dijous, 16 d’agost de 2018

Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca.- 4 i final (Capitol XVIII i al·legories)



El darrer capítol del llibre es troba exempt de diàleg i hi predomina totalment l’estil indirecte. La sortida de l’illa per part d’en Miquel ens permet copsar novament com la misèria, en forma de manca de feina, de malalties, de gana, ha colpejat els catalans de l’exili: …Aquells amics no van ser pas gaire sortosos a l’illa. Tampoc no ho han estat dotzenes d’altres  catalans que hi ha conegut. Ell mateix, que mai no havia estat malalt, ha agafat unes febres que mai més no es traurà de sobre….no ha tingut ni una feina que fos tan sols passadora; ha sofert gana….. no ha pogut sortir al  carrer per manca de sabates o pantalons…. El mateix Miquel, impossibilitat d’adaptar-se a la situació, se sent vençut i cansat: …Camina a poc a poc…. Ha perdut l’empenta que li era natural; i no solament l’empenta física, sinó també el tremp moral…. Només el manté viu la idea de marxar, de fugir de l’illa: …l’obsessiona la idea de marxar… Allò era l’alliberació…. i va dir que  acceptava, sense pensar en els riscos…..Ell només veia que sortia de la dominicana….surt d’aquella illa on durant molt de temps s’ha sentit com en una presó…. 

Motius al·legòrics    

Alguns dels passatges de la  lectura d’aquests tres capítols m’han evocat i suggerit imatges que, a través de la meva particular visió de lector, interpreto com al·legòriques.

La insistència de l’autor en fer-nos evident l’advers clima regnant a l’illa: ….torrat pel sol….el calor….fa molta calor….calor insuportable… el sol li cau de ple a sobre….. la camisa xopa de suor…. La suor li raja per tot el cos…. atorga al relat una sensació axfisiant, angoixant que arriba a ofegar psicològicament el lector i els personatges.

La foscor, que es relaciona amb el riu per on sortiran de l’illa, de manera diferent, els tres amics. En el capítol XVII, en Ramon s’endinsa en la foscor i es dirigeix a la desembocadura del riu. En el XVIII, en Miquel, abandona el país en fer-se fosc, Ozama avall. En canvi, la llum es relaciona amb la fugida, amb la llibertat: ….veu sortir el Cuba, tot il·luminat, que va a Veneçuela…. Contempla uns moments, encisat, els reflexos dels llums del Cuba….

Els darrers moments d’en Ramon contenen també una forta càrrega simbòlica quan, instants abans de caure al buit …mira enlaire i veu, a través de les bigues, el cel blavíssim, sense un núvol; mira avall i veu, a uns set metres, les aigües del riu, de corrent ràpid… S’estableix una relació entre el cel, blau i clar, al·legoria de la llibertat desitjada i el riu, fosc i brut  l’únic camí possible per assolir-la, ni que sigui a través de la mort.

L’ansiada llibertat, simbolitzada en el nom mateix de la barca en què fuig en Jaume. Una llibertat perduda a causa de la guerra i el posterior exili. Una llibertat que, com la barca d’en Jaume, naufraga una vegada més.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada