dissabte, 1 d’abril de 2017

La immigració marroquina a Catalunya (1. Inici)


Remenant papers, he trobat un modest treball que vaig fer fa uns 10 anys sobre la immigració marroquina a Catalunya. L’objectiu era la recollida de dades qualitativa sobre quina és la reacció i el comportament dels nouvinguts procedents del Marroc davant del fet cultural i lingüístic català.

Es tracta d’una anàlisi basada en diverses entrevistes en grup. Els resultats són, doncs, qualitatius i no quantitatius. Una mostra que no es pot considerar significativa, però que sí que crec que ens orienta força i ens acosta als diferents motius –i sobre què és el que els condiciona- de per què hi ha gent disposada a aprendre la llengua del país i altra que ja en té prou –i se sent prou segura- amb la utilització del castellà.

Vaig poder parlar amb diferents grups de persones que vaig classificar d’aquesta manera:

Grup 1. Col·lectiu d’immigrants marroquins, de llengua i cultura àrab, residents a l’Hospitalet de Llobregat. Edats entre 23 i 32 anys. La majoria estaven casats. Estudiaven català.

Grup 2.  Col·lectiu d’immigrants marroquins de llengua i cultura àrab, residents a l’Hospitalet de Llobregat. Edats entre 28 i 46 anys. La majoria estaven casats. En aquell moment no havien après ni aprenien català.

Grup 3.  Dues noies marroquines, de llengua i cultura àrab, residents a Sant Boi de Llobregat. Tenien entre 24 i 30 anys. Solteres. En aquell moment no havien après ni aprenien català.

Individual. Entrevista a una noia marroquina, de llengua i cultura àrab, de 24 anys. Casada i amb una filla. Va aprendre el català, de petita, a l’escola.

Grup 4.  Col·lectiu d’immigrants marroquins, de llengua i cultura amaziga, residents a Esplugues de Llobregat. Edats entre 29 i 42 anys. La majoria estaven casats. Fa 10 anys no havien après ni tampoc aprenien català. 

El treball va ser possible gràcies a la col·laboració dels entrevistats, així com de les dues entitats que me’n van facilitar el contacte. Vull destacar, d’una banda, les facilitats que em van donar les associacions “Catalandaoued” i “Cornellà sense fronteres” i l’interès que em van mostrar per col·laborar-hi des del primer moment. D’una altra, l’amabilitat i la cordialitat amb què els entrevistats em van obrir la porta de les seves vides i dels seus pensaments.

Deu anys després, espero que totes aquestes persones amb qui vaig parlar i compartir unes quantes hores de les nostres vides hagin pogut tirar endavant i hagin pogut fer d’aquest país el seu país. 

Deu anys després, doncs, comparteixo amb tots vosaltres aquelles converses.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada