Les Flors del Mal contenen 4 poemes sota el títol d’Spleen [1].
Un sentiment –l’spleen- que s’escampa, però, per tota la seva obra
(només cal recordar Els petits poemes en prosa que van aparèixer sota el
títol Le Spleen de Paris). Les seves idees, les seves reflexions sobre
l’existència li comportaran també el sofriment i una nostàlgia intensa.
Baudelaire, com hem comentat abans,
experimenta una sensibilitat que és dual. Sovint, sembla aparellar
–contradictòriament- sentiments i sensacions oposades:
Tout enfant
, j'ai senti dans mon coeur deux sentiments contradictoires , l'horreur de la
vie et l’extase de la vie. (Mon coeur mis à un, I,8).[2]
Il y a dans tout homme, à tout heure deux postulations simultanées, l'une
vers Dieu, l'autre vers Satan."(Mon coeur mis à nu, IV,112).[3]
Horror i èxtasi, dolor i plaer
també presents en la seva recerca de la Bellesa. Un dolor, un patiment que,
malgrat semblar depressius, són –contradictòriament- estimulants.
L’énergie
dans la volupté crée un malaise et une soffrance positives. Mes nerfs trop
tendus ne donnent plus que des vibrations criardes et douloureuses.[4] (Le confiteor de l’artiste dels Petits poemes en prosa).
L’univers
simbòlic i l’spleen formen un conjunt harmònic en els seus poemes. Els
poemes, plens de correspondències i de sensibilitats, se submergeixen en aquest
sentiment de fort regust amarg que és l’spleen .
El poema Spleen [5] n’és un bon
exemple. A través de la imatge del mal temps, el poeta expressa allò que
l’afecta moralment i psicològica. Assistim al quadre d’una depressió (sur
l’esprit gémissant –V. 2-) inserit en un clima inquietant i angoixant (Il
nous verse un jour noir plus triste que les nuits –V.4-). El poeta, l’anima
del poeta (des esprits errants –V.15-) viu en una presó exterior, els
barrots de la qual estan simbolitzats per la pluja (Quand la pluie étalant
ses immenses traînées/d’une vaste prison imite les barreaux –V-9,10-). Una
presó que esdevé, en darrer terme i a causa dels remordiments, les
preocupacions i les angoixes (d’infâmes araignées –V.11-) una presó
interior. En el quartet final, l’esperit cedeix finalment davant el pas
inexorable de la mort. És també l’expressió de la derrota, simbolitzada en un
comboi funerari interminable.
Tot en el poema reflecteix l’ànima
del poeta, les seves sensacions i sentiments. En el segon quartet, les
sonoritats dominants (nasals, sibilants) ajuden a expressar els sentiments de l’esprit
gémissant. En el vers 6, l’Esperança és personificada per convertir-la en
un ésser indigne. En els versos 13 al 16, hi ha tot un seguit de vocabulari que
ens condueix a al·lucinacions sonores violentes i, en els quatre versos finals,
les al·lucinacions esdevenen visuals.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada