"La ciutat dels nens", conversa amb Teresa Roig. Pactes postmunicipals. Què farà l'independentisme el 23-J?

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 12 de juny de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès 

Canal Vull una resposta de YouTube 

Convidats

Teresa Roig, escriptora. Autora, entre d'altres, de L'herència de Horst, Premi Setè Cel 2007, Pa amb xocolata, El primer dia de les nostres vides, Premi Roc Boronat 2010, L'arquitecte de somnis, i La ciutat dels nens

Olga Amargant, advocada

Guillem López, jurista

L’independentisme arribarà, com ja va sent habitual, dividit a les eleccions generals espanyoles del proper juliol. Quina serà l’actitud que tindrà l’independentisme “civil, és a dir els votants? Doncs... també arribaran força dividits als comicis del 23 de juliol.

Per començar hi ha diferències d’opinió entre els que creuen que l’independentisme ha de continuar tenint presència al Congrés de l’Estat i els que pensen que a Espanya no s’hi ha d’anar a fer res.

Entre els que pensen que sí, que l’independentisme té coses a fer al Congrés, aniran a votar, malgrat tot i per diferents motius, els partits independentistes que s’hi presentin. Les raons que té per votar aquest ampli sector de l’independentisme van des de la lleialtat al “seu” partit (encara que sigui amb pinça al nas) fins a creure que l’abstenció o el vot nul no serveixen per res més que per enfortir les opcions “constitucionalistes”.

Hi ha els que diuen que és del tot absurd votar en unes eleccions del país que et domina, t’espolia i et reprimeix i del qual et vols separar. Aquests s’afegiran al sector de l’independentisme que creu que cal castigar els partits polítics i que ja s’ha fet notar durant les darreres municipals.

Entre aquests sectors independentistes, per variar, també hi ha divisió i no s’acaben de posar d’acord en si és millor abstenir-se o fer vot nul.

Si l’independentisme creu que cal fer un vot de càstig (abstenció o nul) ho ha de fer ara, a les eleccions espanyoles, per  tal que si acaba representant un alt percentatge pugui esdevenir, realment, un revulsiu per als partits. Pensar en un vot de càstig a les eleccions al Parlament de Catalunya (2025 o potser abans?) o en una pretesa quarta llista cívica, podria resultar molt contraproduent per al futur d’una independència a curt o mitjà termini. Bàsicament per dues raons:  La primera és que deixar la Generalitat autonòmica en mans de les forces unionistes seria debilitar enormement la pota institucional. Alguns em direu que “pel que fa ara la Generalitat...”, doncs espereu a veure què faria en mans dels amants de la constitució espanyola.

La segona, i molt important sobretot des de la visió internacional, seria la de la pèrdua de la legitimitat que comporta el vot. Fins ara, la legitimitat d’exigir la independència i d’aplicar els resultat de l’1 d’octubre es manté ferma perquè l’independentisme ha guanyat de manera rotunda les darreres eleccions. Una hipotètica pèrdua d’aquesta majoria parlamentària, acompanyada de la divisió interna del moviment, ens faria retrocedir, potser, unes quantes dècades.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som´-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta de la pel·lícula “El senyor dels anells”

“Només tu pots decidir què fer amb el temps que se t’ha donat”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa. 

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

VÍDEO: 28 de juny, Dia Internacional de l'Orgull LGTBI. Els pactes municipals (Darrer programa de Vull una resposta)

Ja podeu veure el darrer programa de Vull una resposta

SETENA TEMPORADA

  Emès el dijous 20 de juny de 2019

28 de juny, Dia Internacional de l'Orgull LGTBI

Els pactes municipals

Presenta: Jaume Marfany

Producció: Josep Pedrol

Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

NatàliaEsteve, advocada

Josep Cortada, membre de la sectorial LGTBI de l'ANC

Josep Pinyol, historiador

Davantal

Dissabte passat es van constituir els ajuntaments de Catalunya. Les dades ens diuen que 729 municipis tenen alcaldes independentistes, 87 són del PSC, un del PP i cap de C’s.

En un cantó de la balança, tenim que allà on ha fet falta, s’han produït 61 acords de govern entre els tres grans partits independentistes. Concretament, 41 entre ERC i JxCat –amb 23 alcaldies per a ERC i 18 per a JxCat–; 19 entre ERC i la CUP –amb 17 alcaldies per a ERC i 2 per a la CUP–; i només un pacte entre JxCat i la CUP que va donar l'alcaldia a JxCat.

Si ens fixem en l’altre cantó de la balança, en 25 municipis, el PSC ha pactat amb JxCat; en 18 amb ERC i en 2 amb totes dues formacions. D’aquest total de 53 municipis, n’hi ha uns 30 en què els partits independentistes s’han perjudicat entre sí. Entre els casos més rellevants, hi trobarem Figueres, Sant Cugat del Vallès (ERC+CUP+PSC han deixat fora JxCat) i Santa Coloma de Farners (a darrera hora es va impedir un pacte JxCat+PSC per deixar fora ERC).

També hi ha hagut diversos intents de pacte, fallits, amb el PSC. Per exemple, Guanyem Girona, la candidatura en què s’integrava la CUP, va proposar un pacte amb ERC per a desbancar JxCat de l’alcaldia, amb el suport del PSC a la investidura, però l’acord no va reeixir.

Ara és el torn de les diputacions... A la de Barcelona, sembla que estem vivint una repetició del que ja va passar a l’ajuntament. Amb PSC i ERC empatats amb 16 representants, la decisió estarà a les mans dels Comuns i d’Ada Colau.

El concepte LGTBI, encara que té un recorregut més llarg, es va popularitzar a partir de la dècada de 1990. Entre altres coses, ha permès reemplaçar el terme “comunitat gai” que, malgrat que va ser molt reivindicatiu i important en el seu moment, deixava fora i en silenci a altres identitats i sexualitats.

Els incidents que van tenir lloc el 28 de juny de 1969 a Stonewal van marcar l'inici de l'alliberament homosexual i es va decidir que aquest dia seria el Dia Internacional de l'Orgull LGTBI. La Comissió Unitària 28 de juny el commemorarà, com cada any, a Catalunya. En parlarem amb la sectorial LGTBI de l’Assemblea Nacional Catalana.

Som-hi. Comencem!

La decisió d'Ada (Article de Josep Lluís Fernández)

Algunes vegades, comparteixo aquest espai digital amb companys com en Joan Guarch, del qual ja heu pogut llegir alguns articles. Avui ho faré també amb un altre bon company: en Josep Lluís Fernández

Com amb en Guarch, també vam compartir moltes hores de feina, algunes discussions i moments extraordinaris (i alguns també de complicats...) a l'ANC. Vam ser companys al Secretariat Nacional i, a hores d'ara, encara compartim objectius i projectes en aquest camí de construcció de la nova República catalana, sobretot dins d'exigents.cat.

Us  deixo, doncs, amb aquest interessant article de Josep Lluís Fernández..

La decisió d'Ada

Aquest podria ser el títol d’una pel·lícula romàntica, però no ho és. Ni es tracta d’una pel·lícula, ni tampoc és romàntica. I encara que per a alguns pugui semblar de terror, tampoc arriba a tant, ni ho podem qualificar de drama o de tragèdia. Sí que és una comèdia i pot resultar dramàtica per a alguns personatges.

Ada Colau i els Comuns es deixen estimar pels socialistes del 155 i en Valls, l’amic de l’Ibex 35 i dels sectors més reaccionaris de l’establishment, i tindran la seva alcaldessa.

Certament, en primera instància l’independentisme perd Barcelona i presència institucional, i el terratrèmol tindrà també moltes conseqüències en d’altres ajuntaments de Catalunya. Però potser la més important serà que cada nova escomesa electoral esdevindrà un plebiscit. Pot ser que a les properes eleccions no arribem al 50%. Ja en parlarem, però la progressió serà molt més clara. Ja no es pot enganyar ningú, ni res ho pot amagar. La línia queda perfectament delimitada. Ja no s’hi val a dir “els Comuns són equidistants, no es defineixen, hi ha indepes a dins”. Ja no. I si algun membre dels Comuns us diu que és independentista, no us el cregueu: us vol entabanar o va molt despistat.

La primera víctima d’aquesta decisió serà la pròpia Ada Colau. Quines polítiques socials creu que podrà tirar endavant amb el suport de l’Ibex 35 i el Grup Godó? Se’ls ha cregut quan li han promès que prioritzen un govern no independentista a Barcelona per sobre de les seves ambicions neoliberals? Ja s’ho trobarà. Qui creurà ICV o els Comuns quan segueixin acusant el PDeCAT o Junts per Catalunya de ser el braç armat de l’Ibex-35?  Fa riure només de pensar-hi. I, quina gran justícia divina!, els seus sempiterns grans enemics, ara els seus més ferms aliats. L’estat i els poderosos sí que en saben, no tenen ètica, ni la coneixen, ni els importa. Però es podia esperar el mateix de la gran activista pels drets socials, venent-ho tot per una butaca? Ho veieu? Ja ens anem acostant a la comèdia còmica.

Però ja ho veurem si aquesta decisió no serà “pan para hoy, y hambre para mañana”, com diuen els castellans. Per començar, és l’abraçada de l’ós. Ara els de l’Ibex els donen suport per aturar l’independentisme, però també, de retruc, aconseguiran la seva destrucció. Jugada mestra. I demà? Demà, Déu dirà,  l’Estat espanyol continuarà improvisant i qui dies passa, anys empeny.

En un moment de fortes tensions i crisi interna a l’organització dels Comuns, l’obtenció de l’alcaldia ho frenarà de moment. Ja se sap que, a l’hora de repartir cadires, qui es mou, no surt a la foto, però quant trigaran a esmicolar-se per les contradiccions evidents que es generaran?

L’altra gran damnificada serà la pròpia ERC. La seva estratègia central “d’ampliar la base”, acostant-se als Comuns, ha fracassat estrepitosament. La  base l’ha anat ampliant incorporant persones individuals al seu projecte, però ja s’ha vist que incorporar sigles ja es més difícil, sobretot quan es prioritzen les cadires i els odis viscerals per sobre de la raó i els principis.

ERC haurà de reflexionar i revisar la seva estratègia. No hi ha més sortida pel creixement de l’independentisme que la unitat. Primer la unitat estratègica i desprès, tots plegats, ja valorarem si convé  l’electoral o no.

I això darrer val per a tots. Se senten veus que diuen que Artur Mas i Puigdemont volen reconstruir l’espai PDeCAT-Junts-Crida i que aquesta darrera en pot ser la víctima. Nou gran error de Carles Puigdemont si es confirma.  Quan tots els partits de base autonòmica estan en crisi, des del PDeCAT a la CUP, passant previsiblement per ERC, quan els Comuns poden entrar en barrina, no toca reconstruir el marc antic, el que cal és impulsar nous models que ajudin a construir i configurar la República Catalana com a una alternativa viable i atractiva per encarar els grans reptes del segle XXI, de manera  socialment i ambientalment justa.

Em sembla perfecte que Artur Mas lideri la recomposició del centredreta del país, però el President Puigdemont no pot deixar orfe un projecte que pot ser guanyador i que sense ell ho tindria molt més difícil. La Crida és la garantia del suport al Consell per la República i el camí cap a la unitat necessària. Quin partit ho farà això, si no? I si la Crida fa figa, caldrà tornar-la a inventar.

La Crida, tot i els seus inicis erràtics que han propiciat la imatge de crossa del PDeCAT, gaudeix encara d’un espai social que està expectant, però que és molt important i d’una gran transversalitat tant a la base, com a la direcció, amb gent independent i procedent de tots els espais sobiranistes: d’ERC, de Comuns i també de PDeCAT,  amb dos denominadors comuns: la priorització de la República Catalana i el lideratge de Carles Puigdemont.

Queda camí per recórrer. Cal completar-ne el desplegament organitzatiu, i tindrem el quadre sencer si la dotem de contingut ideològic, en base a les conclusions del Congrés Catalunya i Futur  o de l’encara incipient Fòrum Cívic i Social.

No ho dubteu: el Consell per la República, la Crida i el Fòrum C.S. són les tres potes essencials per construir el projecte de la República Catalana que acabarà reeixint per més entrebancs que posin l’Estat espanyol i l’Ibex 35, amb l’ajuda d’unes esquerres que ja han deixat de ser-ho.

Sobre pactes postelectorals i altres històries (El cas de Vilafranca del Penedès)

Comunicat dels associats de la Crida de Vilafranca del Penedès davant dels imminents pactes postelectorals

Des de la Crida Nacional sempre hem demanat la unitat de totes les forces independentistes. Així ho vam fer, també, davant de la convocatòria de les darreres eleccions municipals del 26-M. Lamentem que aquesta unitat no va ser possible, ni a Vilafranca ni a la immensa majoria de municipis catalans.  

Durant aquests dies els diferents grups polítics mantenen converses per tal d’aconseguir un pacte postelectoral que els permeti governar l’ajuntament durant els propers quatre anys. Des de la Crida, i en relació a qualsevol pacte electoral en qualsevol municipi, instem a treballar per tal d’aconseguir governs municipals independentistes que treballin, també, per la República Catalana.  Ens posicionem, sense pal•liatius, en contra de cap mena de pacte amb els partits que van donar suport a l’aplicació de l’article 155; partits que no han denunciat ni lluitat contra la repressió ni tampoc contra l’empresonament i posterior judici dels membres del Govern legítim de la Generalitat i dels líders de les principals organitzacions de la societat civil.

Els associats de la Crida de Vilafranca demanem exactament el mateix per al nostre poble. Volem un govern municipal independentista i republicà per a Vilafranca perquè així ho ha demanat el poble en les darreres eleccions del passat 26 de maig en què les forces independentistes van obtenir una clara victòria, amb uns resultats molt clars que no admeten discussió.

L’independentisme ha obtingut 14 dels 21 regidors que té l’ajuntament (Junts xCat 7. ERC 5 i la CUP 2). L’independentisme ha obtingut 11.692 vots que representen més del 61% de tots els vots emesos.

Els partits del 155 (PSC, C’s i PP) han obtingut 6 regidors i un total de 5.263 vots que signifiquen un percentatge de poc més del 27%.

Davant d’aquests resultats demanem a les forces independentistes de Vilafranca que treballin per arribar a un acord que els permeti formar govern. Un govern que, a més de garantir l’interès comú dels ciutadans en la gestió del seu poble o ciutat, la millora de la col·lectivitat i la participació en la resolució dels problemes comunitaris, ens permeti seguir avançant cap a la República catalana.

Exigim que es respecti la voluntat de la ciutadania de Vilafranca expressada de manera clara i majoritària en els resultats electorals del 26-M. Exigim que en cap cas es produeix cap mena de pacte amb aquells partits que van col·laborar en l’aplicació de l’article 155 i en la repressió posterior.

Vilafranca del Penedès, 5 de juny de 2019

Associats de la Crida de Vilafranca

Les decisions dels ajuntaments no tenen res a veure amb la República? (Comentaris a l'entorn d'unes declaracions de Pere Regull alcalde de Vilafranca del Penedès)

He viscut i conviscut durant 50 anys a Esplugues de Llobregat, al Baix Llobregat. El meu activisme polític, lingüístic i cultural s’ha desenvolupat, doncs, majoritàriament en aquest poble i en aquesta comarca.

Des de fa un any i mig visc  a Vilafranca del Penedès... i n’estic molt satisfet. A hores d’ara, però, encara intento situar-me en el món cultural i polític de la ciutat. Per tant, encara manifesto la meva ignorància, en bona part, pel que fa a tot aquest món vilafranquí.

Aquest preàmbul és perquè voldria comentar les recents declaracions de l’alcalde Pere Regull al diari local 3 de vuit. Diu el cap de llista de Junts per Catalunya:

En relació a l’oferiment d’Esquerra Republicana de formar un govern 100 % republicà, des de Junts per Vilafranca volen manifestar que, “tot i que aquesta seria la nostra voluntat, també està molt clar que la formació de govern haurà de dependre dels acords que hi hagi sobre el programa a fer en els següents quatre anys”.

Fins aquí, completament d’acord. Continua, però, Pere Regull:

“Plantejar-ho tan sols en els termes de fer un ajuntament republicà, no respon a la realitat, ja que el 99% de les decisions que es prenen a l’Ajuntament no tenen res a veure amb la consecució de la república. Per tant, de ben segur, hi hauria acord en el 1% i ara falta posar-nos d’acord en el 99% restant”.

Són aquestes paraules de l’alcalde les que, malgrat ser un nouvingut a la ciutat, em permeto contradir.

Accepto que les eleccions municipals tenen la seva especificitat. Reconec que els problemes de cada municipi i les possibles solucions tenen un alt grau d'importància a l'hora de votar per una o altra candidatura... Ara bé, en la situació i el context en què viu aquest país des de fa uns quants anys, les eleccions municipals formen part, també, del procés d’independència.

Tots podem estar plenament d’acord que la política municipal té com a eix bàsic garantir l’interès comú dels ciutadans en la gestió del seu poble o ciutat, la millora de la col·lectivitat i la participació en la resolució dels problemes comunitaris.

Avui, més que mai, però, aquesta millora està unida a la consecució de la independència nacional de Catalunya, perquè sense disposar plenament dels nostres recursos econòmics, sense capacitat per autogestionar el nostre benestar col·lectiu, ni poder decidir lliurament el futur, no podem construir un país al servei del nostre poble. Si no hi ha independència, hi haurà escanyament financer i retallades dràstiques, també pel que fa a l’autonomia municipal.

A Catalunya, el món local, davant les cruïlles històriques, ha estat fonamental i determinant. Els municipis han representat, en la nostra historia moderna, el centre de la lluita per les llibertats, la democràcia, la cultura, el benestar del poble i la independència.

Des de la Diputació de Barcelona, el 1873, el diputat republicà Baldomer Lostau declarava la constitució de l’Estat Català dins d'una República Federal.

Fa més de 100 anys, el 6 d’abril de 1914, es va viure una de les èpoques més transcendents de la història d’aquest país, la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Un any abans, el 1913, més de mil ajuntaments catalans que representaven el 90% de la població van donar suport al Plebiscit Municipal que demanava la creació d'aquesta Mancomunitat.

Prat de la Riba deia: “Tenir els ajuntaments és tenir també Catalunya. Renovar la vida de les corporacions municipals, deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya”.

Un altre exemple de la lluita nacional des dels municipis ens porta a l'any 1931 quan, desprès de la victòria a les eleccions municipals, en Francesc Macià proclamava la República Catalana.

Molt més a prop tenim la data del 4 d’octubre de 2014. Aquell matí, el Palau de la Generalitat va ser escenari d’un acte històric per al municipalisme català. Més de 900 ajuntaments, que representaven el 88% de la població de Catalunya, les quatre Diputacions i les Entitats Municipals Descentralitzades van donar suport a la consulta del 9N sobre la independència.

I més recent encara... més de 700 alcaldes van ser imputats per la seva col·laboració en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre.

Els municipis són el primer graó de les nostres institucions nacionals. El compromís dels ajuntaments amb els anhels d'independència del nostre poble resulta essencial. Per això necessitem el màxim d’ajuntaments independentistes que puguem aconseguir. Ajuntaments que hauran de governar el dia a dia del seu poble o ciutat, però que també seran decisius en la lluita per la independència.

Per tant, manifestar que “les decisions que es prenent als ajuntaments no tenen res a veure amb la consecució de la República” representa, a més d’un greu error polític, trair la confiança de milers d’electors. I cal tenir en compte que l'alternativa a pactar amb ERC seria pactar, com en els darrers 4 anys, amb el PSC, el partit del 155.

El municipalisme, com sempre que el país l'ha necessitat, estarà al servei de Catalunya. Espero, també, que l’ajuntament de Vilafranca del Penedès sigui un bon gestor per a tots els ciutadans que hi residim, però que també esdevingui una bona eina per assolir la República catalana independent.