dimarts, 12 de gener de 2021

"Un poc de sol de mos amors llunyans..." Els fruits saborosos-1 (Josep Carner. 4)


Josep Carner va publicar Els fruits saborosos a començaments del 1906, amb només 22 anys. En aquesta primera dècada del segle XX es comencen a produir un seguit de símptomes que indicaven el pas del Modernisme al Noucentisme. Un moviment que es proposava la creació d'una cultura sòlida, moderna i transmissible, d'una cultura catalana seriosa, equiparable a les cultures europees més avançades. Un moviment cultural d’abast polític que també pretenia construir un país autònom, culte, liberal. Un país modern d’acord amb els patrons burgesos de l’Europa occidental.

Els fruits saborosos, en paraules del mateix Carner, pren com a models Joan Maragall i Miquel Costa i Llobera. Els poemes tenen com a protagonistes personatges de diverses edats, de noms grecs, que permeten al poeta reflexionar sobre la vida humana. Cadascun dels personatges queda aparellat amb una etapa de la vida i, alhora, amb diferents fruits del cicle anual.

El motiu que mena Carner a escriure aquests poemes el podem trobar, precisament, en el darrer, que tanca el poemari: Els raïms immortals. Un parell d’aspectes ens indiquen que aquest poema és diferent. Primer, que és l’únic que està escrit totalment en versos decasíl·labs i, segon, que el protagonista del poema és el poeta mateix.

El poeta reflexiona sobre el pas del temps, que comporta inevitablement la pèrdua de la joventut. El poeta es dirigeix a Cronos, el déu del temps, el de la “vellesa austera”:

--Oh Cronos, déu de la vellesa austera,

la barba trista i la mirada errant,

la meva jovenesa palpitant

tu l’emmenes per la cabellera,

El poeta comença a perdre la joventut (malgrat que només té 22 anys) però conserva la il·lusió i l’optimisme de la infantesa, una etapa idíl·lica en la qual es desconeix el dolor:

I encara so distret i, com l’infant

veig la parença que ens amaga el dol

Al poeta (raïm), el pas del temps li produeix tristesa, però s’hi rebel·la i es proposa que la seva experiència no esdevingui inútil i que es converteixi en poesia:

No vull el lent i desvagat destí

de dar al no-res mon oci inconegut:

val més ésser esclafat i escorregut,

la sang inútil i trasmudant en vi.

El poema es tanca amb l’afirmació de deixar un testimoni, una poesia que esdevindrà, com els “raïms”, immortal:

Sinó deixar, per a no nats humans,

un poc de sol de mos amors llunyans,

clos al celler, colgat en teranyina


Cap comentari :

Publica un comentari