El microrelat (1. Microconte, microficció)

S'havien entaulat com en les millors ocasions. De fet, el motiu de la trobada bé prou que ho reclamava. Eren a punt de tastar els primers fruits del presseguer que havien plantat la primavera passada al jardí de la casa familiar. Després de tastar-ne el primer, tots plegats van arribar a la conclusió que, si bé eren sucosos, també era ben evident que tenien certa acidesa afegida al gust. El més petit de tots comentà que, cansat de mastegar gominoles, ja li estava bé. El pare, però, amenaçà de demandar el pagès que li havia venut les llavors del fruiter. La mare, mentre deixava que el suc del préssec li negués el carmí dels llavis, afegí que per a ella ja estaven bé, que a vegades n'havia comprat de pitjors i a uns preus per enfilar-se pels arbres. La que no digué ni piu fou l'àvia, i tenia les seves raons. Durant anys havia mantingut un secret molt ben guardat i no estava pas disposada a airejar-lo en aquells moments. L'avi, un gran aficionat als caramels de llimona àcida, contràriament al que pensaven tots, estava enterrat sota les arrels del presseguer. Per tal que el seu repòs fou veritablement etern, aquell dia l'àvia no volgué ni donar-ho a conèixer ni relacionar en veu alta els fets.

El que acabeu de llegir és un microrelat titulat “Les arrels de l'acidesa" inclòs en el llibre "Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna" de Joan Pinyol. 

La característica general del microconte o de la microficció és la de fe servir un llenguatge depurat i acurat que cerca l’economia de paraules, que cerca la brevetat. Per escriure un microconte, doncs, obliga l’autor a la precisió, a la recerca de la paraula més adequada, la més concisa i la més expressiva.

En tot acte comunicatiu entre un escriptor i un lector sempre ha d’existir el que es denomina pacte de lectura. Aquest sempre necessari pacte s’accentua encara més quan ens enfrontem a un microrelat. Cal que existeixi una complicitat, com més alta millor, entre l’escriptor i un lector que ha d’interpretar i copsar el que, per a ell, serà el sentit del relat.

Escriptors com José Luis Borges, Julio Cortázar, Gabriel Garcia Márquez o el mateix Pere Calders van conrear amb èxit aquesta forma d’expressió literària que ha rebut diversos noms: microficció, conte breu, microconte... Un subgènere dins del món del relat curt que, si bé sempre ha estat present en l’univers literari, pren un nou relleu durant la segona meitat del segle XX quan Augusto Monterroso, un altre dels especialistes, escrivia un dels relats més curts de la literatura: “Cuando despertó, el dinosaurio estaba allí.”

En paraules de Joan Pinyol, escriptor i autor de microcontes: "Un dels objectius dels autors de microcontes és no deixar mai indiferents els lectors i lectores. O sigui que aquests acabin de llegir el text i reflexionin sobre el que acaben de llegir, o es quedin pensatius, o emocionats, i vegin les coses d'una altra manera." 

En properes entrades, mirarem de conèixer una mica millor aquest gènere literari a través d'un dels llibres d'en Joan Pinyol: "Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna"