"L'estratègia Puigdemont"

El que particularment denomino “estratègia Puigdemont” continuar avançant. Ahir, el missatge del President va significar un nou pas en aquests moviments estratègics que s’han estat produint en els darrers mesos.

Si analitzem amb atenció el missatge d’ahir del President veurem que hi sobresurten alguns elements importants.

L’Estat espanyol cada vegada està quedant més en evidència davant Europa i les instàncies internacionals. 

S’ha estirat la corda al màxim per demostrar els mètodes antidemocràtics de l’Estat, des de la destitució d’un govern legítim fins a la pròpia aplicació fora de tota lògica democràtica de l’article 155, passant per l’actuació jurídica i policial amb les imputacions, empresonaments i repressió constant contra persones i entitats. 

Ha quedat més que demostrat el bloqueig que l’Estat ha exercit contra les institucions democràtiques catalanes i els propis resultats de les eleccions del 21-D impedint, una i altra vegada, que s’apliquessin aquests resultats i, en conseqüència, es pogués nomenar un president de la Generalitat que pogués formar govern. Fins i tot, després del dictamen de l’ONU en referència a Jordi Sánchez.

Des de les institucions catalanes sempre s’ha refusat la unilateralitat.

De tant que ens ho han repetit, hem arribat a creure’ns que sempre hem estat exercint la unilateralitat. Des del principi, hem ofert i hem insistit (fins a 18 vegades?) en l’oferta de diàleg. L’únic que exerceix la unilateralitat és l’Estat espanyol amb les seves negatives continuades i amb les seves accions a solucionar, mitjançant el diàleg, un conflicte que és únicament polític.

Majoria republicana. Doble legalitat. Fer República. Fidelitat al mandat de l’1 d’octubre.

Les referències del President a la República i, per damunt  de tot, al mandat democràtic de l’1 d’octubre van deixar molt clara l’estratègia a seguir: Un president de la Generalitat i un Govern en situació de provisionalitat que tindrà com a feines principals: 

Restaurar els efectes altament negatius produïts pel 155 i recuperar les polítiques, les persones i les inversions eliminades. Fixem-nos sobretot en el fet que el President remarca “les persones”. 

Aclarir responsabilitats pels abusos del 155. 

Defensa dels drets nacionals i de les competències i recursos de la Generalitat.

Un Govern, en paraules del President, a l’interior. Un Govern interior que haurà de coordinar-se amb el Govern exterior: el Consell de la República. La doble legalitat. Dos governs paral·lels, amb feines diferents, però amb un element clau que els uneix: la fidelitat i la lleialtat al mandat de l’1 d’octubre.

Dos fronts de lluita: l’antirepressiva i el “fer República.”

El respecte a la voluntat popular. La crida als demòcrates. 

Per damunt de tot est`la voluntat popular. Una voluntat que es va expressar clarament l’1 d’octubre i que es va referendar el 21 de desembre. La voluntat popular és la que atorga autoritat a l’Estat i no pas a l’inrevés.

Una crida als demòcrates, als catalans i als espanyols. Ho hem dit sempre: independència és democràcia, alhora que democràcia és independència. No n'hi ha una sense l’altra. Cal que ho entenguin tots els demòcrates; els catalans, perquè siguin copartícips de la lluita que l’independentisme haurà de mantenir contra la repressió i per una societat millor, més justa i més lliure. I tots plegats, els catalans i els espanyols, perquè forcin l’Estat a canviar d’actitud, perquè sigui capaç d’aplicar solucions polítiques a un problema polític, perquè sàpiga reconèixer la voluntat del poble de Catalunya i, com faria una democràcia consolidada, que dialogui i que pacti. 

El camí està marcat. Potser no agradarà a tothom, però és “l’estratègia Puigdemont” i, particularment, penso que pot ser un bona estratègia. Tot dependrà de si, aquesta vegada, tots plegats ho sabem fer bé. Caldrà veure com es desenvolupa tot plegat i ben aviat podrem intuir si realment estem en el bon camí.

  

Caldrà estructurar bé els dos fronts de lluita, l’antirepressiu i el de fer República. Caldrà aclarir ben bé que significa, com es tradueix en accions reals aquest “fer república”. Quin ha de ser el paper de la societat civil en aquest nou context... Com fem front a les eleccions municipals del 2019 que prenen ja des d'ara una importància cabdal... I moltes coses més...

Companys i companyes.... La lluita continua

Govern alternatiu o eleccions. La consulta de l'ANC

L'Assemblea ha pres la decisió de consultar als socis sobre quina és la posició que ha de mantenir l'organització davant dels possibles escenaris d'investidura que es preveuen per als propers dies. Crec que és una decisió encertada i que mostra el camí que pensa seguir el nou Secretariat Nacional de més apropament al territori i a la gent. 

Les preguntes a respondre es poden formular de moltes maneres i, digueu-me perepunyetes o torrecollons, però crec que la segona pregunta es podria haver formulat d'una manera més positiva o, si ho preferiu, més neutre, M'explico.

La pregunta en qüestió diu:

En cas que els partits polítics independentistes renunciïn a investir a Puigdemont, acceptant la pressió de les institucions espanyoles, estaries d'acord a: 

Acceptar un govern alternatiu

Repetir les eleccions fins que s'accepti el resultat, rebutjant les imposicions de l'Estat espanyol

Ningú nega que l'Estat espanyol està pressionant al màxim, sense cap mena de mirament, ni d'ètica, ni d'honorabilitat, per impedir la investidura del president Puigdemont i, per tant, el que seria el restabliment del govern legítim arrabassat pel cop d'estat del 155.

No puc estar al cap del president i, per tant, ignoro el que deu haver estat reflexionant i rumiant durant aquests darrers mesos. La meva opinió personal, però, és que Puigdemont sabia i sap molt bé que l'Estat impedirà per tots els mitjans la seva investidura. Sóc conscient que no tot el que s'ha fet, primer des de Brussel·les i ara des d'Alemanaya, forma part d'estratègies preconcebudes i ben preparades i que, sovint, en els darrers temps, moltes de les decisions poden haver estat fruit de la improvisació, meditada, però improvisació al cap i a la fi. Però permeteu-me pensar que les darreres jugades sí que formen part d'un pla estudiat i preparat. Un pla final, forçat per les circumstàncies, però també meditat amb l'objectiu de trobar la sortida més viable, que permeti avançar, més lentament, però que serveixi per evitar l'enquistament d'una situació en la qual ningú pot estar en condicions de predir quin seria el futur del moviment independentista i amb ell de la República. 

Fa uns dies, escrivia unes reflexions en aquest bloc sobre el que, per a mi, és l'estratègia final del President. Reprodueixo, una mica resumit, el que escrivia: 

Primer pas. Tibar la corda al màxim. Aprovar la Llei de presidència i intentar la investidura del president legítim. Això tothom, Puigdemont inclòs, sap que no serà possible. L’Estat espanyol, mitjançant la “justícia” ho impedirà, ja sigui portant al Constitucional la Llei de presidència, ja sigui amb inhabilitació del candidat. L’Estat espanyol quedarà en evidència una vegada més i el front internacional es reforçarà, i molt.

Segon pas abans del 22 de maig. Puigdemont proposarà un nou candidat lliure d’imputacions i “motxilles” judicials. El candidat farà un discurs d’investidura en què, d’una manera o altra, quedarà clar que ocupa la presidència de la Generalitat de manera provisional i que el president hauria d’haver estat Puigdemont. La fidelitat a l’1 d’octubre quedarà també clara i el ressò internacional serà important. El president podrà formar govern. Un govern autonòmic que es limitarà, perquè poca cosa més podrà fer, a fer fora el 155 i a solucionar el dia a dia del país (i ja serà molt!). Un govern que haurà d’estar en perfecta sintonia i coordinació amb el Consell de la República a l’exterior.

Govern autonòmic a l’interior amb l’objectiu d’eliminar el 155 i treballar el dia a dia del país, i Consell de la República a l'exili. La doble legalitat ens permetria, d’una banda, recuperar l’administració de la Generalitat (i el control dels Mossos) i, alhora, mantenir el conflicte permanentment viu en l’àmbit internacional. Periòdicament, el govern autonòmic mantindria reunions de treball amb el govern a l’exili, augmentat així la tensió i l’evidència de trencament amb l’Estat espanyol.

La pressió de l'Estat és evident que condiciona l'estratègia del President i les seves decisions. Però també penso que Puigdemont té. com una de les seves virtuts, la de la resiliència (la capacitat d'adaptar-se positivament a situacions adverses) i aquesta n'és la clau.  

De la formulació de la segona pregunta de l'ANC, es pot deduir que si respons "acceptar un govern alternatiu", significa, únicament, acceptar la imposició de l'Estat espanyol, renunciar a l'1 d'octubre i als resultats del 21-D. Significa, segons aquesta formulació, agenollar-se i acceptar una nova derrota.

Aquest és el motiu pel qual no m'agrada com està formulada aquesta segona pregunta. Crec que pot induir a molts dels associats a votar per unes noves eleccions.

Per a mi, que votaré "Sí" a la primera pregunta i "acceptar un govern alternatiu" a la segona, és perquè crec que el President sap convertir el que per a alguns pot semblar un acte de submissió en una bona jugada de contraatac. Davant d'una situació totalment adversa, que sembla arraconar-lo, a ell i a l'independentisme, reacciona i n'extreu una nova estratègia positiva.

Reflexioneu bé abans de votar...







 

Escric des de la tristor...

Escric  des de la tristor....

No escric des de la ràbia, ni des de la indignació, ni des de la rancúnia, ni des de la perplexitat, ni molt menys encara des del desànim o la desmoralització.

Escric des de la  tristor...

Avui, i tant de bo m’equivoqui, hi haurà més presos polítics catalans, hi haurà més ostatges en mans de l’Estat espanyol. És segur que ja hi ha més exiliats, amb la marxa de Marta Rovira fora de les fronteres d’aquest Estat que cada vegada s’allunya més de la democràcia i de l’Estat de dret. 

Presos polítics... L’únic que no ens podíem permetre. L’únic que mai hauria d’haver passat. Tots en som una mica responsables.

Escric des de la tristor per persones, la majoria dels quals conec personalment. Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, homes honrats, íntegres, idealistes, lluitadors incansables per la llibertat. Homes de pau.

Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, persones amb qui he compartit  espais i moments en els darrers anys. Indiscutiblement, servidors del país. Independentistes convençuts i lluitadors per la llibertat.

Carme Forcadell... Havíem coincidit en reunions de la PDD i alguna vegada en les consultes per la independència, però la vaig començar a conèixer personalment el 2011. Vam compartir quatre anys al Secretariat Nacional de l’ANC, els dos darrers  amb ella com a presidenta i jo de vicepresident. Centenars d’hores de reunions de treball. Compartint comissions. Moments d’eufòria i moments de frustracions. Dies d’alegries i dies de tristors. Discussions, algunes. No sempre vam coincidir en totes les idees o en totes les estratègies. No sempre vam tenir un somriure al rostre, però per damunt de tot vam ser companys durant quatre anys units per l’objectiu comú. En la balança, els records positius, de satisfacció i alegria, sempre pesaran infinitament més que els pocs de negatius que ens va tocar viure.

Espero que puguis tornar a casa. Espero que tots, avui, pugueu tornar a casa.

Fa molts anys, escrivia que “el país sembla abocat a un esvoranc enorme que se l'engoleix de manera lenta, però inexorable i eficaç” que em va portar a escriure trenta-dos articles sota el títol de “El país dels esvorancs”. Avui, malauradament, aquesta frase em sembla d’actualitat.

La història, potser, acabarà situant tothom en el seu lloc. Potser, des de la distància més objectiva que ens atorguen els anys transcorreguts, algun dia la història ens recordarà on era i què va fer cadascú en els moments més decisius de la història contemporània d’aquest país dels esvorancs. Potser, i només potser, algun dia coneixerem les virtuts, però, també les misèries de la política. Potser, i només potser, algun dia sabrem el perquè de moltes de les decisions, d’uns i d’altres, que ara ens semblen incomprensibles i que, a mi personalment, m’aboquen a la tristor i que, segurament a una majoria, els desperten sentiments d’indignació, de ràbia i d’impotència. 

Escric des de la tristor... que no pas des del desànim i des de la desmoralització. Els que venim d’aquell independentisme dels anys 70 i 80 del segle passat, quan disposar d’una majoria independentista al Parlament de Catalunya era molt més que una utopia, acostumàvem a dir sempre que “la lluita continua”.

La lluita continua... amb tristor, indignació, ràbia o desànim. La lluita continua. Aquest país ha viscut, des de sempre i especialment des de principis del segle XVIII, situacions molt complicades i difícils en què, fins i tot, ha estat a punt de desaparèixer. Sempre, sempre, el país se n’ha sortit.

La lluita continua i el país sempre, sempre, se n’acaba sortint.

VÍDEO: 8 de març. La mobilització feminista i la investidura (Darrer programa de Vull una resposta)

Ja podeu veure el darrer programa de Vull una resposta

  Emès el dijous 8 de març de 2018 

La mobilització feminista i la investidura

Presenta: Magda Gregori

Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet

Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

David Fernández, enginyer i economista. Vicepresident del CCN David Minoves, president del CIEMEN Adrià Reyes, politòleg i jurista

Avui les dones hem sortit al carrer. Ens hem manifestat. Hem denunciat les desigualtats socials i laborals que patim envers els homes. Hem dit prou a les agressions, a les humiliacions i a les exclusions. Hem reivindicat una societat igualitària i justa. Volem acabar amb el sostre de vidre que ens oprimeix, volem la plena conciliació familiar. No volem cobrar menys que els homes per fer la mateixa feina. Volem una societat lliure de violacions masclistes. Volem que es reconeguin les feines de l'àmbit considerat no productiu: com la cura dels infants o de les persones més grans. Totes junts, avui, hem parat el món. La data del 8 de març és nostra, és internacional i és  reivindicativa. Queda molt per fer i nosaltres seguirem lluitant. Avui, ho hem visualitzat, però hi treballem tots els dies de l'any. 

Per això, avui, com cada setmana una servidora inicia el Vull Una Resposta, però cedirà la presentació del programa perquè avui nosaltres ens aturem. És també una manera de demostrar que les feministes estem plenament compromeses en la defensa de la democràcia i de les llibertats. Denunciem la precarietat laboral, la repressió, l'autocensura i les discriminacions. Exigim la plena igualtat de drets i condicions i l'acceptació de la nostra diversitat. 

Com deixa Rosa Luxemburg, cal que treballem, també des dels mitjans de comunicació, "per un món on ser totalment iguals, humanament diferents i plenament lliures". 

Avui, les dones, ens aturem.