dimarts, 30 de gener de 2018

Ítaca: desig, viatge, coneixement i experiència



Fa poc, escrivia un article amb el títol La senzillesa de les Ítaques (Has de pregar que el camí sigui llarg...). Hi torno sobre el mateix tema...

Tal com ja deia en l’article, Kavafis fa servir de manera metafòrica el tema de l’Odissea homèrica per establir una relació intrínseca entre viatge i vida. El viatge d’Ulisses, les seves experiències, el seu aprenentatge fins a arribar a la seva  Ítaca somniada no és res més que una al·legoria de la vida humana, d’aquest breu espai de temps de què disposem els humans per fer o deixar de fer en aquest nostre viatge.

Com en l’Ítaca d’Homer, el poema presenta també amors i desamors, aventures i desventures, alegria i tristesa. També, i retornant al motiu literari del desig, en conté també una bona dosi. L’enigmàtic desig -barreja de plaer i dominació- que s’estableix entre la la maga Circe i l’heroi grec; el desig de Nausica, que acull Ulisses al país dels feacis; el desig intens de tornar a casa seva, de tornar amb la dona i el fill.

El desig omple també el poema de Kavafis. Enfront d’un Ulisses que no és amo i senyor del seu destí (es troba a mercè dels déus), Kavafis ens presenta l’ésser humà emprenent un viatge en què, aquí sí, ell és qui més pot influir-hi. El desig de conèixer, de saber, a través de l’experiència, a través de les dificultats, a través de l’èxit i del fracàs. Ítaca és l’horitzó; el desig d’arribar-hi ens empeny, ens estimula, ens fa vèncer penúries i contratemps.

Ítaca, però, és només això: un motiu, un objectiu, un desig. “Ítaca t’ha donat el bell viatge,/sense ella no hauries pas sortit a fer-lo.” La vida és coneixement, experiència i record. La vida és desig. La vida és viatge.
Podeu trobar un molt interessant treball de Laura Borràs sobre l’Ítaca de Kavafis aquí.  
Kavafis entén que la vida és un viatge i ens diu a nosaltres, ulisses de l'espai i del temps, que aprofitem l'experiència de la vida, que gaudim del viatge, perquè, en realitat, només hi ha un viatge de carn i ossos per a cadascun de nosaltres, tot i que hi hagi moltes maneres de viatjar i molt tipus de viatge. Es pot viatjar cap endins, cap enfora, cap amunt i cap avall... 
Això no obstant, aquests petits matisos, aquestes variacions del viatge no són més que màscares que amaguen una única realitat: el viatge sempre és un viatge cap al desconegut per avançar en coneixement. Els distints paisatges que ens ofereixi el viatge no impedeixen que, paral·lelament, s'operi en nosaltres un viatge interior, en el qual recorrem la nostra geografia més profunda. Durant aquesta travessa aprofundim en el coneixement de la condició humana a través de la màxima de l'oracle de Delfos que diu: "Gnósei seánton", és a dir, "conèixe't a tu mateix". (Laura Borràs)

Domènec Terradellas, el compositor català més internacional del segle XVIII (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)



Domènec Terradellas  va ser el compositor català d’òpera i música sacra més internacional del segle XVIII. És conegut també amb els noms de Domenico Terradeglias o Domingo Terradellas.
Fill d’una família pagesa, amb dinou anys es va establir a Nàpols, on va estrenar la seva primera obra l’oratori Giuseppe riconosciuto. Durant dos anys, va exercir com a mestre de capella a l’església de Santiago de Roma i va compondre una gran quantitat de música sacra.
Va viure també a Londres on va presentar amb èxit les òperes Annibale in Capua, itridate i Bellerofonte. Va passar per Brussel·les i París i, després de retornar a Roma va estrenar Sesostri re d’Egitto, segurament la seva millor obra.
Se li atribueixen una dotzena d'òperes serioses i un parell de còmiques, estrenades en els més prestigiosos teatres de l'època. És considerat com un dels representants més significatius de l'Escola de Nàpols i com una de les figures clau en l'evolució de l'òpera cap all classicisme

diumenge, 28 de gener de 2018

Doble legalitat. Prou ostatges!



L’última aberració jurídica del Tribunal Constitucional (TC) ens demostra, una vegada més, que no estem parlant de ni de lleis, ni molt menys de justícia, sinó només i únicament de política. En un estat democràtic els temes polítics es resolen dialogant, debatent, votant i pactant. En un estat dictatorial els temes polítics es revesteixen sempre d’actes delictius i s’utilitza la judicatura al servei del règim per reprimir-los i eliminar-los.
Segons ens diu el darrer dictamen del TC el president Puigdemont només podrà ser investit de manera presencial, i sempre que abans obtingui una autorització judicial. La Mesa del Parlament i la majoria independentista es troba, doncs, davant de tres possibles alternatives.
La primera, que no crec que ningú contempli, seria la d’optar per presentar un altre candidat a la presidència de la Generalitat. Una submissió d’aquest tipus ningú estarà disposat a acceptar-la.
La segona, possible però no probable, és que el jutge Llarena concedeixi al president Puigdemont  l’autorització judicial que li permeti assistir físicament al ple d’investidura convocat per dimarts que ve.
Si s’opta per aquesta segona via, hem de tenir molt clar el que vindrà tot seguit: la detenció i posterior empresonament del president de la Generalitat. No tornem a pensar ni per un moment que l’Estat espanyol no serà capaç de fer-ho. A hores d’ara, si encara teníem algun dubte, tot sabem que l’Estat és capaç de fer el que calgui -i està determinat a fer-ho- per impedir la independència de Catalunya.
La tercera, passaria per obviar el dictamen del TC i escollir Puigdemont com a president de la Generalitat per la via telemàtica o qualsevol altre via no presencial.
És una via complicada que, des del punt de vista repressiu, comportaria la imputació per un delicte de desobediència del president del Parlament i dels membres independentistes de la Mesa. Sempre que no siguin capaços també d’anar molt més lluny i ampliar la imputació a tots els diputats que hagin permès la investidura del President, cosa que podria passar.
A banda del tema repressiu, cal tenir present, però, que el president Puigdemont no serà mai ratificat pel rei com a president de la Generalitat. I aquí és on podria entrar en joc la doble legalitat: govern autonòmic a l’interior amb l’objectiu d’eliminar el 155 i treballar el dia a dia del país, i govern a l’exili de la República. La doble legalitat ens permetria, d’una banda, recuperar l’administració de la Generalitat (i el control dels Mossos) i, alhora, mantenir el conflicte permanentment viu en l’àmbit internacional. Periòdicament, el govern autonòmic mantindria reunions de treball amb el govern a l’exili, augmentat així la tensió i l’evidència de trencament amb l’Estat espanyol.
La doble legalitat hauria de complementar-se amb la mobilització permanent de la societat civil. El carrer hauria de visualitzar constantment la força i la determinació dels més de dos milions de vots del 21-D. He escrit i parlat moltes vegades del “tamboret de tres potes” institucions, partits polítics i societat civil. La independència només serà possible si les tres potes són fortes i cadascuna fa la seva feina. Les tres potes són igual d’importants i igual d’imprescindibles i per garantir-ne l’èxit final cal, sobretot i per damunt de tot, que actuïn coordinadament.
Ignoro com es pot convertir en real aquesta doble legalitat, però estic convençut que, amb enginy, astúcia estratègia, és possible establir-la.
No ens podem permetre cap més presoner, cap més ostatge. Recordo les paraules del mateix president Puigdemont: Entre ser president o ser presidiari, sóc més útil de president." 
La lluita continua...

divendres, 26 de gener de 2018

La llengua dibuixada. Investidura president Puigdemont (Darrer programa de Vull una resposta)


 
http://etv.xiptv.cat/vull-una-resposta/capitol/25-gener-2018-consell-d-estat
Emès el dijous 25 de gener de 2018

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Enric Larreula, professor. Escriptor. Dibuixant d'historietes
Pol Serrano, editor Meseconomia.cat
Enric Gregori, politòleg 

Jaume Marfany, activista cultural i polític. Vicepresident de la CAL


La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáez de Santamaría, ha anunciat que el govern espanyol vol impugnar davant del Tribunal Constitucional la candidatura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. En aquest sentit, ha demanat al Consell d'Estat un informe per engegar la maquinària al més aviat possible. Un informe en què el Consell d'Estat diu textualment "que no hi ha fonaments per impugnar la candidatura de Puigdemont.".
Queda menys d'una setmana per al debat d'investidura a la cambra catalana i, de moment, tots els escenaris són possibles. Sembla que només hi ha un únic candidat: Carles Puigdemont. Però com se celebrarà aquest ple d'investidura després de la impugnació del govern de Rajoy? Són molts els serrells que caldrà resoldre els propers dies. Fins i tot, no sabem si Puigdemont serà o no al Parlament. Ell mateix no descarta cap possibilitat. El que està clar és que no succeirà en un ambient de normalitat. Tot és excepcional. 
Aquesta setmana fa 100 dies que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart dormen a la presó. Però tampoc és normal que el govern espanyol prohibeixi a la segona autoritat del país, Roger Torrent, fer una reunió amb el president Puigdemont a la delegació del govern català a Brussel·les. També és un acte il·legítim que el president de la cambra catalana demani una reunió amb el president Rajoy i aquest la rebutgi. Ni hauria de ser normal veure el parc de la Ciutadella farcit de furgonetes de la Policia Nacional inspeccionant, fins i tot, el clavegueram per evitar que Puigdemont pugui arribar al Parlament de Catalunya. 
Com deia Gaziel: La sort de Catalunya no és molt envejable. Passar-se llargs anys lluitant per fer entendre a Espanya com és, com pensa i com se sent."
Com a periodistes tenim la responsabilitat i l'obligació moral de treballar perquè no es normalitzi aquesta situació. I així ho seguirem fent. Seguirem posant bona cara al mal temps. 
De seguida, ens hi posem. 
Som-hi. Comencem!

dijous, 25 de gener de 2018

LA CLAU. Els capítols més vistos fins ara de la temporada 2017-2018

  http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/la-importancia-de-la-historia-de-catalunya
El 20 de gener de 2016 començava la segona etapa del programa LA CLAU de la nostra història amb el programa dedicat a La corrupció i la purga de taula abans de 1714. Des de llavors fins ara, s'han emès un total de 87 capítols en què hem tractat les claus de la nostra història més diverses i diferents.

Avui us oferim els capítols més vistos (dins l'espai ETV a la carta) durant el que portem de la temporada actual, 2017-2018, la tercera ja, de LA CLAU.

El programa LA CLAU de la nostra història continua emetent-se cada dimecres a les 21.30h per ETV Llobregat. També el podeu seguir en directe per Internet a l'espai ETV en directe. I, finalment, podeu recuperar qualsevol dels 87 capítols emesos fins ara a  ETV a la carta 

Catalunya, Anglaterra i els Estats Units. Banderes i comerç.
Emès el 4 d'octubre de 2017
Convidat: Joan Canadell, enginyer industrial. Ha estat cofundador i membre actiu del Cercle Català de Negocis
http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/catalunya-anglaterra-i-els-estats-units-banderes-i-comerc

La importància de la història de Catalunya
Emès l'1 de novembre de 2017
Convidat: Víctor Cucurull i Jaume Marfany


Censura i nou paradigma historiogràfic
Emès l'11 d'octubre de 2017
Convidat: Roger Mallola, membre de l’Institut Nova Història

http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/censura-i-nou-paradigma-historiografic
L'escola militar de Catalunya i el Regiment Pirinenc núm. 1
Emès el 28 de novembre de 2017
Convidat: Albert Sangenís. historiador, president i fundador del Grup d’Estudis de Muntanya Antiga i president de la secció Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya

http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/escola-popular-de-guerra-regiment-pirinec-no1-de-catalunya

Emès el 25 d'octubre de 2017
Convidada: Irene Brugués doctora en Informació i Documentació. Arxivera en cap del Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines.

  http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/sant-joan-de-les-abadesses-mil-anys-d-absencia
Mil anys de constitucionalisme a Catalunya
Emès el 6 de desembre de 2017
Convidat: Jordi Domingo, advocat. És el portaveu del grup Constituïm.

 http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/mil-anys-de-constitucionalisme-a-catalunya
 

VÍDEO: IFNI, la mili africana dels catalans (Darrer programa de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de
http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/ifni-i-la-mili-africana-dels-catalans

Emès per ETV Llobregat el dimecres 24 de gener de 2018
Convidats:
 
Miquel Bolart, President de la Federació d'Associacions Cívicomilitars de Catalunya. Veterà paracaigudista de la guerra de l'Ifni. 
 
Oriol Pascual, Cap de programes del MEB (Museu Etnològic i de les Cultures del Món de Barcelona) 
 
Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura.

dimecres, 24 de gener de 2018

IFNI: la mili africana dels catalans (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)



L’any 2001, un decret del Consejo de Ministros posava fi al servei militar obligatori a l’Estat espanyol. 

La  mili representava tot un problema per a la gran majoria de joves que es veien obligats a fer-la. Negar-s’hi podia representar, durant la dictadura franquista, una condemna inicial de sis mesos de presó, passats els quals, si el jove continuava negant-se a prestar el servei militar podia arribar a ser condemnat fins a 38 anys de presó. 

Si fer la mili era un greu obstacle i preocupació en la vida dels joves de l’època, si en el sorteig et tocava fer-la a l’Àfrica, el problema s’agreujava encara més. Ja no cal dir si, a més, et tocava anar al desert i remot territori de l’Ifni.  

L’Ifni era un petit i feréstec enclavament espanyol a la costa meridional del Marroc, no gaire lluny de la colònia del Sàhara. El territori no disposava de recursos naturals importants ni tampoc d’un paper estratègic en el concert internacional i era totalment menystingut pels lobby colonial català i espanyol i gairebé inaccessible. Un autèntic cul-de-sac on es van veure abocats al llarg dels anys tot un seguit de joves reclutes per fer-hi el servei militar. 

A l’atzar, al maleït atzar d’un sorteig que els obligava a malviure durant un temps en aquelles pobres terres colonials, s’hi va afegir, a partir de 1957, el trauma que representava la guerra d’alliberament que s’hi va desencadenar. Una guerra totalment censurada pel règim franquista i que, a partir de 1958, la va substituir la tensió pròpia d’un armistici que es va perllongar fins l’abandonament definitiu de la colònia.


Del 23 de gener a l’1 d’abril, al Museu Etnològic de Cultures del Món de Barcelona, es presenta l’exposició “Ifni: La mili dels catalans a l’Àfrica” que pretén explorar l’experiència viscuda pels joves catalans que van estar destinats en aquesta colònia de l'Àfrica. Relats personals amarats de rancúnia i de nostàlgia que serveixen de vehicle per a una reflexió general sobre el paper de l’exèrcit n l’aventura colonial espanyola. Un passat incòmode que gairebé ningú no vol recordar.