dilluns, 15 de maig de 2017

Tocarà Stoichkov, pararà Bakero, picarà Koeman (Wembley, 25 anys)


20 de maig de 1992. Estadi de Wembley. Minut 111 de partit:

Tocarà Stoichkov, pararà Bakero, picarà Koeman...

Aquesta setmana és la pregunta obligada a gairebé totes les tertúlies esportives i fins i tot a moltes que no ho són:

“On eres fa 25 anys, el 20 de maig de 1992?” “Recordes que vas fer aquell vespre?”

La vaig viure a casa, amb tota la família: el meu pare, la meva mare, la meva dona i les nostres dues filles. Recordo molt bé algunes frases que anàvem dient durant el partit:

Passa-la Laudrup, passa-la! No... òstia, que coi fas?!
Ja hi som... pròrroga. Com arribem als penals... Ja ens passarà com a Sevilla... Que no? No les tinc totes...
Va, va, va! Falta! Falta! Vinga Koeman!!!
Qui la tira... en Hristo? Que coi fot en Bakero al costat de la pilota? No... no... és en Koe... Gooool! Gooool!
Ara sí!!!! Ara sí!!!

Què em va passar pel cervell en aquells moments? Tantes coses.... Recordo que la gent, si més no al meu barri, vam sortir als balcons i a les finestres i ens buscàvem per cridar. Jo només deia “Ara sí... Ara sí...” A la família, tot eren abraçades.

Perquè el que acabava de passar no era només futbol. Tants anys! Tant esperar un dia com aquell.... En què pensàvem?

En tanta gent....Ens els que hi eren i sobretot en els que ja no hi eren. En antics partits i en vells jugadors. En tantes boques malèvoles que ara haurien de calar durant una bona temporada. En tantes tardes de futbol (abans els partits gairebé sempre eren a la tarda) quan els carrers de les rodalies del Camp Nou semblaven petits rials que conduïen la gent, cada vegada més nombrosa, cap a la riera principal que, plena a vessar, desembocava en el camp. En tota la gent del vell Gol Nord, quan encara vèiem els partits dempeus; gairebé una família que ens retrobàvem cada quinze dies: la colla de gitanos de Gràcia; un parell d’homes grans que anomenàvem “Tejada” i Villaverde”; la família (n’érem sis) els amics... Tanta gent... En aquella trista final de Sevilla. En tantes frustracions i en les poques alegries...

Tants anys. Tants partits. Tants jugadors. Tantes experiències viscudes...

I tot ha anat passant....

Ha passat en “Pujolet” i en Martí Filosia. Ha passat el “nen gran” d’en Benítez. La lesió d’en Bustillo.

Ha passat en Zaballa, el meu primer ídol. Va morir ja fa 20 anys...Una noteta de quatre ratlles perduda en un racó dels diaris.

Ha passat en Müller, en Cruyff jugador i en Cruyff entrenador. En Neeskens i en Sotil. Han passat en Simonet i en Krankl.

Han passat les primeres eleccions amb l’Ariño. L’ampliació de l’estadi. El segrest d’en Quini. Han passat en Guruceta i en Brito. En Shuster i en Maradona.

Han passat els Sadurní, Torres, Gallego, Eladio. Ha passat en Migueli.

Ha passat el gol d’en Marcos al Madrid i les botifarres d’en Schuster.

Han passat en Buckingham, en Venables, en Menotti. Han passat l’Archibald, el Lineker, l’Aloisio.

Ha passat Kaiserlaurten

Ha passat el motí de l’Hesperia i ha passat Wembley

Ha passat el “Dream Team”, les 4 lligues i la copa d’Europa.

Han passat en Txiqui i en Baquero. Ha passat en Koeman, el Romario i el Hristo.

Han passat les tardes i les nits tristes i les tardes i les nits màgiques.

El Barça pertany a l’estrany i complex món dels sentiments. Es pot explicar un sentiment a algú que no el sent, a algú que no el viu?

Hem patit. Hem gaudit. Hem rigut. Hem plorat amb el Barça. Hem viscut amb el Barça i el Barça amb nosaltres.

No és només futbol... Si fos tan senzill... És molt més.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada