"Hi ha flors a cada marge i el cel és innocent..." Els fruits saborosos. 3 (Josep Carner. 6 i final)

Per acabar aquest petit tast, comentem breument un poema complet: Les cireres ingènues, que pertany al cicle de la infantesa.

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat

un dia clar de juny, obert de bat a bat;

hi ha flors a cada marge i el cel és innocent,

la pols mateixa, quan es mou, és resplendent

Pantídia és un nom grec que significa “la que tot ho veu”, “la que tot ho sap”.

I criden els infants en blanca volior,

i canten i s’empaiten dellà de les passeres.

del cirerer hi veuen l’ombreig i l’abundor;

mil boques totes a riure, l’esclat de les cireres.

Cal interpretar “Blanca volior" com el moviment que fan els infants en similitud als estols d’ocells.

“Mil boques a tot riure” és la rialla franca i oberta dels nens, tot identificant-la amb el fruit, les cireres.

Al cor de l’arbre, hissada sobre els arbratges molls,

la mare, penjarelles de foc posa en senalla,

i vora seu convoca els cants i la batalla:

-- Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls!—

“Penjarelles de foc”, metàfora que fa referència al color vermell de les cireres.

“Convoca els cants i la batalla”, metàfora de la colla d’infants que juguen, s’empaiten i criden.

I n’heuen tots, i fugen d’uns vímets a l’abric

i tot seguit adornen les càndides orelles:

o nas i boca es pinten d’uns regors vermelles,

de llurs dentetes d’esquirol en el fadic.

“Regors”, significa “regades”, regalims”.

“Fadic”, esforç que es fa per vèncer una gran dificultat.

Carner va introduir en la seva producció una gran quantitat de paraules noves. Algunes van ser recollides pel Diccionari Normatiu i altres es mantenen com a aportacions que enriqueixen la llengua.

Tot sol, amb les cireres s’alegra el més infant,

i en ses mans bellament saltironen i dansen,

¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,

les joies de l’estiu que tenen al davant!

La mare al va a collir, l’alçà a la llum del dia

i el féu, contra del cor, lloat i beneït:

--l’un vol la vanitat, l’altre cerca el profit;

el benaventurat és qui pren l’alegria.

En aquestes dues estrofes finals podem veure el fil argumental i la lliçó moral del poema. Pantídia va donant cireres als seus tres fills un dia lluminós del mes de juny. Mentre ho fa, contempla les tres actituds diferents que els infants segueixen davant dels fruits: l’un busca la vanitat i es guarneix amb les cireres. Un altre busca el profit i se les menja. Només el més petit de tots les contempla encisat i rep les lloances de la mare.

La moralitat del poema mostra que és més positiva l’actitud contemplativa i meravellada davant del món, que no pas l’actitud que intenta aprofitar-se’n o vanagloriar-se’n. El benaventurat és aquell que sap apreciar la bellesa del món i que en gaudeix.                           

Bibliografia:

Els fruits saborosos. Josep Carner. Edició i notes a cura d'Esther Centelles. L'alzina. Ed. 62

Infantesa, maduresa, vellesa. Els fruits saborosos.2 (Josep Carner.5)

 

El poemari d’Els fruits saborosos representa el cicle de la vida, dividit en tres etapes: infantesa, maduresa i vellesa.

Els cinc poemes que tenen com a protagonistes els infants són: Com les maduixes, Els albercocs i les petites collidores, Les peres jovenetes, Les cireres ingènues  i Les nous del berenar. El poeta reflexiona sobre la infantesa i també aprofita per moralitzar.

Per al poeta, la infantesa implica joia, felicitat total, desconeixement del dolor i de la malícia. Per exemple, a Com les maduixes:

Pandara ha vist sempre el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

Sis són els poemes que tenen com a protagonistes dones en l’etapa de la maduresa: Les prunes d’or, Calídia i els préssecs, Aglae i les taronges, Les magranes flamejants, Les llimones casolanes i Eglé i la síndria.

El poeta retrata les dones a través de l’enaltiment de les seves virtuts, de les qualitats de la dona casolana i burgesa. La maternitat, la previsió, el seny, fins i tot el sensualisme, això sí, sempre en el marc de la pau i la felicitat de la llar. Un exemple molt clar és Les magranes flamejants, en què la dona d’Alcides implora a Hera, deessa protectora de l’amor matrimonial, el revifament de la passió física i sexual:

Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,

quan queien flors dels arbres que el ventijol despara.

Quan ell la cara meva prenia vers sa cara

i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.

Encén el bell furor, oh, Hera, amb ta mirada;

[...]

Mon cor demana els besos que ajupen com el vent

Finalment, sis són també els poemes que tenen com a protagonistes la vellesa: Les figues matinals (una dona vídua, entre la maduresa i la vellesa). Agavé i les castanyes i Les serves endreçades (dones velles i ja prop de la mort). La poma escollida i Les gracioses ametlles (reflexió de la vellesa des de la vellesa) i Els codonys tardorals (reflexió des de la joventut sobre una vellesa futura).

En aquest enllaç podeu trobar tots els poemes que componen Els fruits saborosos.

"Un poc de sol de mos amors llunyans..." Els fruits saborosos-1 (Josep Carner. 4)

Josep Carner va publicar Els fruits saborosos a començaments del 1906, amb només 22 anys. En aquesta primera dècada del segle XX es comencen a produir un seguit de símptomes que indicaven el pas del Modernisme al Noucentisme. Un moviment que es proposava la creació d'una cultura sòlida, moderna i transmissible, d'una cultura catalana seriosa, equiparable a les cultures europees més avançades. Un moviment cultural d’abast polític que també pretenia construir un país autònom, culte, liberal. Un país modern d’acord amb els patrons burgesos de l’Europa occidental.

Els fruits saborosos, en paraules del mateix Carner, pren com a models Joan Maragall i Miquel Costa i Llobera. Els poemes tenen com a protagonistes personatges de diverses edats, de noms grecs, que permeten al poeta reflexionar sobre la vida humana. Cadascun dels personatges queda aparellat amb una etapa de la vida i, alhora, amb diferents fruits del cicle anual.

El motiu que mena Carner a escriure aquests poemes el podem trobar, precisament, en el darrer, que tanca el poemari: Els raïms immortals. Un parell d’aspectes ens indiquen que aquest poema és diferent. Primer, que és l’únic que està escrit totalment en versos decasíl·labs i, segon, que el protagonista del poema és el poeta mateix.

El poeta reflexiona sobre el pas del temps, que comporta inevitablement la pèrdua de la joventut. El poeta es dirigeix a Cronos, el déu del temps, el de la “vellesa austera”:

--Oh Cronos, déu de la vellesa austera,

la barba trista i la mirada errant,

la meva jovenesa palpitant

tu l’emmenes per la cabellera,

El poeta comença a perdre la joventut (malgrat que només té 22 anys) però conserva la il·lusió i l’optimisme de la infantesa, una etapa idíl·lica en la qual es desconeix el dolor:

I encara so distret i, com l’infant

veig la parença que ens amaga el dol

Al poeta (raïm), el pas del temps li produeix tristesa, però s’hi rebel·la i es proposa que la seva experiència no esdevingui inútil i que es converteixi en poesia:

No vull el lent i desvagat destí

de dar al no-res mon oci inconegut:

val més ésser esclafat i escorregut,

la sang inútil i trasmudant en vi.

El poema es tanca amb l’afirmació de deixar un testimoni, una poesia que esdevindrà, com els “raïms”, immortal:

Sinó deixar, per a no nats humans,

un poc de sol de mos amors llunyans,

clos al celler, colgat en teranyina