He volgut acompanyar aquestes
ratlles d’alguns fragments de poemes de Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter.
L’1 d’Octubre, el “dia que durarà anys”, perdurarà mentre visquem i el seu record
es traslladarà a les noves generacions. Un record que es fa ben visible j en
molts municipis que han començat a canviar el nomenclàtor per tal que hi siguin
presents carrers i places amb el nom de l’1 d’Octubre.
Hi ha un
ahir i un avui
I el
gris divers del temps
(Llibre
sense títol)
L’altre
dia m’arribava la notícia que també a Roda de Ter s’ha dedicat una plaça a aquesta diada carregada de simbolisme i de
realitats. Està situada a la cantonada entre la carretera de Barcelona i el
carrer Santa Tecla. La placa està col·locada a la casa on vivien els pares de
Santi Pons, El Josep i la Maria Victòria.
No és
fàcil
Fer sortir
de l’oblit els que van viure
Amb un
destí d’oblit per tota paga....
(La fàbrica)
Santi
Pons va ser advocat, activista i membre fundador de l’ANC d’Osona. Va morir als
44 anys, un mes d’agost de 2014.
Com pots
veure, ara escric altra vegada;
Més per
tu que per mi;
O potser
no, qui sap!
(Llibre sense títol)
El vaig conèixer el 2012 i junts vam formar part del primer Secretariat
Nacional de l’ANC. Hi ha persones amb qui des del primer moment, i no saps ben
bé per què, estableixes un vincle de complicitat. Sense que gairebé ni el
conegués, a través de la seva mirada, de la seva veu, del que deia, fent servir
sempre arguments, assenyat, però contundent, amb geni i energia quan
calia, es va guanyar de seguida la meva confiança, admiració i afecte.
A
voltes,
Una tarda
qualsevol,
La tendresa
s’instal·la a les paraules
(Vint-i-set
poemes en tres temps)
Vaig conèixer els seus pares, el Josep i la Maria Victòria,el mateix dia del
funeral, crec recordar que era un 22 d’agost. Em van convidar a dinar un dia a
casa seva(aquesta mateixa casa que avui llueix el rètol de plaça 1 d’Octubre) i
ens vam veure poques vegades més. Tot i així, i no saps ben bé per què, (la
gran empatia que es va establir entre nosaltres; el record del Santi, el seu
únic fill, company i amic; els ideals i els somnis compartits...) sempre han
ocupat un espai en el meu cor.
Segurament, també, perquè contínuament me’ls recorda el quadre, amb una
estelada de tela, cosida a mà per la Maria Victòria, que em van regalar tots dos
i la Noe (la companya del Santi) i que, des de llavors, ocupa un espai principal a casa
meva.
Santi, Maria Victòria, Josep... Cap dels tres ja no hi és.
Aquesta plaça 1 d’Octubre no podia haver-se ubicat en un lloc millor. No
existeix una façana més noble per penjar-hi la placa. Us ho mereixeu. Tots tres.
Un reconeixement totalment merescut i que lliga de manera indestriable la
lluita per la llibertat i per la independència amb aquestes tres grans
persones.
De
nosaltres depèn que el pas del temps
No malmeti
els senyals que hi ha escrits a les pedres
I que l’hoste
que els anys anuncien no trobi
La casa
abandonada, i fosca, i trista.
(La casa)
Santi, Maria Victòria, Josep... Sempre en el cor. Sempre en la memòria.
No vaig
ni vinc. Si algú us demana on sóc
Podeu respondre
que m’heu vist, sorrut
I tendre
alhora, a qualsevol indret
Des d’on
es senti la remor del mar,
Al cor
del vent, al cim més alt del crit
I al
clar recer dels ulls de tots aquells
Que encara
són capaços d’estimar
Febrosament,
sense recel ni por.
(Quaderns
de vacances)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada