Conclusions finals de les entrevistes (9. La immigració marroquina a Catalunya)

L’anàlisi de totes aquestes entrevistes intenta donar una resposta a l’objectiu general que ens plantejàvem a l’inici del treball: quina és la reacció i el comportament dels nouvinguts procedents del Marroc davant del fet cultural i lingüístic català.

Els objectius específics que establíem donaven lloc a tot un seguit d’hipòtesis de treball, la majoria de les quals han quedat reflectides i en part confirmades a través de l’anàlisi de les entrevistes.

1. Comprovar el grau previ de coneixement que el nouvingut té sobre Catalunya. Comprovar si és conscient que aquí hi ha una llengua i una cultura diferent a l’espanyola.

De les diferents converses, se’n pot extreure la conclusió evident que els nouvinguts abans de venir a Catalunya desconeixien totalment la realitat lingüística i cultural del país. Gairebé tots pensaven que Espanya era un país homogeni pel que fa a llengua i cultura.

2. Reaccions davant el fet cultural i lingüístic català. Grau de comprensió i de predisposició per conèixer i compartir elements culturals i lingüístics.

La primera reacció dels nouvinguts quan arriben al país és de sorpresa davant el fet de sentir parlar una llengua diferent del castellà. De les declaracions dels entrevistats no se’n pot extreure res que ens indueixi a pensar en actituds d’aïllament o de refús del català o dels signes culturals catalans.

 3. Motivacions del nouvingut per aprendre català. Influència dels factors familiars, socioculturals i econòmics en el fet d’aprendre o no el català.

Existeix una relació directe entre el nivell d’estudis i el nivell cultural dels entrevistats i el fet que sàpiguen o no el català. De tots els entrevistats, només n’hi ha dos que tenen estudis superiors, la resta, en el millor dels casos, només van acabar els estudis primaris. Dels dos universitaris, un d’ells és l’únic entrevistat que es va matricular en un curs i que a hores d’ara parla català. L’altra entrevistada que parla català és perquè ja va fer l’escolarització al nostre país.

La hipòtesi –que d’altra banda semblava força evident- sobre la influència de l’ambient en què viuen i treballen, apareix en totes les converses. L’entorn en què es mouen i desenvolupen les seves activitats els nouvinguts té una influència decisiva en l’interès, o millor dit, en la necessitat, que han mostrat per aprendre la llengua del país.

Aquest darrer punt és el que destacaria per damunt de tots: si no hi ha necessitat, no hi ha interès ni motivació. Si el país, l’administració, el món polític, el món empresarial i sindical, la societat civil i nosaltres mateixos individualment com a ciutadans,  no som capaços de crear aquest interès i aquesta motivació, l’immigrant optarà únicament pel castellà i, en el millor dels casos, s’esforçarà només per entendre el català. El nouvingut ve a treballar, a guanyar-se la vida. Vol aconseguir una situació social i econòmica millor i més justa per a ell i la seva família. Si comprova que, per viure a Catalunya, n’hi ha prou amb saber el castellà i entendre només el català, no cal dir que optarà per aquest estatus lingüístic.

En cap cas, però, cal culpar la immigració del procés de regressió en què sembla haver entrat el català pel que fa al seu ús social. Tal com s’apuntava en un fragment de les conclusions del llibre El català i la immigració, que anteriorment hem citat, el fet que la immigració no es decideixi a aprendre i fer servir la llengua del país, no és res més que un altre símptoma d’aquesta preocupant situació sociolingüística que arrosseguem des de fa molt de temps i que sembla no acabar de redreçar-se.

4. Grau de coneixement de la llengua i dels elements culturals i tradicionals característics de Catalunya.

El grau de coneixement del català és mínim i es redueix en la majoria de casos a la comprensió oral. Molts d’ells, però, encara tenen dificultats per entendre el català sense problemes. Com hem citat anteriorment, només dues persones parlen català, d’un total de 19 d’entrevistades.  Hi ha un grup de 5 homes que ara han iniciat un curs bàsic de llengua catalana; això, després de residir durant prop de 10 anys a Catalunya. No hi ha tampoc un coneixement real sobre el país. Viuen molt capficats en els seus problemes de feina, d’habitatge, de com ajudar la família que han deixat al Marroc. Tenen unes primeres necessitats a cobrir i no es preocupen gaire de conèixer Catalunya, les seves festes o tradicions. De vegades, hi participen, però no acaben de diferenciar bé entre una o altra festa, ni tampoc tenen molt clar quin és el significat de cadascuna.

5. Comprovar si hi ha alguna diferència d’actitud i de predisposició vers la llengua entre els immigrants de llengua i cultura àrab i els de llengua i cultura amazig.

La hipòtesi sobre si un parlant d’una llengua minoritzada pot ser més receptiu al fet lingüístic català, en surt també bastant reforçada. De l’anàlisi de les converses mantingudes amb la gent amaziga, se n’extreuen mostres de respecte i, en algun cas, d’identificació amb el fet lingüístic i cultural català. Cal remarcar, però, que aquesta actitud favorable a la llengua i a la cultura també es veu reflectida d’una manera o altra amb les converses amb  la gent marroquina de llengua i cultura àrab. Potser, en aquest cas, afavorida pel fet que aquest col·lectiu porta molts més anys vivint a Catalunya.

6. Desig d’integració. Importància de la llengua com a factor d’integració social.

Parlen de com vivien al  Marroc –dificultats, penúries, en alguns casos, misèria-  i com viuen ara; una vida millor, però no exempta de problemes. Els hem sentit dir que, de vegades, s’han sentit discriminats, sobretot pel que fa a l’habitatge. Alguns diuen que se senten integrats perquè tenen amics que són catalans. Hi ha un punt de contradicció pel que fa a la llengua com a factor d’integració; d’una banda, manifesten la seva convicció que és necessari conèixer-la per formar part de la societat catalana, però, d’altra banda, no han fet fins ara l’esforç d’aprendre-la.

7. Perspectives de futur dels entrevistats.

Els seus projectes i perspectives de futur inclouen, majoritàriament, establir-se de manera definitiva a Catalunya, portar la dona i els fills que esperen al Marroc o casar-se i formar aquí una família. Tampoc no veuen cap problema perquè els seus fills s’integrin plenament –sense oblidar les seves arrels- a la vida social i cultural del país i estan del tot convençuts que els seus fills parlaran i escriuran el català.

Hem pogut parlar amb dones marroquines. Un fet aparentment senzill, però que ha costat força d’aconseguir. Ha estat interessant la seva visió sobre el perquè hi ha poques dones marroquines a les classes de català. Un  fet en què té molt a veure la identitat cultural de la gent del Marroc i amb la jerarquització familiar del món musulmà.