dilluns, 10 de juny de 2019

La decisió d'Ada (Article de Josep Lluís Fernández)


Algunes vegades, comparteixo aquest espai digital amb companys com en Joan Guarch, del qual ja heu pogut llegir alguns articles. Avui ho faré també amb un altre bon company: en Josep Lluís Fernández

Com amb en Guarch, també vam compartir moltes hores de feina, algunes discussions i moments extraordinaris (i alguns també de complicats...) a l'ANC. Vam ser companys al Secretariat Nacional i, a hores d'ara, encara compartim objectius i projectes en aquest camí de construcció de la nova República catalana, sobretot dins d'exigents.cat.
Us  deixo, doncs, amb aquest interessant article de Josep Lluís Fernández..

La decisió d'Ada

Aquest podria ser el títol d’una pel·lícula romàntica, però no ho és. Ni es tracta d’una pel·lícula, ni tampoc és romàntica. I encara que per a alguns pugui semblar de terror, tampoc arriba a tant, ni ho podem qualificar de drama o de tragèdia. Sí que és una comèdia i pot resultar dramàtica per a alguns personatges.

Ada Colau i els Comuns es deixen estimar pels socialistes del 155 i en Valls, l’amic de l’Ibex 35 i dels sectors més reaccionaris de l’establishment, i tindran la seva alcaldessa.

Certament, en primera instància l’independentisme perd Barcelona i presència institucional, i el terratrèmol tindrà també moltes conseqüències en d’altres ajuntaments de Catalunya. Però potser la més important serà que cada nova escomesa electoral esdevindrà un plebiscit. Pot ser que a les properes eleccions no arribem al 50%. Ja en parlarem, però la progressió serà molt més clara. Ja no es pot enganyar ningú, ni res ho pot amagar. La línia queda perfectament delimitada. Ja no s’hi val a dir “els Comuns són equidistants, no es defineixen, hi ha indepes a dins”. Ja no. I si algun membre dels Comuns us diu que és independentista, no us el cregueu: us vol entabanar o va molt despistat.

La primera víctima d’aquesta decisió serà la pròpia Ada Colau. Quines polítiques socials creu que podrà tirar endavant amb el suport de l’Ibex 35 i el Grup Godó? Se’ls ha cregut quan li han promès que prioritzen un govern no independentista a Barcelona per sobre de les seves ambicions neoliberals? Ja s’ho trobarà. Qui creurà ICV o els Comuns quan segueixin acusant el PDeCAT o Junts per Catalunya de ser el braç armat de l’Ibex-35?  Fa riure només de pensar-hi. I, quina gran justícia divina!, els seus sempiterns grans enemics, ara els seus més ferms aliats. L’estat i els poderosos sí que en saben, no tenen ètica, ni la coneixen, ni els importa. Però es podia esperar el mateix de la gran activista pels drets socials, venent-ho tot per una butaca? Ho veieu? Ja ens anem acostant a la comèdia còmica.

Però ja ho veurem si aquesta decisió no serà “pan para hoy, y hambre para mañana”, com diuen els castellans. Per començar, és l’abraçada de l’ós. Ara els de l’Ibex els donen suport per aturar l’independentisme, però també, de retruc, aconseguiran la seva destrucció. Jugada mestra. I demà? Demà, Déu dirà,  l’Estat espanyol continuarà improvisant i qui dies passa, anys empeny.

En un moment de fortes tensions i crisi interna a l’organització dels Comuns, l’obtenció de l’alcaldia ho frenarà de moment. Ja se sap que, a l’hora de repartir cadires, qui es mou, no surt a la foto, però quant trigaran a esmicolar-se per les contradiccions evidents que es generaran?

L’altra gran damnificada serà la pròpia ERC. La seva estratègia central “d’ampliar la base”, acostant-se als Comuns, ha fracassat estrepitosament. La  base l’ha anat ampliant incorporant persones individuals al seu projecte, però ja s’ha vist que incorporar sigles ja es més difícil, sobretot quan es prioritzen les cadires i els odis viscerals per sobre de la raó i els principis.

ERC haurà de reflexionar i revisar la seva estratègia. No hi ha més sortida pel creixement de l’independentisme que la unitat. Primer la unitat estratègica i desprès, tots plegats, ja valorarem si convé  l’electoral o no.

I això darrer val per a tots. Se senten veus que diuen que Artur Mas i Puigdemont volen reconstruir l’espai PDeCAT-Junts-Crida i que aquesta darrera en pot ser la víctima. Nou gran error de Carles Puigdemont si es confirma.  Quan tots els partits de base autonòmica estan en crisi, des del PDeCAT a la CUP, passant previsiblement per ERC, quan els Comuns poden entrar en barrina, no toca reconstruir el marc antic, el que cal és impulsar nous models que ajudin a construir i configurar la República Catalana com a una alternativa viable i atractiva per encarar els grans reptes del segle XXI, de manera  socialment i ambientalment justa.

Em sembla perfecte que Artur Mas lideri la recomposició del centredreta del país, però el President Puigdemont no pot deixar orfe un projecte que pot ser guanyador i que sense ell ho tindria molt més difícil. La Crida és la garantia del suport al Consell per la República i el camí cap a la unitat necessària. Quin partit ho farà això, si no? I si la Crida fa figa, caldrà tornar-la a inventar.

La Crida, tot i els seus inicis erràtics que han propiciat la imatge de crossa del PDeCAT, gaudeix encara d’un espai social que està expectant, però que és molt important i d’una gran transversalitat tant a la base, com a la direcció, amb gent independent i procedent de tots els espais sobiranistes: d’ERC, de Comuns i també de PDeCAT,  amb dos denominadors comuns: la priorització de la República Catalana i el lideratge de Carles Puigdemont.

Queda camí per recórrer. Cal completar-ne el desplegament organitzatiu, i tindrem el quadre sencer si la dotem de contingut ideològic, en base a les conclusions del Congrés Catalunya i Futur  o de l’encara incipient Fòrum Cívic i Social.

No ho dubteu: el Consell per la República, la Crida i el Fòrum C.S. són les tres potes essencials per construir el projecte de la República Catalana que acabarà reeixint per més entrebancs que posin l’Estat espanyol i l’Ibex 35, amb l’ajuda d’unes esquerres que ja han deixat de ser-ho.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada