Ho hem dit i ho hem cridat
centenars de vegades. Recordem un dia i un altre la nostra gent que pateix la
repressió de l’Estat espanyol. La nostra gent que està privada de llibertat des
de fa setmanes a presons espanyoles. Hem creat caixes de resistència on ens hem
abocat de manera massiva perquè tots els represaliats puguin fer front a les
multes o a les fiances que se’ls demanen. Mai els deixarem sols.
El proper 12 de desembre, l’Audiència
Nacional jutjarà Santiago Espot pels delictes d’injúries a la Corona i ultratge
als símbols de l’Estat. El fiscal l’acusa
de dur a terme “un pla preconcebut i planificat per ell mateix amb el deliberat
i ferm propòsit de menysprear el cap de l’Estat i l’himne nacional.” L’acusa de
ser l’autor del “Manifest per la xiulada a l’himne espanyol i a Felip de Borbó.”
Els càrrecs que se li imputen
són molt greus. Constitueixen un delicte tipificat en el codi penal espanyol.
Per injúries a la Corona, es preveuen
penes de presó que poden anar de quatre fins a vint-i-quatre mesos. Pel delicte
d’ultratges als símbols d’Espanya les penes van des de la multa (se li demanen 14.400
euros) fins a la presó, de set a dotze mesos.
No esteu sols....
Qualsevol persona sotmesa a
les accions repressives de l’Estat espanyol, qualsevol persona que pateixi la repressió
judicial espanyola, la persecució política de l’Esta, ja sigui en exercici del
seu càrrec electe, ja sigui en exercici de la llibertat d’expressió individual
o col·lectiva, no pot trobar-se mai sol.
El nostre suport incondicional
a Santiago Espot. La nostra solidaritat amb ell. Una solidaritat que cal que es
manifesti, també, mitjançant la caixa de solidaritat, si és que, finalment, es
veu condemnat a fer efectiva una multa per les accions de què se l’acusa.
Que no acabi passant que l’arbre
no ens deixi veure el bosc. Ningú, absolutament ningú, mai no pot caminar sol.
Tota
protesta naix de la necessitat que algú té d’expressar el seu desacord amb la
posició política d’altri. I en aquest sentit tota protesta és una forma de
participació en el debat públic. Evidentment que hi ha regles que poden limitar
la protesta, bàsicament per a evitar accions violentes. Però com més respectuós
és un país amb el dret de protesta, generalment més democràtic és el seu
funcionament i més sana, intel·lectualment parlant, la seua societat.
Aquest és un fragment de l’editorial
del 19 de juny del director de Vilaweb, Vicent Partal.
L’he volgut recuperar després
de llegir, indignat, però no sorprès, que Santiago Espot serà jutjat a
l'Audiència Nacional per "injúries al rei" i "ultratge als
símbols d'Espanya". El jutge
considera que Catalunya Acció, i ell com a principal responsable, van dur a
terme un acte de menyspreu a Espanya.
Indignat, però no sorprès. Ja
fa molt de temps que sabem que l’anomenada transició del 78 només va ser un
miratge. El “Caudillo” va deixar-ho tot “atado y bien atado” i el franquisme encara és ben present en bona part
de les institucions de l’Estat i en determinats partits i organitzacions,
algunes majoritàries, que han fet del territori espanyol el seu vedat, polític
i econòmic, on campen lliurement.
Cal no oblidar que la pròpia
Audiència Nacional és filla directa del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), màxima
encarnació de la repressió franquista contra els grups opositors. Sobte,
encara, que determinades accions puguin ser considerades com a delictes i
jutjades per l’Audiència Nacional. Aquest ens es va crear amb uns objectius
concrets. Reprodueixo literalment: “La seva especialitat era (i és) l’àmbit
penal i, concretament, la persecució dels delictes tipificats en l’àmbit del
terrorisme (als quals caldria afegir el crim organitzat, el narcotràfic, la
falsificació de moneda i els que tenen la corona i membres del govern com a
objectiu), el reial decret fundacional va optar per donar una aparença de
tribunal ordinari al nou òrgan centrant les seves competències en el crim
organitzat i dotant-lo de sales contencioses administratives i socials, encara
que aquestes últimes amb un marge d’activitat molt reduït.”
Indignat, però no sorprès.
Estic segur que tampoc ha agafat de sorpresa en Santiago Espot. En aquest article a El Món, afirma: “No podem
votar, no podem tenir seleccions, no podem tenir corredor mediterrani i tampoc
la gent pot xiular". Tots els Estats que estan a punt de perdre un
territori fan tots els possibles per evitar-ho, i l'Estat espanyol aplicarà el
Codi Penal per evitar que l'independentisme creixi".
Indignat, però no sorprès.
Estic segur que tampoc estaran sorpresos els partits polítics i les
organitzacions independentistes. M’agradaria que tampoc se sorprenguessin tots
els partits i les organitzacions, simplement, democràtiques.
Jo no hi era, a la final de
2015. Si hi hagués estat, de la mateixa manera que els milers i milers de
persones que hi havia a l’estadi, també hauria xiulat. Perquè hi tinc tot el
dret a manifestar la meva repulsa, protesta, blasme, censura... a la institució
monàrquica i a l’estat que representa, un estat que menysprea, reprimeix i
espolia el meu país.
Jo també hauria xiulat. Perquè hi tinc tot el dret i faig meves les
paraules finals de l’editorial d’en Partal:
“Així
doncs, que proteste tothom qui vulga protestar i que proteste tant com li
calga. És un dret i aquesta consideració no admet matisos ni interpretacions de
cap mena. A més, no us sembla que faríem el ridícul si intentàssem construir un
país nou a còpia d’ofegar-ne o menystenir-ne una part?”
Hem mostrat el nostre suport a
regidors, a expresidents i exconselleres, a la presidenta i als encausats de la
Mesa del Parlament. Hem dit que “Mai no caminaran sols”. Estem obligats, doncs,
a fer costat a qualsevol persona sotmesa a les accions repressives de l’Estat espanyol
i a defensar tothom que pugui ser objecte de persecució política.
Ningú, absolutament ningú, mai
no pot caminar sol.
