diumenge, 21 d’octubre de 2018

Gabriel Ferrater.-4 i final (Ferrater, Vinyoli i Riba)



Ferrater, i també Vinyoli, van declarar-se, no només admiradors, sinó influenciats, d’una o altra manera, per la poesia de Riba. De quin Riba, però? Del poeta de Les elegies que pretenia connectar un món de savieses clàssiques? Del poeta postsimbolista de Les estances? ¿O del poeta que a través de la poesia metafísica, tot superant-la, s’encamina vers l’elaboració del que ell anomenava “la poesia pura”?
En Riba hi ha una constant: la reflexió sobre la naturalesa de la poesia i de les paraules. La forma, per a Riba, es troba pel damunt del fons. La seva obsessió, doncs, és ampliar les capacitats expressives del llenguatge. Dotar les paraules de noves significacions concebudes per ell mateix en la seva interioritat. En aquest punt s’apropa potser més a Vinyoli per a qui, entre altres coses, la poesia és la potenciació del llenguatge. Vinyoli creu que dir poèticament una cosa significa fer-la de nou amb paraules organitzades de tal forma que en resultin l’equivalent verbal. Riba ens diu que “escriure un poema és construir-lo”. Ferrater segurament se n’allunya una mica de tots aquests conceptes, ja que ell creu en la conveniència de distingir i separar la forma del contingut. És quan en l’entrevista ens diu  que les idees han de ser anteriors a la forma i acaba afirmant que “és el fons que fa el poema”. Com diu A. Terry, “Ferrater creu sobretot en la vàlua del que un poema diu.”
Ara bé, Ferrater no oblida la forma (com hem pogut veure en un poema com Corda) i s’acosta a Riba i a Vinyoli quan afirma, també, que “en art tot és forma”. O quan reconeix que un escriptor treballa amb la llengua i que la seva categoria en depèn intrínsecament. En diversos poemes de Ferrater podem comprovar com fa servir recursos per intensificar-ne l’expressivitat, “l’energia emotiva” de què ell parlava, i per aconseguir-ho, crea i juga amb la metàfora, amb el sentit vital de les paraules i, també, forçant la sintaxi per crear densitat, tensió emotiva.
Vinyoli viu la poesia. Per a ell és una vivència humana essencial i irrenunciable i, d’aquesta manera es relaciona també amb la vivència de Ferrater, amb la seva observació i reflexió del pas del temps, de la vida. També existeix, d’alguna manera, una relació amb el Riba que diu ser “un mer contemplador de la vida que transcorre incessantment davant els seus ulls”. Un Riba que posa l’home en primer pla de la reflexió literària.
Riba entén la poesia com l’experiència i la suma dels seus actes. Sempre a través del coneixement de si mateix i de la seva relació amb el món. Ferrater s’apropa a aquesta idea amb l’objectiu de concentrar tota la seva vida en els poemes. Sempre a través del coneixement dels homes i, per tant, com Riba, també d’ell mateix. Ferrater i Riba, i també Vinyoli, semblen seguir, doncs, el criteri de Rilke per a qui “la poesia no és cosa de sentiments, sinó d’experiència.”
Riba i Ferrater coincideixen en el concepte de l’amplitud, i també de la complexitat, de l’ésser humà i en la intenció de condensar dins cada poema tota la seva experiència de tota la vida. Hi ha una voluntat en tots dos poetes –que possiblement també conflueixi en Vinyoli- de conèixer-se i realitzar-se. Volen comprendre i viure tota la vida, la totalitat i no la parcialitat, però sempre amb una consciència que es manté en alerta.
Vinyoli ens parla, en el seu procés creatiu, de recolliment passiu que equivaldria a la meditació i reflexió ferrateriana i a la reclusió interior, dins la pròpia individualitat de Riba. Vinyoli diu que aquest recolliment té el seu origen en una il·luminació verbal, la paraula vàlida, que tindria en l’anècdota quotidiana l’equivalent ferraterià. Tots tres poetes presenten la necessitat de trobar resposta a les grans preguntes que es formulen en el seu interior.
Ferrater deia de la poesia de Riba, i més concretament de la de Salvatge cor, que “la poesia dels darrers anys de Riba és una gran poesia perquè està centrada en la idea, i més que en la idea en l’emoció, del rebuig de tota ideologia i en el tornar a ser parents de les bèsties.” És a dir, a posar, com hem dit abans, l’home, amb els seus problemes, sentiments i angoixes,  en el primer pla de la reflexió literària. Que és, en el fons, el que feien també Ferrater i Vinyoli.
Tant Riba com Vinyoli impregnen, però, la seva poesia d’un cert misticisme religiós i en això s’allunyen de Ferrater. Es dirigeixen a Déu, com en el crit vinyolià que defensa el fons, el contingut, per damunt de la forma:
No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari [1]
O com en el crit que Riba, l’home-poeta  –l’animal racional- adreça a la divinitat en el poema Omne animal del llibre Salvatge cor:
Escolta. Déu, Tu més pregon, Tu alt
A somnis lluny per sobre el meu saber,
El crit que Et faig, Tu me n’has dat poder,
Natura jo i, en mi, tot animal.


[1] No la cançó perfecta. Del poemari Les hores retrobades.

[2] Llegiu l'interessant reflexió que fa Gabriel Ferrater sobre la poesia de Carles Riba. Cliqueu aquí

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada