dissabte, 6 de juny de 2015

Lis-moi pour apprendre à m’aimer (Charles Baudelaire, a tall de conclusió)


A través dels sis articles anteriors, hem pogut comprovar com  l’obra de Baudelaire es manté fidel a les seves opinions, fidel a la seva manera d’entendre l’art: “manejar amb saviesa una llengua és practicar una espècie de bruixeria evocativa. Aleshores és quan el color parla, amb una veu profunda i vibrant…” En efecte, el poeta ens parla de correspondències, de les verticals, amb la Natura com a símbol de realitat ocultes, i de les horitzontals, que es mouen a través de les associacions sinestèsiques.

Baudelaire dedica la seva obra, Les Fleurs du Mal, al poeta Théophile Gautier, de qui diu: “à cette merveilleuse faculté Gautier unit une immense intelligence innée de la correspondance et du symbolisme universels.” És aquesta teoria de les correspondències, formulada en el poema Correspondences, la part de la seva poètica que, segurament, més va influir en el moviment simbolista, fins al punt d’esdevenir-ne l’eix fonamental del seu ideari. Així sembla deduir-se de les paraules d’un gran poeta simbolista com Paul Verlaine: el vers ha de ser, abans de res, música; una harmonia de sons que fa somniar.

La poesia de Baudelaire i el seu pensament estètic va influir de manera decisiva en les generacions posteriors i, més concretament en els poetes –i no només en els poetes- simbolistes. Hem pogut comprovar que poetes com Rimbaud o novel·listes com Proust el segueixen en l’ús que fa de l’analogia, del símil i de la metàfora. Com s’estableix una relació força directe entre el llenguatge poètic de l’analogia que fa servir Proust i les correspondències de Baudelaire. És el triomf del simbolisme sobre el realisme. El triomf de la imaginació, de l’analogia que s’estableix entre les sensacions i les coses. El triomf del poeta, de l’escriptor, de l’artista que treballa per aprofundir en aquestes sensacions per tal de trobar-ne un sentit. En definitiva, el triomf de l’art.

Baudelaire és el primer que sap extreure bellesa d’on aparentment no n’hi pot haver, del Mal,  i que obre una via estètica al sofriment. El títol del seu recull prou sembla indicar-ho: Les Fleurs du Mal. El substantiu flors, eminentment associat a la bellesa, és complementat per l’adjectiu mal. Una dualitat, doncs, que ens evoca l’Spleen i l’Ideal.

Baudelaire és un poeta a la recerca de l’Ideal. D’un Ideal que es veu afectat per l’spleen i que necessita dels sentits, i de l’èxtasi que aquests poden arribar a provocar, per tal de superar-lo i poder-ne fugir vers la Bellesa. Una fugida que es pot intentar per altres costats: l’amor, les drogues, el mal, la mort… Temes que trobem reflectits constantment en la seva obra i dels quals ell se serveix en aquesta fugida incansable cap a l’Ideal:

Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre il faut vous enivrer sans trêve. Mais de quoi? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.[1]

Baudelaire ens diu: lis-moi pour apprendre à m’aimer.[2] Aprenguem, doncs, a estimar-lo embriagant-nos de la seva poesia.



[1] Enivrez-vous. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.
[2] Entradeta a Les flors del mal. Baudelaire, Charles. Traducció  de Xavier Benguerel. Edicions del Mall. Barcelona, 1985.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada