El 16 d’octubre de
2017 era un dilluns. I, com cada dilluns des de feia ja tres anys, teníem
tertúlia al Punt Avui TV, a l’espai L’Illa de Robinson, conduït esplèndidament
per Igor Llongueres. (Per cert, no hi haurà més “Illa de Robinson?” L’enyorem...).
L’últim
AVE surt de Girona a les 21.01. Tornava amb en Vicent Partal i comentàvem què
passaria amb els Jordis. En veu alta no m’atrevia a expressar la sensació que
em corcava per dins...i crec que a en Vicent li passava el mateix.
En
Vicent no parava de rebre missatges al mòbil i va ser sobre les 21.15h que em
va dir: “Se’ls queden”. Vam restar en silenci, segurament només uns segons,
però a mi em van semblar eterns. Després del silenci, en Vicent va dir “Haig de
canviar l’editorial de demà” (que ja tenia escrita). Va agafar l’ordinador que
sempre l’acompanya i es va posar a teclejar. El silenci, doncs, es va allargar
fins arribar a Barcelona.
Ha
passat un any... Com diuen Txell Bonet i Susanna Barreda, “els dies han passat
molt a poc a poc i el temps molt ràpid”.
El 18 d’octubre escrivia en aquest
blog l’article “Llibertat presos polítics”. Una de les coses que hi deia és que
recordava el patiment per companys empresonats en les dues darreres dècades
del segle XX. I recordava com augmenta el patiment quan aquests companys són coneguts i
estimats. Quan has conegut, quan has treballat al costat de persones que ara pateixen presó o exili, el
dolor et toca encara de més a prop.
I durant el darrer anys, els
sentiments i les sensacions se m'han entremesclat segons els dies: desconcert,
impotència, ràbia, indignació... confiança, esperança, perseverança... convenciment,
determinació, coratge...
Preocupats...
Tocats... però de cap manera vençuts. No podem contemplar
cap altre horitzó que el de guanyar. Pels Jordis i per tanta gent que patiria
les conseqüències d'una derrota i pel país mateix en el seu conjunt.
Des de la presó, els Jordis ens marquen el camí i ens esperonen. En Jordi
Sánchez, en una carta encara des de Soto del Real em deia: “Hem posat l’Estat
nerviós. Molt nerviós. Però, malgrat la duresa de la situació, estic convençut
que ells se saben, en aquest moment, perdedors.”
I en un missatge durant el Sopar Groc de Vilafranca: “Us convido a ser
alhora pacients i exigents. Us encoratjo a no defallir i sobretot a no oblidar
que el nostre últim objectiu és el de construir un nou país, un estat
independent en forma de república.”
Jordis... No esteu sols i mai us abandonarem... “Convertirem el vell dolor
en amor i el llegarem, solemnes, a la història.”
Jordi Sánchez... en paraules teves:
No oblideu mai el
somriure que ens ha fet forts.
Llum als ulls i
força al braç!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada