No es va rendir mai.-3 (Pere Marfany 1913-1994)

Després... la vida continua. Casament, fills. El primer, com si el destí de malastrugança es resistís a abandonar-lo, va morir només amb uns mesos de vida. Treball... molt i mal pagat. Havia intentat que li retornessin la seva plaça a Hisenda, però la repressió franquista li ho va impedir sempre. Una persona més que intel·ligent, amb estudis superiors es llevava cada dia a les 3 de la matinada per descarregar flors a les Rambles. Una feina carregosa i poc agraïda, complementària de la jornada habitual de 10 hores diàries. Pocs diners, però indispensables per acabar de completar el sou insuficient del treball principal.

Quan ets petit, i fins a certa edat, sempre penses que els pares no tenen problemes, que no pateixen, que sempre tenen la solució per tot. El cert és que mai, si més no davant meu, ni una sola queixa, ni un sol retret amarg, ni una sola discussió per diners; gairebé sempre optimisme i somriure.

Dels temps d’infantesa recordo sortides a la platja, primer  Badalona, després a Caldetes. Les tardes de diumenge, quan no hi havia televisió. La seva figura quan arribava en tramvia fins al carrer polsós. La tranquil·litat que em transmetia quan no em trobava bé o m’havia de prendre algun medicament (que dolents que eren llavors!).

Recordo molt especialment quan anàvem junts a Sabadell, on treballava. Tenia 13 anys, havia fet campana a l’escola i ja no se’n refiava de mi. Així que em va matricular en una escola de Sabadell per poder-me controlar.

Un bon dia, encara no sé ben bé per què, vaig deixar de fer-li el petó de bona nit. Per què? Ximpleries d’adolescent? Amb els anys penso que aquest simple fet li provocaria desil·lusió o decepció, segurament una certa tristesa. Jo n’era totalment aliè i ignorant del que pot arribar a significar un gest tan senzill, i alhora tan grandiós, com el d’un simple petó de bona nit. Com me n’he penedit després!

La família, els amics, se li van anar morint. Primer les germanes. La petita, que ell va cuidar i estimar tant; la més gran,sempre amb els seus problemes de salut. Després els cunyats, tots més joves que ell. Alguns amics... El cercle familiar es reduïa cada vegada més. Intentava, com sempre, fer veure que no li afectava gaire. Feia “gracietes”... encetava temes de conversa...

Amb 50 anys es va quedar sense feina. Se’n va sortir, però. Amb molt d’esforç , però gairebé sempre ho aconseguia. De nou, però, una feina de molta responsabilitat, moltes hores i poc sou. L’abús sobre una persona que sabien que, per damunt de tot, necessitava treballar.

Va arribar la jubilació i el fer-se gran. Problemes de salut... la vista... La vida s’anava reduint a pocs al·licients: la televisió, la conversa amb altres avis, les nétes, les celebracions tradicionals, el Barça de Cruyff, ...

No es va rendir mai.-2 (Pere Marfany 1913-1994)

De les morts, les penúries, les malalties, les pors, les humiliacions, la nostàlgia, els plors, la gana... Ni una paraula. Volia oblidar-ho? Dubto que ho pogués oblidar mai... ¿Volia allunyar-nos a nosaltres d’aquell horror i que penséssim que coses així mai podien succeir?

La joventut perduda... Va perdre la mare de molt jove... Va haver de cuidar de les seves dues germanes més petites... La guerra i la terrible postguerra que comportava la manca de feina, d’aliments...

Una postguerra que li va comportar patir la presó durant tres anys. El delicte? El que ell en deia “passar polacs”… Tota l’escala del carrer Ali-Bei on vivia era un centre d’acollida de polonesos que fugien de la Segona Guerra Mundial.  Magrat que va ser acusat d’un delicte molt greu i jutjat pel tribunal contra “La masonería, el comunismo y el separatismo” ell mateix reconeixia que no ho havien fet per idees polítiques, sinó bàsicament pels cinc duros que rebien per cada polonès que podien hostatjar a casa. Era la lluita per la supervivència.

Amb el pare molt gran i les germanes molt jovenetes, es va declarar l'únic responsable i va pagar per tothom. Tres anys horrorosos a la presó Model, en uns temps d’excedent humà (10-15 persones per cel·la) i d’execucions massives i diàries. Feia esgarrifar quan explicava (mínimament, com sempre) alguns fets d’aquells tres anys. La lentitud a llegir el nom complet del condemnat, aturant-se volgudament i sàdicament després del nom de pila, amb la qual cosa tots els que es deien igual de nom tremolaven de por durant uns quants segons que semblaven una eternitat. Veure com un home se li tornaven els cabells blans només en una sola nit. La frase del capellà que acompanyava els condemnats a mort tot dient-los “Ahora pagarás todo el mal que has hecho.” Indults que arribaven quan l’home ja havia estat afusellat de feia dies...

Durant aquells anys, va morir el seu pare i no el van permetre sortir ni per anar a l’enterrament. Les dues germanes petites, soles, acollides per algun veí, mentre ell havia de continuar subsistint en aquell pou de terror i d’infàmia.

Sempre m’he preguntat com va poder resistir aquells anys terribles de guerra, camps de concentració, presó i postguerra. Calia ser molt fort per suportar-ho i ell ho va fer.

No es va rendir mai.-1 (Pere Marfany 1913-1994)

 

Viure la vida i acceptar el repte.

Recuperar el riure, assajar el cant,

sense abaixar la guàrdia i estenent les mans,

desplegar les ales i provar-ho de nou,

celebrar la vida i conquerir el cel.

 

No et rendeixis, si us plau, no cedeixis.

Encara que el fred cremi,

encara que la por mossegui.

He volgut escriure sobre una persona. Ho hauria d’haver fet fa molt de temps. He volgut fer-ho perquè el seu nom, qui era i el que va fer no s’esborri amb el pas del temps. La millor manera que això sigui així és que quedi reflectit a la xarxa. Aquesta beneïda i maleïda xarxa que fa que allò que s’hi pengi ja sigui molt difícil, gairebé impossible, d’esborrar.

És més que probable que interessi a molt poca gent. Però era un tema pendent entre ell i jo. Aquí queda (en quatre etapes) per qui ho vulgui llegir i, sobretot, com un homenatge sincer, com un mostra d’amor, encara que arribi amb massa, massa retard.   

Si l’haguéssiu conegut us hauria agradat, segur!

De petit, diuen, era un bon nen, estudiós i que treia bones notes. De gran, era un home prim, alt (si més no per a la seva època) de caràcter alegre i jovial. Xerraire fins a l’extenuació. De conversa agradable, dialogant, molt poques vegades alçava la veu. No havia après mai a castigar, ni molt menys a pegar.

Parlava molt, però poc d’ell mateix. Explicava que, només amb 16 anys, es va presentar a unes oposicions l cos de funcionaris d’Hisenda. Sembla ser que era el més jove de tots els aspirants i les va guanyar. Li agradava comentar una de les preguntes que li havia fet l’examinador (sempre m’ha semblat que s’ho inventava, però potser no...). Segons ell, l’examinador li va etzibar: “Es posible o probable que yo le suspenda” I la seva famosa resposta: “Posible si, porque usted tiene la pluma i el poder de decidir la cualificación. Probable no, porque  he estudiado y estoy preparado para aprobar.” L’examinador li va respondre: “Puede usted retirarse. Está aprobado.” Inventada o no, és una gran anècdota, de les poques que explicava sobre ell mateix.

Hauria pogut arribar a situar-se, segur, en un bon lloc en el departament d’Hisenda. La maleïda guerra, però, li va fer malbé la joventut i bona part del seu futur.

No comentava mai que va fer el 1931 o el 1934. Gairebé mai parlava obertament de les seves idees polítiques. Ho només sabia que havia estat i era d’ERC, que admirava Macià, no tant a Companys i gens a Tarradellas, a qui acusava d’aprofitat.

Amb comptagotes, m’arribaven les seves anècdotes de joventut. Com quan va fer de torero en una festa benèfica (tota la corrida darrere del “burladero”). O de quan et deia que havia actuat en el Don Juan Tenorio... tot seguit aclaria que feia de “maldito” (“cual gritan esos malditos...”), cridant entre bambolines. Mai podies saber si era del tot cert el que explicava, però la “història” i la seva manera de contar-la et feia petar de riure.

Del període 1936-1939 encara en parlava menys. Només deia que mai no havia disparat ni un sol tret i que s’havia passat la guerra carregant amunt i avall una pesada màquina d’escriure; màquina que va quedar en algun barranc dels Pirineus durant la retirada cap a França. Podria haver estat oficial sense més problema; per estudis, per coneixements. Mai ho va voler. Prudència? No volia manar ningú i molt menys enviar-lo a la mort? Només ell sabia el perquè, però va preferir fer tota la guerra com a soldat ras.

De la dura retirada cap a França i del seu internament als camps de concentració d’Argelés i de Sant Ciprien tampoc no en parlava gaire. Només, com ja era habitual en ell, alguna anècdota, com la de quan va poder comprar alguna cosa per menjar. Segons explicava, va comprar dues barres de pa i dos pots de llet condensada. Un pot i una de les barres les va donar als companys (l’única manera possible que em deixessin tranquil, deia...) i ell es va menjar l’altra barra i un pot sencer (!) de llet condensada.

Trótula de Salern (El paper de la dona al segle X.- 7)

Va ser la primera ginecòloga de la història. No es coneix la data exacta del seu naixement i es creu que va morir sobre el 1097.

Va exercir la medicina a Salern, on hi havia el primer centre mèdic, considerat la primera universitat d’Europa, que no estava connectat amb l’Església. Tant en la tradició popular com en els cercles científics, les Mulieres Salemitae, gaudien de gran fama com a metgesses i estudioses de la medicina. Tròtula va ser-en una de les destacades, va fer de metgessa i va exercir la docència. 

Les seves teories mèdiques sobre el control de natalitat i les causes i tractaments de la infertilitat van ser increïblement avançades per a l’època. Tròtula va liderar el grup de metgesses que, des de tot el món conegut, venien a estudiar amb ella. Va escriure diversos tractats d’anatomia i fisiologia femenina. D’entre les seves obres, destaca Passionibus Mulierum, que va ser de referència obligada a les escoles de medicina fins al segle XVI. En aquesta obra, s’explicava la menstruació, la concepció, l’embaràs, el part, el puerperi, el control de natalitat, les malalties de l’úter i de les vies urinàries. 

Les obres de Tròtula tractaven temes sobre salut, sexualitat, guariments, remeis, control de la natalitat i les causes i tractaments de la infertilitat, també sobre les malalties de la pell, dels ulls i la sordesa i fins i tot va escriure els primers tractats pediàtrics de la història.

Curiosament, a partir del segle XII, algun copistes dels seus llibres començaren a atribuir—los al seu marit, fins que el seu nom va arribar a ser substituït definitivament per una forma masculina: Troffus.