Article publicat a Tribuna Catalana
Arribades aquestes dates, són
tradicionals els resums de l’any. Així que, des de la modèstia i la total
subjectivitat, ofereixo a qui el vulgui llegir els meus records
independentistes del 2016.
Arrencàvem el primer mes
d’aquest any arrossegant encara la pesada càrrega de tres mesos d’incerteses,
dubtes i desil·lusions. Sortíem d’un escenari que ens havia mostrat, una vegada
més, les flaqueses i misèries de la política partidista. Es repetien els errors
comesos després del 9-N, amb el predomini de la desunió i la desconfiança que van
fer perillar tot el procés. I tot plegat amb la inhibició de l’organització més
potent de la societat civil: l’ANC.
El mes de juny un nou
entrebanc feia trontollar el procés. La CUP no retirava l’esmena a la totalitat
dels pressupostos presentats pel govern. Un nou atzucac endimoniat. Puigdemont,
en un gest intel·ligent, anunciava que se sotmetria a una qüestió de confiança.
Des d’aquell il·lusionant 9 de novembre de 2014, els independentistes semblava
que no érem capaços de posar-nos d’acord en gairebé res. Calia trobar la
solució que tornés la unitat d’acció al moviment independentista. L’ANC, força
inoperant durant els darrers mesos, comença a activar-se i a parlar de
referèndum. Un referèndum que, finalment, i després de superar la qüestió de
confiança, s’incorporava al full de ruta amb una data màxima de celebració:
setembre de 2017.
L’ANC celebrava el seu quart
aniversari el mes de març. Quatre anys d’una organització que, en tan poc
temps, ha aconseguit que la política d’aquest país fes un gir de 180 graus. Del
pacte fiscal a la independència. De 14 diputats independentistes a una majoria
parlamentària de 72 diputats.
Una ANC, però, que en el
darrer mandat s’havia mostrat molt poc activa políticament. Segurament va ser
el mandat amb més baix nivell d’incidència política de l’Assemblea. Les
eleccions al nou Secretariat Nacional del mes de maig van ser el sotrac que
necessitava l’organització. Els canvis en els Estatuts i en el Reglament de
Règim Intern, promoguts per una quarantena d’assemblees territorials i
aprovades en l’Assemblea General de Manresa, han significat un canvi i una
millora important que han fet de l’ANC una organització més difícil de
controlar per part de determinats partits o interessos polítics partidistes.
Les citacions a declarar
davant la justícia, les detencions i les concentracions i manifestacions han
estat nombroses durant l’any. La desfilada des del Parlament fins a les portes
del TSJC van començar el mes de març amb la compareixença de Francesc Homs i
van acabar el desembre amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. El mes
de novembre es produeix la detenció de Montserrat Venturós i el “viatge” a
Madrid de Santiago Espot, citat a declarar per l’Audiència Nacional. I cloem
l’any amb una nova detenció, la del regidor de Vic Joan Coma, per fer massa
evident que si vols fer una truita primer cal trencar els ous.
Les concentracions han estat
múltiples. Més enllà d’un nou 11 de Setembre massiu que demostrava que el
moviment independentista continuava ben viu i ben fort, hi ha hagut les
concentracions davant el TSJC i davant dels ajuntaments, sempre nombroses,
sempre decidides.
Un record especial per al 13
de novembre. Una concentració diferent. El país sencer, i també l’Estat
espanyol, va poder visualitzar una imatge d’unitat com feia temps que no es
donava. Per primera vegada, des de feia molt de temps, polítics, institucions i
societat civil llençàvem un potent missatge d’unitat.
Un any de commemoracions.
El
mes d’octubre, el destí va fer que coincidissin en una mateixa setmana tres
fets molt importants: els 30 anys de la concessió a Barcelona dels Jocs
Olímpics del 92, la inauguració de l’exposició
‘Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà’, amb la
provocativa exposició de les estàtues del dictador i de la Victòria a l’entrada
del Born, i el plenari del Parlament del 19 d'octubre per l'anul·lació de les
sentències polítiques del franquisme.
De les Olimpíades de
Barcelona, cal recordar l’episodi més trist i tràgic: la denominada “Operación
Garzón”. Un atac directe a l’independentisme de l’època i un dels episodis més
greus de repressió política contra un moviment, en aquells anys encara
minoritari a Catalunya.
3 de desembre. Es complien 35
anys d’una de les accions repressives més importants contra l’independentisme
català. 23 militants independentistes van ser detinguts de matinada i se’ls va
aplicar la llei antiterrorista que havia estat aprovada pocs mesos abans al
Congrés espanyol. Els detinguts van restar incomunicats i sotmesos a durs
interrogatoris i a tortura i, finalment, van ser posats en llibertat.
El 14 de febrer ens arribava,
segurament, la notícia més trista de l’any: la mort de Muriel Casals amb qui
vaig tenir el gran honor de compartir molts moments: Moments
extraordinaris. Moments de tensió i de
festa. Moments de feina i d'alegria. Moments, sobretot, d'esperança i il·lusió.
“Nosaltres som el somni”, Muriel.
Durant el mes d’abril, ens va deixar el periodista i fundador de la
revista Canigó, Xavier Dalfó i el mes de juliol, el mateix dia que el TC declarava
inconstitucionals les estructures d’Estat de Catalunya, ens arribava la notícia
de la mort de l’Enric Castejon, de l’ANC de l’Esquerra de l’Eixample. Uns dies
més tard, ens deixava la Maria Victòria, la dona del Josep i mare del Santi
Pons, de Roda de Ter.
Massa adéus a molts companys i
companyes. Persones entranyables, homes i dones, lluitadors i lluitadores
incansables amb qui vam començar aquest camí junts, però que malauradament no
n’han pogut veure el final.
Un any intens. Pel que fa al
procés, millor que l’anterior. Som en el bon camí i ens ho demostra una de les
darreres notícies de l’any: “Junts pel Sí i la CUP presenten la llei de
transitorietat: Catalunya es constitueix en república”. La negociació del
contingut de la llei ha estat portada amb secretisme durant l'últim mig any.
Els nostres representants fan la feina.
L’any 2017 serà el definitiu.
Serà l’any en què trencarem els ous, de la manera més delicada possible, per
poder fer la nostra pròpia truita. És el moment, doncs, de la confiança, de la
mútua confiança entre tots els independentistes.
Confiança i coratge...
Endavant i bona feina!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada