dimarts, 28 d’abril de 2015

Jordi Sánchez, president ANC?... I el Josep, i la Maria i....


Els mitjans de comunicació, sempre àvids de notícies publicaven ahir un gran titular. "Jordi Sánchez serà el nou president de l'ANC". El (o els) personatge filtrador de notícies de l'ANC s'havia donat pressa a facilitar un bon titular als seus amics periodistes. 

Serà en Jordi Sánchez, o el Josep, o el Manel, o la Maria, o l'Anna, o la...  la persona que rellevarà la Carme Forcadell? És possible.... i també no ho és. 

Abans de res, caldria que el bo d'en Jordi, del Josep, del Manel, de la Maria, de l'Anna, de la...  presentés la seva candidatura a membre del Secretariat Nacional, cosa que de moment encara no s'ha produït. Tot seguit, el 9 de maig, els més de 40.000 associats de l'Assemblea, haurien d'atorgar-li la seva confiança en forma de vot.

Si el Jordi, el Josep, el Manel, la Maria, l'Anna, la... obtenen la confiança suficient i necessària del territori, el 10 de maig podrien ser membres del SN de l'ANC.

El dia 16 de maig serà el plenari de constitució del nou SN de l'ANC. Serà aquell el moment en què en Jordi, o en Josep, o en Manel, o la Maria, o l'Anna, o... podran presentar la seva candidatura per algun dels càrrecs orgànics, entre ells, és clar, el de president/a. 

Els 75 membres escollits com a secretaris nacionals seran els que finalment decidiran, mitjançant el seu vot particular, qui serà el nou president/a, vicepresident/a, secretari/a i tresorer/a de l'Assemblea.

I fins aquí el camí que li caldrà recórrer al Jordi, al Josep, al Manel, a la Maria, a l'Anna, a... per poder aspirar a un dels càrrecs orgànics de l'ANC.

Conclusió: Pot ser en Jordi Sánchez president de l'ANC? 

I tant que sí! 

Si presenta candidatura, si el voten els associats del territori i si finalment el voten les dues terceres parts del Secretariat Nacional, si....

Més o menys el mateix que el Josep, el Manel, la Maria, l'Anna, la....

dimecres, 22 d’abril de 2015

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (Spleen et l'ideal.5)


El paisatge, la natura, se’ns mostra, a través de la poesia de Baudelaire, com un art de viure. Els sentits, els elements, l’exotisme es fonen en una imatge única. 
El sonet La vie antérieure [1] se’ns presenta com el reflex d’un somni en un quadre pictòric. La sinestèsia, les expressions de les sensacions, les trobem reflectides en els 5 sentits i en els 4 elements integrats dins d’un paisatge exòtic i llunyà. Els perfums, els colors i els sons s’interaccionen. El poema és revestit d’una gran riquesa sensorial i els paisatges que s’hi descriuen són autèntics plaers visuals, com si d’un quadre es tractés. La música també hi és present en la remor de les ones reforçades per les aliteracions en “v ”. El món olfactiu també se’ns fa perceptible : 
Et des esclaves nus, tout imprégnés d’odeurs (V. 11) 
El poeta cerca el seu ideal de bellesa, però en el seu camí sempre hi és present el sentiment de nostàlgia. Així és com finalitza el sonet de La vie antérieure, amb un pas vers la nostàlgia, amarat d’un sentiment d’amargura profunda i inquietant: 
le secret douloureux qui me faisait languir (V. 14) 
Nostàlgia, amargura, inquietud, ombra. En el poema Harmonie du soir, podem percebre d’on provenen aquestes sensacions: de la correspondència entre la Natura, entre la persecució de l’Ideal i el món de l’esperit: 
Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir (V. 11)
El poema s’imbueix de la filosofia de Plató (som en una gruta i no podem accedir a l’exterior on es troba la veritable vida. El que percebem no és només que una imatge de l’Ideal) [2]. Baudelaire ens diu com és d’inútil viure en el present perquè aquest és engolit per l’obscuritat. La dualitat sempre latent de l’autor: el plaer, l’Ideal, la Bellesa combinades amb les sensacions depressives. L’spleen ho domina tot: 
Un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir! (V. 10)
…où le ciel d’un azur plus transparent s’enfonce comme un abîme plus infini… 
El cel s’enfonsa com un abisme… Quand le ciel bas et lourd pèse comme un couvercle[3] El cel com a símbol de la presó. Baudelaire impregna la seva obra d’un sentiment que ell mateix anomena “spleen”. Un sentiment angoixant, en certa manera depressiu, que va estretament unit a la contemporaneïtat, a la modernitat. 
 -Oui, j'ai le spleen, compliqué de mélancolie, avec la nostalgie, plus l'hypocondrie, et je bisque, et je rage, et je bâille, et je m’ennuie, et je m’assomme, et je m’embête! [4] 
- Je sens depuis vingt ans un malaise général plus ou moins fâcheux, je n'ai jamais la tête libre . Elle est quelquefois si lourde que c'est comme un poids qui vous tient en devant. J'ai des idées noires, de la tristesse et de l'ennui: je me trouve mal partout, je ne veux rien , je ne saurais vouloir, je cherche à m'amuser et à m'occuper inutilement; la gaieté des autres m'afflige. Je souffre à les entendre rire ou parler Connaissez-vous cette espèce de stupidité ou de mauvaise humeur qu'on éprouve en se réveillant après avoir trop dormi ? Voilà mon état ordinaire, la vie m'est en dégoût..[5].


[1] La vie antérieure. Sonet XII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal
[2] La República. Plató (427 A.C.)
[3] Spleen, V.1. Poema LXXVIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal
[4] Hugo, Víctor. Lés misérables.
[5] Diderot, Denis. Lettre à Sophie Volland.

dimarts, 14 d’abril de 2015

Xarxes: Els malentesos sobre la llista unitària


El món de les xarxes socials no para de sorprendre’m... per molts motius positius i alguns de negatius. Twitter és un lloc especial. 140 caràcters obliguen a una capacitat de síntesi extraordinària que és molt sana i estimulant.
Ahir, l’editorial habitual d’en Vicent Partal a Vilaweb, es titulava “Ara ens tocarà fer orfebreria” i se centrava bàsicament en els problemes polítics que podria comportar el proper 11 de setembre. Per tal de fer-ne difusió, vaig recollir una frase de l’article que deia concretament: “Crec que la llista unitària és la millor opció per a guanyar i que això només es pot negar des del partidisme” hi vaig afegir l’enllaç i ho vaig piular al twitter.
Immediatament es va desplegar un cert allau de respostes. D’algunes de les “perles” que hi havia em centraré en la següent: “Deixa d'intoxicar i mira endavant com la resta. Sembla mentida amb la responsabilitat que tens a ANC.” És el que va enviar és el company del Baix Llobregat, crec que portaveu de les JERC de Sant Vicenç dels Horts, l’ArnauMdeC @arnaumatadc.
Entenc que el problema radica en el fet que ell creu que és una declaració meva. Són els problemes que comporten els 140 caràcters i, també, llegir massa precipitadament. Si s’hi hagués fixat només una mica, o simplement hagués clicat l’enllaç i llegit l’article, s’hauria adonat que era una frase d’en Vicent Partal i no pas meva.
Ara bé, com realment penso el mateix que l’admirat Partal, em sorprèn que per tenir aquesta opinió (que intueixo majoritària en el si de la societat catalana favorable a la independència) sigui titllat “d’intoxicador” que ha de mirar endavant (?) com la resta (quina resta?) i que, a més, sembla que no puc expressar el meu pensament de manera lliure a causa del meu càrrec dins de l’ANC.
Sóc partidari d’una candidatura unitària. Ho he dit sempre i ho mantinc. Voldria una candidatura unitària (que no pas única) a fi i efecte que les eleccions del 27S esdevinguessin clarament plebiscitàries (que ara per ara, no ho són). Voldria aquesta candidatura unitària perquè entenc que el 27S és el moment de tots, dels partits i de la societat civil. Voldria aquest tipus de candidatura perquè crec que és la millor forma d’assegurar que els resultats siguin molt clars, amb una sola lectura i inequívoca.  
Si els partits polítics assoleixen un acord sòlid per tal que les eleccions del 27S puguin ser llegides amb caràcter inequívocament plebiscitari, me'n congratularé i... endavant i bona feina!
Desitjo que no passi, però podria ser que, per un o altre motiu, això no es produís. En aquest cas, vull recordar que el Full de Ruta de l’ANC, aprovat per una immensa majoria de l’Assemblea General Ordinària del passat 12 d’abril a Lleida, manté el paràgraf en què es diu el següent:
Tanmateix, en el cas que en el marc de l’esmentada Taula no fos possible la configuració d’un pacte en la línia anterior, com també en el supòsit que les eleccions del 27S fossin ajornades per qualsevol motiu diferent d’una ingerència de l’Estat espanyol, l’ANC es plantejarà la possibilitat d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país, representativa de totes les sensibilitats polítiques i socials de forma transversal, que doni prioritat absoluta a l’assoliment de la independència.
Per tant, company Arnau i piuladors que li vau donar tot el suport, us haig de dir que, a més de tenir la meva pròpia opinió sobre el tema, que si més no és tan respectable i apropiada com pugui ser la vostra, no faig res més que defensar i creure en allò que sempre, sempre ha defensat i cregut l’ANC.
I dormo molt tranquil cada nit. No sé si tothom podria dir el mateix. 
Amb això em dono per satisfet.


dissabte, 11 d’abril de 2015

12 d'abril: fent camí cap a la independència


Article publicat a Tribuna.cat

El proper diumenge, 12 d’abril, a Lleida, l’ANC celebrarà la seva III Assemblea General. Han passat ja tres anys des d’aquell mes de març de 2012 al Palau Sant Jordi quan vam constituir oficialment l’Assemblea. Tres anys en què hem fet un llarg, ràpid i productiu recorregut.

L’Assemblea va néixer el 2012 en el marc d’una Catalunya autonòmica que tenia com a principal objectiu obtenir un pacte fiscal amb l’Estat espanyol. Diumenge, tindrà lloc la nostra III Assemblea General en una Catalunya que se sent plenament sobirana i que camina, des de fa temps i amb pas decidit, cap a la seva llibertat en el marc d’una futura República catalana independent.

Diumenge, ens tornarem a trobar els companys i companyes de l’ANC per, entre altres temes, aprovar la primera Ponència marc de l’Assemblea i el que serà el nostre Full de ruta per al 2015-2016.

Si en feu una lectura, encara que sigui ràpida, de la nostra Ponència marc, hi podreu llegir el que ha sigut la història de l’ANC durant aquests darrers tres anys. Els objectius que ens vam plantejar, els que hem assolit i també aquells altres que no hem pogut arribar a  aconseguir. Un autèntic relat que emmarca la història política de l’ANC per comprendre tot allò que hem fet i també el que encara hem de fer.

Aprovarem també el Full de ruta 2015-2016. El més decisiu en la història de l’Assemblea perquè marca el camí final que hem de seguir  per assolir la independència i per construir la nova República catalana independent. Podríem sintetitzar-lo d’aquesta manera:

Remarcar que ens ho juguem tot, absolutament tot, en les properes eleccions municipals del 24M i en les del 27S. Ambdues convocatòries electorals són del tot transcendentals i decisives. Cal que les forces independentistes guanyin en la majoria d’ajuntaments del país i que hi hagi també una majoria d’alcaldes i governs municipals compromesos amb la independència.

L’eix social i l’eix nacional són indestriables. Són un únic eix que ens ha de permetre construir un país nou, aquest país que construirem entre tots, entre la societat civil, els partits polítics, les forces socials i les nostres institucions.

Hem de guanyar el 24M i el 27S de manera inqüestionable. I, per fer-ho, només hi ha un camí, el mateix que ens ha dut fins aquí: la unitat d’acció. Aquesta unitat d’acció que s’ha començat a construir amb l’acord sobre el full de ruta per a després de les eleccions plebiscitàries, però que ha d’anar molt més enllà amb la incorporació de moltes més forces, tant polítiques com socials.

El Full de ruta 2015-2016 fa una crida a la mobilització del poble català i demana, gairebé exigeix, aquesta unitat d’acció entre la societat civil, les forces polítiques i les institucions per fer realitat la Catalunya independent.

La III Assemblea General de l’ANC serà també la darrera en què participaré com a membre del Secretariat Nacional. Ha arribat l’hora del relleu.

Això, però, forma part d’una altra història sobre la qual m’agradarà reflexionar més endavant. Una història plena d’experiències viscudes, d’il·lusió, d’alegries i també de responsabilitat, de tensió, de feina i d’hores i hores de reunions.

L’experiència més extraordinària que he tingut l’honor de poder viure en primera línia.