Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.
Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.
(Narcís Comadira)
Llibres....
A casa tinc uns quants
llibres. No els he comptat mai, però pel cap baix n’hi deu haver uns quatre
mil. La majoria en català. Hi ha una mica de tot: molta novel·la, força poesia
(catalana, castellana, anglesa, francesa i algun clàssic llatí). També hi ha
assaig i llibres sobre llengua i sobre llengües. Algunes gramàtiques i llibres
que he fet servir al llarg del temps per ensenyar una mica de llengua catalana
a aquells que en volien aprendre. Fins i tot una molt petita i molt modesta
col·lecció de gramàtiques i vocabularis antics de català.
La majoria els he pogut
llegir. Alguns fins i tot rellegit dues o tres vegades. També llibres amb què he pogut treballar-hi. N’hi ha, però, que estan esperant el seu torn de
lectura.
Recordo que fa anys sempre deia que quan em jubilés els llegiria tots.
Bé, doncs, encara no ha estat possible i llibres i escriptors diversos esperen
en el seu prestatge que els arribi el moment en què un lector més (jo) s’hi
submergeixi, llegeixi, interpreti, valori, reflexioni, aprengui del contingut de
les seves paraules.
Uns dies de descans al País
Valencià em van fer triar, al costat d’una relectura (una altra vegada....quantes
en van? tres?) d’algunes de les principals novel·les d’Agatha Cristhie, un
llibre de Narcís Comadira, que reposava semioblidat
al costat d’altres. El vaig fullejar i vaig veure que era del 2002, o sigui que
ja portava uns 14 anys esperant el seu moment de lectura. No és, però, un
llibre de poesia, sinó més aviat sobre la poesia i sobre els poetes. El seu títol:
“Lànima dels poetes”.
L’autor escriu que el títol li
ha vingut suggerit per un poema-cançó de Charles Trenet que ve a dir que molt
temps després que els poetes han desaparegut resten les seves cançons, malgrat
que els noms s’hagin perdut en l’oblit. Cançons, i poemes, que la gent escolta
de vegades sense saber ni importar-li per a qui anaven els batecs d’aquells
cors.
Narcís Comadira ens diu que el
que resta i perdura d’un poema és l’ànima dels poetes perquè són les paraules i
el seu sentit les que perduren en la memòria i en l’imaginari col·lectiu.
L’ésser humà que escriu
–l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees,
pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió.LA
SEVA VIDA –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són
indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències,
d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida
és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic
que cada persona arrossega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic,
pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla
novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita.
Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al
poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.
Segurament, en continuarem
parlant, de “L’ànima dels poetes”
