converses i
complicitats. Quantes hores hem tingut la sort de compartir amb ell! Més enllà de
les reunions de treball, -que ja en van ser moltes!- els dinars, els sopars,
les fideuàs, el grup dels “terrasserus” amb els sants i els aniversaris, ... Fossin
trobades de feina o d’eslai informal, sempre hi havia alguna cosa per aprendre
d’ell.
Va lluitar per la llibertat de Catalunya,
que no només significava la independència, i per les llibertats de tothom, amb una
convicció que no defallia. Estimava el país i va dedicar una part essencial de
la seva vida a treballar perquè Catalunya pogués decidir el seu futur.
Avui sentim el buit de la seva absència,
però també sabem que el seu exemple ens acompanya. Continuarem la feina i la
lluita que ell va ajudar a fer créixer, amb l’esperança i la determinació de
portar-les fins al final.
Una abraçada ben forta a la Teresa, a
tota família i a les moltes i moltes persones que l’estimaven.
Gràcies per tant, Joan. Et trobarem a
faltar, mestre i amic. Que tinguis un bon viatge.
