dilluns, 10 de desembre de 2018

Per què la via eslovena ja ha fracassat a Catalunya?



Les darreres declaracions del president de la Generalitat defensant la via eslovena cap a la independència han aixecat molta polseguera. Han estat des de criticades a tergiversades (La Vanguardia...vergonya!)  amb l’argument (malèvol i interessat) que el president Torra advoca per la via violenta per assolir la independència de Catalunya.

Des que es va iniciar el procés, mitjans de comunicació, tertulians, polítics... han apostat per diverses vies d’èxit cap a la independència. Algunes amb certes similituds, com pot ser la via eslovena; en canvi, altres es troben força allunyades del procés i del context sociopolític català. .

Estic en desacord amb aquesta aposta del president Torra. No pel risc de possible confrontació violenta (que també), una confrontació que en tot cas vindria, tal com va passar a Eslovènia, de part de l’Estat opressor, Iugoslàvia en el seu cas, Espanya en el nostre. No va ser Eslovènia la que va iniciar el conflicte bèl·lic dels deu dies, sinó les forces de l’exèrcit iugoslau. El meu desacord prové del fet que crec que la via eslovena no és possible a Catalunya, sobretot perquè ja es va intentar la tardor passada i va fracassar.

Ho vaig comentar en el darrer article Desobediència civil i Acord de Pau (1) en què feia referència a un article de Josep Pinyol titulat, precisament, Del model de les repúbliques bàltiques al model dels Acords de Pau.

La via eslovena ja es va intentar a Catalunya. Es basava en la desconnexió unilateral que pressuposava que era possible passar de la legalitat espanyola a la legalitat catalana mitjançant l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica per part del Parlament de Catalunya. Abans, però, calia haver construït les “Estructures d’Estat” que, conjuntament amb els Mossos d’Esquadra permetrien tenir el control efectiu del país. 

El fracàs va resultar evident. Era un model de desconnexió basat en la manera com Estònia, Letònia i Lituània es van emancipar de Moscú.  El fracàs es va produir perquè no es va sospesar suficientment la diferència entre aquestes repúbliques bàltiques i Catalunya. Els països bàltics eren repúbliques que tenien totes les estructures i poders d’un Estat (legislatiu, judicial i executiu).  El seu grau d’autonomia era molt superior en tots els aspectes (econòmic, financer, polític, cultural...) al que pugui tenir ara Catalunya, cosa que permetia garantir de manera efectiva el control del territori.

Un altre element molt important a tenir en compte, i decisiu pel que fa al control del territori, és que a Eslovènia existien les anomenades Forces de Defensa Territorial, que significaven una relativa estructura militar que li podia permetre encarar la defensa de la República en cas d’agressió.

El cas és que, quan Eslovènia va declarar la independència, el govern eslovè ja havia posat en acció el seu pla d'agafar el control dels punts fronterers de la república i l'aeroport internacional a Brnik. El personal encarregat dels punts fronterers era, en la majoria dels casos, eslovens, així l'adquisició pels eslovens simplement equivalia a canviar d'uniformes i insígnies, sense cap enfrontament.  Una vegada controlat el territori van poder esperar durant pocs mesos el reconeixement diplomàtic internacional.

I cal no oblidar el context sociopolític força diferent entre Eslovènia i Catalunya.  A Eslovènia, la minoria sèrbia representava només el 2,5% de la població. Així s’expliquen els resultats del referèndum d’independència (declarat il·legal per l'Estat iugoslau) del 23 de desembre de 1990 en què, amb una participació del 93,2% de la població, el sí a la independència va obtenir el 95% dels vots.

La via eslovena (de la llei a la llei) ja la vam intentar i va fracassar. No és possible passar de la llei a la llei si no disposes de les estructures d’Estat indispensables per mantenir l’aïllament internacional dels primeres mesos. No és possible passar de la llei a la llei si no pots controlar el país de manera fiable i garantint-ne el funcionament al més normal possible (no és el mateix controlar el país que aturar el país i bloquejar-lo). No és possible passar de la llei a la llei sense disposar d’un mínim d’estructura militar o paramilitar que permeti la defensa del país.

I és possible, però molt complicat, passar de la llei a la llei amb un percentatge de població genys menyspreable que exerceix de "quinta columna" i s'alinea amb l'Estat espanyol i els seus mètodes repressius.

Continuo reflexionant a l’entorn dels articles que vaig comentar d’en Josep Pinyol. És l’única via possible i factible la de la Desobediència civil i Acord de Pau?

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada