L'ànima dels poetes. El pensament ens fa humans

Durant la nit del franquisme, ETA va ser una organització armada que comptava amb el suport, explícit o implícit, de totes les forces democràtiques que supervivien en la clandestinitat. Arribada la transició, ETA va anar quedant cada vegada més marginada i, a banda del moviment abertzale a Euskalherria, només l’independentisme català de l’època establia una mena de lligam, barreja de simpatia i admiració. Tot això, però, es va anar acabant a mesura que ETA cometia accions cada vegada més condemnables i execrables. 

De fet, però, no volia escriure sobre ETA, sinó sobre l’article que me l’ha fet reviure i recordar-la en els seus moments, potser, més salvatges i horribles. “Despullament” és un dels articles del llibre “L’ànima dels poetes”. Narcís Comadira comença parlant-nos de la tardor, l’antiga primavera d’hivern que significa el despullament de l natura.

Bientôt nous plongerons dans les froides tenèbes. Un vers sobre la tardor del gran poeta francès Charles Baudelaire, el poeta de l'Spleen (Quand le ciel bas et lourd pèse comme un couvercle). La tardor, l’estació del despullament, l’estació avantsala de l’hivern en què la fredor, la nit i la tristesa cauen damunt de terres i persones, condueix el poeta a recordar un home que pensava que pensar és allò que ens distingeix de les bèsties. L’home que va ser abatut per un tret covard i assassí. Un tret que volia assassinar també, sense aconseguir-ho, el pensament i el diàleg.

“Pensar. I com que pensar no vol dir tancar-se en els propis pensaments, sempre a punt de l’encastellament orgullós, sinó mantenir-los oberts als processos de pensament dels altres. Com que pensar vol dir una constant feina de correcció damunt dels propis pensaments, aquell que creu en el pensament, creu en el diàleg, perquè espera que en el pensament de l’altre pot haver-hi una espurna d’aquella veritat que persegueix el pensament col·lectiu”.

Espriu va dir que “el mirall de la veritat es va trencar en mil trossos”. Orgullosos, vanitosos i ignorants creiem estar en la possessió de la veritat absoluta, quan l’únic que tenim –i podem sentir-nos afortunats- n’és només un simple fragment.

“No es pot dialogar amb la irracionalitat, però sí amb el pensament; per més allunyat que estigui del que ens és propi. La raó no existeix, la construïm amb les aportacions més diverses, mentre siguin raonables. Mentre arrelin en el pensament i no en les vísceres. Mentre tots estiguem disposats a sacrificar alguna cosa de nosaltres, alguna cosa d’aquell pensament que tant ens satisfà, per construir un pensament més just i conformat a la llibertat de tots.”

Quanta raó, quanta veritat acumulada ressona en aquestes paraules! I quant difícil i complicar és de poder-les aplicar, de poder-nos-les aplicar individualment a nosaltres mateixos!

Aquestes reflexions són aplicables en qualsevol dels àmbits de la nostra vida. També, al moviment independentista català. Fins ara, hem fet un llarg camí ple de dificultats per arribar on som ara. Tres-cents anys de lluita i sacrifici, però també tres-cents anys d’evolució del pensament, de configurar diverses raons, diversos pensaments; de sacrificar també petites parcel·les de nosaltres i de les nostres raons individuals per acabar aconseguint un pensament racional, potent i majoritari.

“Perquè, en definitiva,  és de la llibertat del que es tracta. De la construcció de la  màxima llibertat per a tothom. Llibertat que vol dir autodeterminació que serveixi la solidaritat. Sense independència personal i col·lectiva, sense autodeterminació de les persones i dels pobles, no hi ha projectes comuns de futur, no hi ha possibilitats de construcció d’espais de convivència. Només hi ha domini i subjecció, que sempre són llavors d’odi i de violència.”

Pensem-hi...

L'anima dels poetes. Un país de suspectes...

Entre els milers de ratlles que configuren els més de 40 articles del llibre “L’ànima dels poetes”, hi podem trobar elements de crítica de la nostra societat catalana, sobretot pel que fa al seu vessant cultural, molt extrapolable també a qualsevol dels àmbits en què, com a catalans, vivim i convivim.

En els articles que parla de Josep Maria de Sagarra, Comadira llença “un dard enverinat al cor dels poderosos”(Àlvar Valls), entenent en aquest cas com a poderosos, les elits culturals catalanes i l’entorn en què es mouen. Referint-se  a “La ruta blava”, que Sagarra va escriure en un viatge als Mars del Sud durant l’any 1936, diu: “ En un país com cal, i Catalunya no ho ha estat gairebé mai, aquest imaginari hauria tingut (els Mars del sud) un poderós component propi (La ruta blava)”. Es queixa, doncs, de l’obscuritat en què viu aquest llibre que, en aquest volgut i desitjat país com cal, hauríem llegit ja de nens, fins i tot a les escoles, com el que hauria d’haver estat “una esplèndida contribució catalana a aquesta mena de literatura confegida d’impossibles.”

El dard de Comadira vol, però, anar molt més enllà i ferir també l’ànima de tants i tantes catalanoparlants, alhora víctimes i inconscients botxins de la pròpia llengua. “La prosa de Josep. M. De Sagarra és un model per a tots aquells que, encara, persistim en aquesta bogeria de voler escriure en una llengua terminal, condemnada irremissiblement no sols per l conjuntura política, sinó també per la mandra congènita dels seus propis parlants, per la facilitat d’enlluernament provincià que tenim, davant de coses que valen molt menys que moltes coses fetes aquí, com, per exemple, La ruta blava.”

Per a Comadira, tres són els escriptors més importants del segle XX, en poesia Jacint Verdaguer, i en prosa Josep Maria de Sagarra i Josep Pla. “Les Memòries de Sagarra i El quadern gris de Josep Pla són les dues columnes que sostenen tot l’edifici de la prosa catalana del segle XX.”

Verdaguer, Pla, Sagarra.... En paraules de Comadira: “ja és ben curiós que la llengua catalana moderna hagi estat forjada bàsicament per tres suspectes.”

Tres suspectes.... Tres escriptors menyspreats per determinats sectors del catalanisme. Pla per col·laboracionista; Verdaguer per capellà i per incòmode; Sagarra per poc intel·lectual...

De fet és la mateixa societat que renega d’Espriu per críptic i pesat, de Foix per medieval i massa culte i de Carner per il·legible.... 

L'ànima dels poetes

Aquesta llum d’agost que tot el dia

ha fet dansar abusiva els seus dimonis,

ara la lassitud la venç i cau

aplomada, desfeta, vespre avall,

cap a un mar de tenebra que la salva

de l’excés de certesa.

Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso

—mentre una lluna minvant, mig despectiva,

ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—

i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

                                                                                              (Narcís Comadira)

Llibres....

A casa tinc uns quants llibres. No els he comptat mai, però pel cap baix n’hi deu haver uns quatre mil. La majoria en català. Hi ha una mica de tot: molta novel·la, força poesia (catalana, castellana, anglesa, francesa i algun clàssic llatí). També hi ha assaig i llibres sobre llengua i sobre llengües. Algunes gramàtiques i llibres que he fet servir al llarg del temps per ensenyar una mica de llengua catalana a aquells que en volien aprendre. Fins i tot una molt petita i molt modesta col·lecció de gramàtiques i vocabularis antics de català.

La majoria els he pogut llegir. Alguns fins i tot rellegit dues o tres vegades. També llibres amb què he pogut treballar-hi. N’hi ha, però, que estan esperant el seu torn de lectura. 

Recordo que fa anys sempre deia que quan em jubilés els llegiria tots. Bé, doncs, encara no ha estat possible i llibres i escriptors diversos esperen en el seu prestatge que els arribi el moment en què un lector més (jo) s’hi submergeixi, llegeixi, interpreti, valori, reflexioni, aprengui del contingut de les seves paraules.

Uns dies de descans al País Valencià em van fer triar, al costat d’una relectura (una altra vegada....quantes en van? tres?) d’algunes de les principals novel·les d’Agatha Cristhie, un llibre de Narcís Comadira,  que reposava semioblidat al costat d’altres. El vaig fullejar i vaig veure que era del 2002, o sigui que ja portava uns 14 anys esperant el seu moment de lectura. No és, però, un llibre de poesia, sinó més aviat sobre la poesia i sobre els poetes. El seu títol: “Lànima dels poetes”.

L’autor escriu que el títol li ha vingut suggerit per un poema-cançó de Charles Trenet que ve a dir que molt temps després que els poetes han desaparegut resten les seves cançons, malgrat que els noms s’hagin perdut en l’oblit. Cançons, i poemes, que la gent escolta de vegades sense saber ni importar-li per a qui anaven els batecs d’aquells cors.

Narcís Comadira ens diu que el que resta i perdura d’un poema és l’ànima dels poetes perquè són les paraules i el seu sentit les que perduren en la memòria i en l’imaginari col·lectiu.

L’ésser humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió.LA SEVA VIDA –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic que cada persona arrossega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.

Segurament, en continuarem parlant, de “L’ànima dels poetes”