Lis-moi pour apprendre à m’aimer (Charles Baudelaire, a tall de conclusió)

A través dels sis articles anteriors, hem pogut comprovar com  l’obra de Baudelaire es manté fidel a les seves opinions, fidel a la seva manera d’entendre l’art: “manejar amb saviesa una llengua és practicar una espècie de bruixeria evocativa. Aleshores és quan el color parla, amb una veu profunda i vibrant…” En efecte, el poeta ens parla de correspondències, de les verticals, amb la Natura com a símbol de realitat ocultes, i de les horitzontals, que es mouen a través de les associacions sinestèsiques.

Baudelaire dedica la seva obra, Les Fleurs du Mal, al poeta Théophile Gautier, de qui diu: “à cette merveilleuse faculté Gautier unit une immense intelligence innée de la correspondance et du symbolisme universels.” És aquesta teoria de les correspondències, formulada en el poema Correspondences, la part de la seva poètica que, segurament, més va influir en el moviment simbolista, fins al punt d’esdevenir-ne l’eix fonamental del seu ideari. Així sembla deduir-se de les paraules d’un gran poeta simbolista com Paul Verlaine: el vers ha de ser, abans de res, música; una harmonia de sons que fa somniar.

La poesia de Baudelaire i el seu pensament estètic va influir de manera decisiva en les generacions posteriors i, més concretament en els poetes –i no només en els poetes- simbolistes. Hem pogut comprovar que poetes com Rimbaud o novel·listes com Proust el segueixen en l’ús que fa de l’analogia, del símil i de la metàfora. Com s’estableix una relació força directe entre el llenguatge poètic de l’analogia que fa servir Proust i les correspondències de Baudelaire. És el triomf del simbolisme sobre el realisme. El triomf de la imaginació, de l’analogia que s’estableix entre les sensacions i les coses. El triomf del poeta, de l’escriptor, de l’artista que treballa per aprofundir en aquestes sensacions per tal de trobar-ne un sentit. En definitiva, el triomf de l’art.

Baudelaire és el primer que sap extreure bellesa d’on aparentment no n’hi pot haver, del Mal,  i que obre una via estètica al sofriment. El títol del seu recull prou sembla indicar-ho: Les Fleurs du Mal. El substantiu flors, eminentment associat a la bellesa, és complementat per l’adjectiu mal. Una dualitat, doncs, que ens evoca l’Spleen i l’Ideal.

Baudelaire és un poeta a la recerca de l’Ideal. D’un Ideal que es veu afectat per l’spleen i que necessita dels sentits, i de l’èxtasi que aquests poden arribar a provocar, per tal de superar-lo i poder-ne fugir vers la Bellesa. Una fugida que es pot intentar per altres costats: l’amor, les drogues, el mal, la mort… Temes que trobem reflectits constantment en la seva obra i dels quals ell se serveix en aquesta fugida incansable cap a l’Ideal:

Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre il faut vous enivrer sans trêve. Mais de quoi? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.[1]

Baudelaire ens diu: lis-moi pour apprendre à m’aimer.[2] Aprenguem, doncs, a estimar-lo embriagant-nos de la seva poesia.

---

[1] Enivrez-vous. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[2] Entradeta a Les flors del mal. Baudelaire, Charles. Traducció  de Xavier Benguerel. Edicions del Mall. Barcelona, 1985.

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (2)

…où les sons tintent musicalement, où les couleurs parlent, où les parfums racontent des mondes d’idées.

La Natura configura, conjuntament amb el món sencer, un univers simbòlic interrelacionat. Només l’home ultrasensible –el poeta i, per extensió, l’artista- podrà desvetllar aquest lligam simbòlic.

a) Per a Baudelaire, el món no es compon de coses o objectes individuals, formes separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus color-so-olor. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses que només la Imaginació pot desvelar.

El poema Correspondances [1] és el nucli a l’entorn del qual gira tota la poètica de Baudelaire pel que fa a aquest univers simbòlic i a allò que ell anomenava “la teoria de les correspondències.”

El poema té com a tema central les correspondències. Per una banda, les que s’interrelacionen entre la realitat perceptible i la realitat espiritual. Per una altra, les que es produeixen entre els diferents sentits.

El poeta pot entendre la natura perquè s’assembla a l’ésser humà. La Natura mateixa és un temple de vius pilars (V.1) que deixen sortir de vegades uns mots que no destries (V.2). Només el poeta pot percebre, a través de la unitat de les sensacions que experimenta, la unitat mateixa de l’univers. (Segon quartet). Le poète est un traducteur, un déchiffreur qui puise ses comparaisons et ses métaphores dans l’inépuisable fons de l’universelle analogie (Sur mes contemporaines: Victor Hugo).

b) Tot es correspon dins de l’univers. Tota forma, moviment, nombre, color, perfum, és, en el món natural i en el món espiritual, significatiu, recíproc. Tot es correspon perquè tot presenta una semblança i una analogia.

El sonet ho sintetitza magníficament en el vers vuité: les parfums, les couleurs et les sons se répondent.

El món dels sentits s’interrelaciona i mitjançant el sedàs de la Imaginació del poeta esdevé un món viu que ens comunica el seu missatge oníric. Baudelaire se serveix de la comparació per fer-nos arribar el món del tacte: frais comme des chairs des enfants (V.9); l’univers dels sons: Doux comme les hautbois (V.10) i també les sensacions viscudes per la mirada: verts comme les prairies (V.10)

Un món dels sentits que es fa present arreu de la seva obra i dels seus escrits.  Com ell mateix diu en Els paradisos artificials [2]: “Els sons es vesteixen de colors i els colors contenen una música”. Un món dels sentits, doncs, ple de simbolisme, de vegades eix únic del poema, com en Parfumexotique [3] o La chevelure [4], però gairebé sempre present. És el món de la sinestèsia, l’associació d’elements provinents de diferents dominis sensorials.

Observem aquests fragments, la riquesa sensorial del seu vocabulari, la utilització constant de la metàfora, la comparació i la sinestèsia i com, de nou, l’univers dels sentits se’ns ofereix amb una vitalitat profunda:

 Laisse-moi respirer longtemps, longtemps, l’odeur de tes cheveux, y plonger tout mon visage, comme un homme altéré dans l’eua d’une source, et les agiter avec ma main, comme un mouchoir odorant, por secouer des souvenirs dans l’air. Si tu pouvais savoir totu ce que je vois! Tout ce que je sens, tout ce que j’entends dans tes cheveux! mon âme voyage sur le parfum comme l’âme des autres hommes sur la musique! [5]

Chaque fleur s’evapore ainsi qu’un encensoir (V.2, Harmonie du soir) [6].

Les sons et les parfums tournent dans l’air du soir (V.3, Íd.).

Le violin frémit comme un coeur qu’on afflige (V.6, Íd.)

Valse mélancolique et langoureux vertige! (V.7, Íd.).

Rytme, parfum, lueur, ô mon unique reine! (V.28, Hymne à la beauté) [7].

---

[1] Correspondances. Sonet IV de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[2] Les paradis artificiels. 1858-1860. (Escrits inspirats en Confessions d'un Anglais mangeur d'opium, 1822)

[3] Parfum exotique. Sonet XXII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[4] La chevelure. Poema XXIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[5] Unhémisphére dans une chevelure. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[6] Harmoniedu soir. Sonet XLVII  de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[7] Hymneà la beauté. Poema XXI de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.