dimecres, 5 de juliol de 2017

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (1. La idea germinal)


Manuel de Pedrolo ha estat un dels escriptors més llegits de la postguerra i un autor infatigable que va transitar per tots els gèneres literaris. Ens va deixar una obra poètica considerable, unes quantes peces teatrals d’importància, centenars d’articles periodístics i l’obra novel·lística de més gruix de la literatura catalana . 

La importància del llegat de Pedrolo rau, però, en el seu radical concepte de la creativitat, de l’experimentació, en la incorporació d’estructures i tècniques de la novel·lística internacional a la tradició literària catalana, en la investigació i en la innovació tècnica dins d’un sentit d’universalitat de l’obra literària.

El Pedrolo novel·lista va recollir algunes de les seves obres dins del concepte estructural del cicle novel·lístic. Una bona mostra en són els Anònims, els Apòcrifs o la tetralogia La terra prohibida. El seu projecte més ambició és, però, el cicle Temps Obert.

Les primeres tres novel·les del cicle Temps Obert es publiquen l’any 1968. La idea del cicle, la idea de la  “novel·la total”, però, s’ha concebut molt abans. En el conte El millor novel·lista del món, del recull El temps a les venes del 1953-1954, ja hi veiem reflectida la idea germinal del que seria el cicle Temps Obert: 

- I el que fa és això: escriure la novel·la total.
-Total? –Vaig arrufar el nas-. I què vol dir, total?
-Vol dir que abraça tota l’experiència de la humanitat. Hi són descrits tots els tipus humans, tots els problemes, totes les situacions… Tot, absolutament tot.
…/…
-¿No se us ha acudit mai pensar que, si en lloc de fer un gest determinat en féssiu un altre, la vostra vida canviaria o, si més no, canviarien moltes coses d’aquesta vida?…/…
…/…
-Doncs imagineu-vos que a cada moment, des d’aquest acte original de la naixença, hi ha dues alternatives per a cada gest, per a cada acte, i us repeteixo que això és simplificar les coses, perquè les alternatives poden ser deu, vint, trenta, les que us plaguin…

Una mica més endavant, l’any 1955, en el conte El camí, del recull Violació de límits,  Pedrolo tracta ja obertament del procés que es desenvolupa en l’existència de la persona. En la vida de qualsevol ésser humà, hi tenen un paper important els factors externs, els factors deguts a fets circumstancials. Si n’hi ha d’altres que són inherents a la capacitat de decisió de la persona, és evident que, d’una manera o altra, resulten influenciats o interrelacionats amb aquells que no depenen ben bé de nosaltres mateixos.

En aquest relat, s’hi representa de manera simbòlica aquest procés d’existència. L’home va avançant per un camí (la vida) i, de manera periòdica, es va trobant amb diverses cruïlles (les situacions, els fets circumstancials) que l’obliguen a decidir quina nova ruta ha d’emprendre. El nou camí, amb els seus nous paisatges i el seu nou entorn (una, doncs, de les múltiples possibilitats de la seva existència), depèn únicament de la seva decisió. Mai, però, no podrà tornar enrere i no podrà mai saber, doncs, com hauria estat la seva existència si hagués emprès un camí diferent:

…/… Tot d’una veia que escollir un camí d’entre una colla que li refusava de saber com eren tots aquells pels quals no es decidia i, doncs, el coneixement de l’encert de la seva elecció, no era tan important com aquell residu de llibertat de què gaudia.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada