dilluns, 11 de desembre de 2017

Solidaritat internacional. Defensa de la democràcia i dels Drets Humans Universals (Joan Guarch)


Quan parlo de solidaritat internacional em refereixo, en primer lloc i especialment a la Unió Europea, però en segon lloc als demòcrates dins l’Estat Espanyol, a les nacions dins l’Estat espanyol, i molt especialment a la resta de nacions dels Països Catalans. Perquè, després de Catalunya, aniran a per elles, com ja s’està veient clarament al País Valencià i les Illes amb els atacs a la llengua i a les escoles.

Fan molt bé aquest grup d’intel·lectuals, escriptors i polítics espanyols que han signat un manifest “per la ruptura amb el règim del 78” denunciant les vulneracions dels drets, entre ells el de l’autodeterminació dels pobles”, perquè el que està en joc ara mateix no és, només l’autodeterminació del poble català, sinó la pròpia democràcia. I si això ho deixen passar en tindran les conseqüències a la seva pròpia pell.

També cal que s’ho repensi el País Basc doncs els retallaran el seu Concert Econòmic, com ja ha intentat, al Congrés espanyol, el partit de Ciudadanos. Així crec que ho ha entès el sindicat basc ELA que ha viatjat a Brussel·les per traslladar a Puigdemont la seva solidaritat.

I, crec que hi ha sectors a nivell internacional que ja ho entenen així, com ho demostren algunes concentracions que es fan i s’han fet , com la del dia 9 de desembre a Washington Square Park.

Però on més s’haurien de donar aquests suports al poble català és a la UE. Ja hi ha molts parlaments on s’ha presentat a debat la situació a Catalunya. S’han creat grups de suport al poble de Catalunya, i una de les iniciatives amb més cos l’han fet un grup d’una trentena d’Eurodiputats, per cert sense cap diputat de l’àmbit dels Comuns, i que han reclamat l’alliberament dels presos polítics, la retirada de l’article 155 de Catalunya i la intervenció de l’UE en el conflicte, que no consideren un afer intern d’Espanya, sinó de la UE.

Europa ha començat a fer els seu procés, en la comprensió de les reivindicacions catalanes, tot just a partir de l’1 d’octubre passat, en veure la brutal reacció de la policia contra ciutadans que anaven a votar, a exercir la democràcia, i des d’aleshores han pogut veure de quin peu calça l’Estat espanyol.

Esperem que la gran manifestació catalana i flamenca del dia 7 contribueixi a despertar encara més consciencies europees cap el cas català i en denúncia de l’actuació feixista de l’Estat espanyol.

A tots els nivells està en joc la democràcia i les seves regles de joc: separació de poders, llibertats d’opinió, expressió, reunió, manifestació, votació, autodeterminació, etc...

I la màxima total és, que la defensa de les opinions es fa a les urnes, votant, i qui guanya té dret a implantar la seva opció guanyadora perquè la ciutadania li ha fet costat.

Aquest article del Partal, publicat a Vilaweb el dia 21, "La Unió Europea comença a constatar que la repressió a Catalunya li ix cara", resumeix molt bé tot el que pot passar a la Unió Europea a conseqüència de l’actitud del govern espanyol respecte de Catalunya i, per això, em sembla absolutament clarificador reproduir-lo íntegrament:

Ahir es va saber que, en ocasió de la reunió interparlamentària entre la Unió Europea i la República Popular de la Xina que es va fer dimecres passat a Brussel·les, la delegació xinesa va demanar de manera oficial de tractar sobre Catalunya. El punt es va incorporar a l’ordre del dia i la delegació de la Xina en va traure un gran partit, no pas a favor nostre sinó a favor seu.
Concretament, els diputats xinesos van demanar si la Unió Europea donava suport a les decisions de Mariano Rajoy respecte de Catalunya. I quan els van confirmar que, efectivament, era així van preguntar si les dues regles bàsiques que implica aquesta intervenció s’aplicarien a partir d’ara també en la relació amb la Xina. És a dir, van demanar si a partir d’ara la Unió Europea consideraria el Tibet o Taiwan afers interns de la Xina i, per tant, s’abstindria de criticar res que s’hi pogués fer i també si les mesures que l’estat espanyol ha aprovat i que violen els drets humans a Catalunya ja no serien criticades d’ara endavant quan s’aplicassen a la Xina. Coses com ara la violació de la correspondència, la censura de webs i l’empresonament de dirigents polítics.
L’anècdota és significativa i interessant. Perquè és ben clar que la Xina no pot sinó estar d’acord amb Mariano Rajoy pel que fa a les actituds autoritàries. I és evident, per tant, que l’interès que té per Catalunya és espuri. Però alhora la seua actitud empeny la UE contra les cordes.
Els catalans ens hem queixat amb tota la raó de la duresa i la manca absoluta de sensibilitat de Brussel·les en el cas català. Dins la Unió Europea, a les capitals, hi ha també molta incomoditat per aquesta actitud. Però a la cúpula de la Unió no. Almenys, no encara. I dic no encara perquè això que ha passat amb la Xina és molt significatiu quant a les dificultats que fins i tot personatges tan nefasts i intransigents com Juncker han –i hauran– d’encarar. Dificultats que creixeran molt i causaran grans problemes a la Unió, simplement perquè la posició oficial de Brussel·les és insostenible.
Els xinesos n’han tret profit i d’ara endavant en trauran cada dia, és clar que sí. I això és un problema gravíssim per a la credibilitat de la Unió Europea al món. Efectivament, amb quina cara defensarà ara Europa els drets del Tibet? O com criticarà la censura de webs? I què farà quan Turquia amenace els batlles kurds? A Erdogan li serà tan fàcil com li ha estat a la Xina: vosaltres accepteu que Rajoy puga fer això amb els batlles catalans? I aleshores per què no ho podem fer nosaltres amb els batlles kurds? Qui, des d’Europa, tindrà ara credibilitat per a condemnar atacs desproporcionats de la policia de cap país del món? I quan en algun país sud-americà convoquen eleccions i al mateix temps empresonen l’oposició, com podrà criticar-ho Europa si accepta que Espanya ho faça. No solament això. Europa s’ha enfrontat a dos estats membres, Polònia i Hongria, pel retrocés de les llibertats democràtiques. Quant tardaran Polònia i Hongria a retraure davant el Consell Europeu la doble vara de mesurar, hipòcrita, que Brussel·les ha aplicat en el cas català?
La Unió Europea té dos problemes greus a conseqüència del cas català. El primer és que tota la seua política exterior ha estat posada en qüestió. La UE havia basat la seua projecció internacional en el fet de ser l’espai més avançat de democràcia i pau al món i en la promoció d’aquests valors. Però això que ha passat a Catalunya i la benedicció oficial europea simplement els fa miques el discurs. El segon problema és pitjor encara: s’ha demostrat la greu crisi que afecta el seu model institucional. Ja era bastant evident, però ara és impossible d’amagar: Brussel·les ha esdevingut un monstre insensible que no té gens de respecte pels seus ciutadans i que és capaç de trencar tot el consens previ per tal d’imposar les seues resolucions, no pas basades en el vot democràtic de la població, sinó en les negociacions opaques ordides en els grans palaus. Cosa que els xinesos, que de tot això en saben un niu, han entès de seguida.
No seré tan ingenu de prometre que hi haurà un canvi ràpid i imminent a Europa en relació amb la situació de Catalunya. Però que ningú no acluque els ulls tampoc a una realitat que ha palesat clarament la reunió amb els diputats xinesos. Per a Europa, Catalunya serà cada dia un problema més greu i en algun moment, tard o d’hora, la Unió haurà de sospesar seriosament què li ix més car: si aguantar Rajoy a qualsevol preu –i perdre tota la credibilitat– o bé ser coherent amb ella mateixa per a poder mantenir un lloc respectat en l’escena internacional.”
A tots els racons del món on puguem arribar, cal que expliquem què està en joc, perquè la ciutadania a nivell mundial faci costat a la democràcia, recolzi el nostre poble i s’oposi als sectors, feixistes, corruptes, retrògrades i inquisitorials que, a tot arreu del món volen sotmetre a la població perquè visqui agenollada com en els pitjors temps de la historia de la humanitat.

Tot això ens porta a respondre una altra pregunta de les que m’he anat fent al llarg d’aquestes reflexions: Algú vol romandre sota el jou feixista, corrupte, retrògrad i inquisitorial d’aquestes oligarquies financeres mundials?

La meva resposta clara és JO NO.

Per això cal que fem sentir la nostra veu a nivell Europeu i Mundial com a Estat lliure.
.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada