2011-2017 L'evolució del vot independentista (Catalunya, Baix Llobregat, Esplugues de Llobregat)

L’1 d’octubre vam superar infinitat de dificultats per tal d’obtenir una victòria clara, rotunda i vinculant que ens situa a les portes de la declaració d’independència i de l’inici de la construcció de la República catalana.

Som a punt d’aconseguir el que per a molts i durant moltes dècades no era res mes que un somni. Es bo, doncs, girar una mica la vista enrere i observar, mitjançant la fredor de les xifres, com hem arribat fins aquí.

Partiré dels resultats de les eleccions municipals i autonòmiques a partir de 2011 i, evidentment, de la consulta del 9 de novembre de 2014, per acabar amb els resultats del referèndum d’autodeterminació.

Sóc conscient que els vots a un o altre partit no són estrictament monolítics, tot i així compto com a partidaris de la independència els vots obtinguts per ERC, CUP i JxS. També els vots obtinguts per CiU/PDECAT a les eleccions municipals de 2015, no així a les del 2011 o a les del Parlament de 2012 en què considero que encara no es poden comptar com a independentistes i els sumo a l’opció d’indefinits.

En el NO a la independència hi sumo els vots obtinguts per PP, C’S i PSC, així com els d’altres partits més minoritaris com poden ser PxC o UPyD. En el grup dels indefinits, la resta, des d’ICV fins a CSQP i altres minoritaris.

He analitzat els resultats obtinguts en el conjunt del país i, també, els que pertanyen a la meva comarca, el Baix Llobregat i al poble on visc, Esplugues de Llobregat. Un poble i una comarca que, pel seu espectre sociopolític, han estat històricament contràries a l’independentisme.

Comencem, doncs, pel 22 de maig de 2011, el dia que van tenir lloc les eleccions municipals a Catalunya. Arribaven uns dies després de la Conferència Nacional per l’Estat Propi que, convocada pel Moviment Independentista, s’havia celebrat el 30 d’abril de 2011 a Barcelona, al Palau de Congressos de Montjuïc, a partir de la qual es va constituir l'Assemblea Nacional Catalana.

Els vots estrictament independentistes a Catalunya van ser 319.598. Al Baix Llobregat, van votar partits independentistes 16.814 persones, i al meu poble, Esplugues de Llobregat, els vots només van arribar a ser 894.

La següent convocatòria electoral, al Parlament de Catalunya, es va produir el 25 de novembre de 2012. Set mesos després del naixement oficial de l’Assemblea Nacional Catalana i dos mesos després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012.

Les persones que a Catalunya van votar partits independentistes van ser 624.559. Al Baix Llobregat 52.124 i a Esplugues 2.586. Observem l’augment dels partidaris de la independència, malgrat que CiU encara no se n’havia manifestat obertament partidària.

Els anys van passant i arribem a la consulta del 9 de novembre de 2014. La situació política ja ha canviat de manera radical. CiU ja ha fet el gir i s’ha declarat partidària de la independència. L’ANC s’ha consolidat i ha expandit la seva xarxa fins a ser present a prop de 800 poblacions del país. Ha organitzat amb un èxit sense precedents la cadena humana del 2013 i la V baixa del 2014. Ha recollit prop d’un milió de vots en la campanya de Signa un vot. L’independentisme és visible i present a tots els pobles de Catalunya.

Els resultats a Catalunya dels partidaris de la independència (Sí+Sí) sumen 1.897.274. Al Baix Llobregat 142.612 I a Esplugues 7.627. Els percentatges d’augment del vot independentista ens donen unes xifres extraordinàries. Del 2011 al 2014 l’independentisme augmenta un 593% a Catalunya, un 848% al Baix Llobregat i un 853% a Esplugues.

La convocatòria posterior són les municipals del 31 de març de 2015. L’independentisme rep un cop que no esperava. Quan tothom demanava que es convoquessin eleccions al Parlament per tirar endavant el mandat del 9 de novembre, el partidisme polític frena, momentàniament, aquestes aspiracions. Aquest fet, sumat a  la particularitat pròpia de les eleccions municipals, fa que el vot independentista baixi molt lleugerament.

Els partidaris de la independència a Catalunya obtenen un total de 1.400.775 vots. Al Baix Llobregat 83.905 i a Esplugues de Llobregat 4.761.

El 27 de setembre de 2015 es convoquen les eleccions més importants de la història recent de Catalunya. Ha costat molt poder arribar a construir la coalició JxS. No és la candidatura unitària que, des de sempre, havia reivindicat l’ANC, però és l’única que s’ha pogut aconseguir. En el fons, JxS és una coalició entre PDECAT i ERC amb l’afegitó d’algun partit minoritari i d’algun independent.

L’independentisme escombra arreu del país. A Catalunya arriba a obtenir 1.957.348 vots. Al Baix Llobregat 148.854 i a Esplugues 7.978.

1 d’octubre de 2017. Ningú pot impedir el referèndum d’autodeterminació. Malgrat les amenaces, imputacions, detencions, persecució  i repressió, càrregues policials, hi ha col·legis, hi ha urnes, hi ha paperetes i la gent vota.

Els resultats representen l’auge màxim fins ara de l’independentisme. A Catalunya, el SÍ obté 2.044.238 vots, al Baix Llobregat 163.461 i a Esplugues 9.097.

Més enllà de manifestacions i de preteses “majories silencioses”, els números no enganyen. A Catalunya, del 2011 al 2017 el vot independentista ha augmentat fins a un 540%; al Baix Llobregat, l’augment ha estat del 873% i a Esplugues ha arribat a assolir un percentatge del 918%.

Fins i tot, entre les eleccions al Parlament del 2015 i el referèndum de l’1 d’octubre, el percentatge de vots independentistes ha augmentat considerablement. En el conjunt de Catalunya ha estat del 7,75%, al Baix Llobregat del 15% i a Esplugues del 19.30%.

Una augment més que espectacular. Un augment que ha estat progressiu des del 2011, amb l’excepció de les municipals del 2015. Un augment que ens ha situat a les portes de la independència.

8 d'octubre: "Prou, recuperem el seny" (?).

Sota el lema "Prou, recuperem el seny" ("Basta, recuperemos la cordura") el proper diumenge es manifestaran pels carrers una bona colla de ciutadans, alguns vinguts de fora del país, i representats per una munió de sigles de caires molt diferents.

Hi haurà una mica de tot: alguns unionistes de bona fe. Militants i votants de partits de democràcia dubtosa, com PP i C’s. Quantitat d’antidemòcrates declarats. Gent d’extrema dreta i personatges de difícil classificació.

Espero i desitjo que no hi siguin els demòcrates del NO. Espero i desitjo que no es manifesti amb aquesta munió de gent cap dels 176.565 demòcrates que el diumenge 1 d’octubre van votar NO a la independència de Catalunya.

Espero i desitjo que no hi siguin els militants i els votants del PSC. La vergonya ja seria infinita.

Catalunya és, molt majoritàriament, un país democràtic, un país amant de la convivència. Un país tradicionalment partidari del diàleg i de les solucions pactades. Un país acollidor. Un país que, com no pot ser d’altra manera, us respectarà i permetrà que us manifesteu lliurement i sense cap interferència.

Llàstima que arribeu molt, molt tard. Heu tingut la vostra oportunitat. El diumenge 1 d’octubre estàveu cridats a les urnes per decidir si volíeu o no la independència. El diumenge 1 d’octubre vau tenir la gran oportunitat de demostrar que, els que voleu continuar a Espanya, sou majoria. Vau tenir la gran oportunitat de demostrar aquesta majoria com ho fan els països democràtics: votant.

El diumenge us manifestareu, però em sap greu dir-vos que heu fet tard, molt, molt tard...

Puigdemont: "Declararem la independència 48h després dels resultats oficials"

Una prèvia abans de començar: Des de fa mesos insisteixo que és el moment de la confiança. Fins ara, aquesta confiança no ha estat decebuda per ningú. Després de l’1 d’octubre cal continuar mantenint al màxim aquesta confiança.

Dit això...

En els darrers dies s’estan veient determinades posicions que, si més no , resulten incomprensibles. Es parla molt de diàleg i de mediació en un sentit que a molts ens costa d’entendre. Per a alguns sembla que l’1 d’octubre no hagi existit i que el que toca ara és tronar a situacions ja superades, fer marxa enrere un parell de pantalles.

Santi Vila manifesta obertament que seria un error declarar la independència. Ens diu que la “declaració suposaria la suspensió immediata de l’autogovern i de les competències en matèria d’ensenyament, seguretat, llengua i cultura” Afegeix que “representaria la possible detenció dels impulsors de la declaració i l’inici d’una espiral de mobilitzacions i conflictes al carrer.”

Sr. Vila, si es declara la independència, qui ens pot suprimir un autogovern que acabarem d’abandonar amb la pròpia declaració? Evidentment que hi haurà mobilitzacions per defensar la independència, fins ara no se n’ha adonat?

Escolto astorat Marta Pascal. NO em parla de declaració d’ndependència, sinó de “declaració política” que no seria incompatible, diu, amb negociar. Cal que les coses es facin bé, afirma, i acaba dient que “la gent que diumenge va votar SÍ no va votar cap declaració d’independència.

Sóc simplement un activista cultural i polític. Segurament no hi entenc gaire en estratègies polítiques i, per aquest motiu, la meva prèvia sobre la confiança en els que en aquest moment tenen la pilota sobre la seva teulada. Nosaltres, la gent del carrer, hem fet tot el que havíem de fer. Per poder continuar, necessitem primer que els nostres representants facin el pas definitiu. En aquest sentit, m’agradaria recordar:

En primer lloc, i una vegada més, els punts 3 i 4 de l’article 4 de la Llei de referèndum:

3. El resultat del referèndum tindrà caràcter vinculant.

4. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte el Parlament de Catalunya dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent.

En segon lloc les declaracions del president Puigdemont a diversos mitjans, com per exemple, i darrerament, a la televisió anglesa BBC:

Declararem la independència 48 hores després que s’hagin fet oficials els resultats del referèndum.

Crec que tot està més que clar. Evidentment que caldrà negociar. Evidentment que és molt possible que necessitem algun tipus de mediació, tenint en compte que el nostre interlocutor no vol negociar res perquè, repasseu la història, Espanya no negocia. Espanya guanya o perd. Aquesta mediació, aquesta negociació només pot basar.se en els resultats vinculants de diumenge i, per tant, en la declaració d’independència i en com afrontar la transició fins a la República catalana de la millor manera possible per ambdues parts.

Estic disposat, crec que estem disposats a mantenir tota la confiança en el President, en el Govern i en els nostres representants.

No ens decebeu!

3 d'octubre: Acte de violència. Esberlem els murs de vidre

Avui, 3 d’octubre de 2017, és un bon dia per recordar Pedrolo. Avui és un bon dia per recordar i rellegir “Acte de violència”. Avui és un bon dia per recordar aquella senzilla frase escrita en una paret: “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”.

En principi, Pedrolo li va posar com a títol “Esberlem els murs de vidre” i va fer servir l’eina que més dominava, la literatura, per plantejar un objectiu polític. “Quedeu-vos tots a casa i podrem esberlar els murs de vidre que ens empresonen.”

La història ens situa en una ciutat, metàfora del país, que porta 15 anys de govern dictatorial. Un poder que, amb l’argument de l’ordre i l’estabilitat, controla i sotmet la ciutat. Un dia, no se sap com ni qui, apareix una frase, una ordre, una consigna.... “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa.” Un missatge anònim que comença a escampar-se i a contagiar tothom. Els carrers comencen a quedar buits. Gairebé ningú va a la feina. S’inicia una desobediència col·lectiva que semblava impossible.  De manera totalment pacífica, sense cap mena de violència, la majoria dels habitants de la ciutat controlada per Dòmina (el dictador), activen la revolució més pacifica, original i increïble: romandran a casa sense sortir per res al carrer durant tres dies.

Pedrolo ens narra la unitat d’acció de la ciutadania enfrontada a la tirania i al poder absolut. No hi ha partidismes ni ideologies. És la lluita d’un poble per un futur digne i lliure. La utopia feta realitat. La resistència col·lectiva, no violenta, pacífica, enfrontada a l’opressió. La solidaritat humana enfrontada a la violència. La implicació, la responsabilitat enfrontada a la indiferència.

El poder de Dòmina està basat en la por que ha anat establint, durant 15 anys, amb l’ús de la violència.  El sentiment de por, però, és vençut per la fermesa dels ciutadans que, a poc a poc, van afermant-se en la convicció i la determinació de seguir la frase anònima escrita en una paret qualsevol de la ciutat.  Recordem la frase de Sèneca a Neró...”Si jo no et tinc por, tu ja no tens poder.”

El poble engega una revolució totalment pacífica i abandona la feina, el carrer, la vida activa. És la resistència passiva, la forma de revolució més difícil d’atacar i encara més d’aturar.

“Acte de violència” és una novel·la escrita fa més de 50 anys, però de rabiosa actualitat. És la història de sempre, la història universal: la lluita de la llibertat contra l’opressió, contra la violència.

—Sergent...!

L altre l’empenteja amb barroeria. La noia ensopega i el cos vacil·la un instant abans de caure, mig sostingut per les mans que li retorcen el braç. Un os peta.

—Ai!

No .plora. Se subjecta el braç amb l’altra mà, tanca la boca amb un gest de tossuderia. El sergent li pega amb el peu.

—Aixecatl

Oti no es mou, els mira tots cinc.

—M’hi hauran de dur arrossegant.

L’altre es treu Ia pistola de la funda, la martella.

—Et dic que t’aixequis!

Oti continua a terra, però ara la boca ha perdut decisió. Els llavis li tremolen una mica. L’home alça la pistola.

—Sergent, deixi que parli amb ella... El policia ros s’ha avançat lleugerament, però l’altre ni eI mira, només diu:

—Fora!

Té el rostre lívid i l’esguard se li extravia. La noia respira feixugament, amb el cor desbocat,  però assegura:

—No ho farà...

El sergent, sense moure un sol múscul de la cara, alça una mica més l’arma, apunta entre els dos pits blancs que han acabat per escapar-se dels sostenidors, del vestit esquinçat prop de la cintura, i prem el gallet. Un sol ressò, curt i sec, es propaga per la muntanya...

El missatge que es pot extreure d’”Acte de violència” és totalment vigent, més encara, si cal, ara i aquí, a la societat catalana. “És molt senzill...” Tan senzill que, com deia Johan Cruyff “Si vols una cosa, fes-la!”

Una utopia? Pedrolo, referint-se a ell mateix, deia: “En el fons, jo sóc un aspirant a utopies"

La nostra utopia és més a prop que mai. Convertim-la en realitat. 

2 d'octubre: la vergonya i el cinisme del PSC

Volia escriure unes ratlles sobre el dia d'ahir i la repercussió que ha de tenir en el futur d'aquest país. Després d'haver viscut la concentració d'encara no fa una hora davant l'ajuntament d'Esplugues, em veig obligat a escriure sobre un altre tema, tot i així relacionat. 

Avui a les 12h, he quedat força perplex que, una persona que ha pres la paraula, ha demanat 5 minuts de silenci pels fets violents d'ahir diumenge. Entenc que el que va passar ahir no justifica cap minut de silenci, menys encara cinc.

El meu astorament s'ha convertit en indignació quan ha pres la paraula el tinent d'alcalde de l'Ajuntament pel PSC, el Sr. Eduardo Sanz. Ha lamentat la violència que ahir es va exercir contra les persones que, pacíficament, intentaven cometre un delicte tan gran com és el de votar.

Indignació per  la vergonyant i deplorable actuació del PSC durant les darreres setmanes i, sobretot, poc abans de l'1 d'octubre. El PSC ha elegit com a companys de viatge durant aquestes setmanes dos partits com el PP i Ciudadanos. El PSC s'ha alineat amb les tesis dels unionistes més radicals en el sentit de la il·legalitat del referèndum. El PSC i el seu secretari nacional, El Sr. Iceta, han arribat a fer burla del documental "Les cloaques de l'interior" tot dient que no el va veure perquè estava veient "Goldfinger", 

El PSC i tots els seus representanats polítics coneixien el desembarcament de policies i guàrdies civils (s'ha parlat d'un contingent armat de 10.000 entre ambdós cossos).  Potser creia que eren aquí per col·laborar amb el referèndum? Potser pensaven que estaven aquí per protegir la ciutadania? Per què es pensaven que l'Estat enviava 10.000 policies armats a Catalunya?

El PSC és còmplice del que va passar ahir a Catalunya. El PSC no pot, ara, condemnar ni lamentar-se d'una situació en què han col·laborat, sigui per acció o per omissió. El PSC i els seus representants no poden donar la culpa de tot a Rajoy i a Puigdemont, al PP i al PDECAT i erigir-se ells com els "bons" de la pel·lícula i aprofitar-se de la situació d'una manera totalment partidista i electoral. Llegiu algunes de les piulades més recents:

"Al costat de TOTA la ciutadania d'Esplugues...." Com, per exemple, quan els ciutadans hem estat identificats al carrer per enganxar cartells; quan l'ajuntament no ens ha facilitat cadires per fer un acte; quan la brigada municipal ha despenjat pancartes.... Aquest és el significat de "TOTA"? 

Fixeu-vos sobretot en el darrer...."condemnem els EXCESSOS comesos ahir". Ni tan sols són capaços de condemnar únicament i exclusivament l'ús de la violència contra gent que es manifesta pacíficament. Oportunistes polítics com són acaben afegint-se a una aturada i participant en una concentració contra uns fets dels quals són còmplices, sense cap mena d'escrúpol.

L'actuació més vergonyant i més cínica d'aquests darrers dies ha estat i és la d'un partit que fins no fa tants anys defensava el dret d'autodeterminació de Catalunya

Diumenge, que ningú ens prengui el relat

Escric aquestes ratlles a 1 dia, 19 hores, 24 minuts del referèndum.

Que ningú ens prengui el relat....

Estem vivint uns dies extraordinaris, complicats, difícils, trasbalsats, però extraordinaris. Gaudim-ne fins al final. Determinats i decidits a fer el que calgui, però també amb el la mentalitat i el caràcter en positiu,

Fa uns dies que tinc una sensació estranya, una sensació que, en alguns moments m'afegeix una mica més de preocupació a les que tots tenim aquestes setmanes.

L'Estat espanyol ha posat en evidència que no és un estat democràtic, pel cap baix, no és un estat democràtic homologable a les democràcies europees i mundials. Els darrers atacs antidemocràtics contra, no només el referèndum, sinó contra els drets més elementals com els de reunió, concentració, llibertat de premsa o d'expressió, no han fet res més que provocar que tots els demòcrates, independentistes o no, s'hagin mobilitzat i estiguin en aquests moments disposats a participar en el referèndum.

Avui, la democràcia ja ha guanyat a Catalunya. El diumenge, la victòria democràtica serà inqüestionable. Malgrat l'ocupació del país per part de la policia nacional i la Guàrdia Civil, malgrat la repressió, les identificacions, les detencions, els escorcolls, la violació del correu, les amenaces, les imputacions... malgrat tot, avui som on som, disposats a votar l'11 d'octubre. Una victòria de la democràcia, sí....!

Ara bé... que ningú ens prengui el relat,

Aquesta és la victòria, sobretot, de l'independentisme. Diumenge, serà, sobretot, la victòria de l'independentisme. Encara que tot va començar fa molts i molts anys, l'esprint final de l'independentisme arrenca un 13 de setembre de 2009,  a Arenys de Munt. Durant més de 8 anys el moviment independentista ha fet front a tot i a tots. Ha superat les amenaces. Ha superat amb èxit el 9 de novembre de 2014. Ha superat amb èxit el 27 de setembre de 2015, quan guanya el plebiscit (malgrat que ens deixem prendre el relat) i guanya les eleccions situant una majoria absoluta de 72 diputats independentistes al Parlament de Catalunya. Ha superat tràngols com l'elecció de President. Ha superat el drama dels pressupostos. Ha superat les imputacions. Ha aprovat una Llei de referèndum i una de transitorietat .Un moviment que només ha fet que avançar, pas a pas, des d'aquell 2009.

Diumenge al vespre, que ningú ens prengui el relat. Ni els demòcrates que no volen la independència. Ni els demòcrates que han mantingut la seva ambigüitat fins fa ben poc. Ni els antidemòcrates i els seus aliats (vergonya, PSC, vergonya!). Ni una Europa mercantilista i atemorida. Ni aquells que són partidaris de negociar abans de tot, abans de res. Ni els juristes o els partidaris de la legalitat amb el seu llenguatge jurídic i poc entenedor.  

El diumenge no votem per salvar la democràcia a l'Estat espanyol. Potser també l'acabarem salvant amb el nostre vot, però diumenge votem per la independència.  Diumenge serà una victòria del SÍ a la independència, del SÍ a la República catalana independent.

La Llei de Referèndum diu textualment: 

Títol III. Article 4

3. El resultat del referèndum tindrà caràcter vinculant.

4. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte el Parlament de Catalunya dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent.

La Llei de referèndum obliga, si el SÍ és majoritari, a donar pas a la Llei de transitorietat juridica i fundacional de la República. 

Que ningú ens prengui el relat....

Acabo amb una de tantes declaracions del president Puidemont:

"Si el SÍ és majoritari l' 1 d'octubre, el primer que farem serà gestionar la transició cap a la nova República. El primer que farem serà una crida al diàleg amb l'Estat espanyol i amb la UE." 

El periodista li pregunta: "Això vol dir que no declararà la independència de Catalunya? 

Respon Puigdemont: "No cal dir-ho! Estem compromesos a aplicar els resultats del referèndum, i si la voluntat de Catalunya és ser un país independent, Catalunya començarà a caminar com un país independent."

Que ningú ens prengui el relat....

Queden 4 dies. És el moment de gaudir-ne.

Tinc més necessitat d’escriure que mai. Ordenar les idees i expressar la multitud i entrecreuament de sentiments que estem vivint (i una mica patint) durant aquests darrers dies. Es fa difícil dir com et sents perquè és un autèntica barreja de sensacions, algunes fins i tot contraposades.

Durant els darrers anys, sobretot en els primers, del 2012 al 2014, acostumava a dir a explicar a la gent la, potser llegenda, de la frase de Cruyff en la final de la copa d’Europa de 1992: “Salid al campo y disfrutad”. La transformava dient “Sortiu al carrer i gaudiu d’aquests moments històrics”.

Avui, quan escric aquestes ratlles, falten exactament 4 dies, 20 hores i 11 minuts per al referèndum de l’1 d’octubre. Durant aquests dies es diuen i es diran moltes coses. Durant aquests dies han passat i passaran moltes coses. Ara. M’han vingut al cap les paraules d’un altre “filòsof” del futbol, Carles Reixach, també referents a la final de la copa d’Europa de 1992.

“Hem treballat, hem lluitat partit a partit per arribar a aquesta final. És el moment de disfrutar-ho" 

Companys i companyes... Visquem aquests dies amb determinació i amb coratge; visquem, però també aquests dies amb un profund sentiment d’emoció, de joia, d’alegria... Som les generacions afortunades que podem viure uns moments històrics irrepetibles.

Hem treballat, hem lluitat per arribar fins aquí. És el moment de gaudir-ne".

Votarem i guanyarem!

Número especial de l'ESCLETXA: "VOTAREM!"

Ja podeu llegir el número especial de l'Escletxa sota el títol de "VOTAREM". 

En aquesta edició dediquem un ampli reportatge a parlar de la recta final cap al referèndum del proper 1 d'octubre, entrevistem a Lluís Llach i reflexionem sobre el paper de la llengua en el futur Estat independent entre altres informacions d'interès.

Et convidem a llegir-la, descarregar-la i compartir-la!

Llegeix la revista en línia

Descarrega l'arxiu en pdf

No ens confonguem: L'1-O votarem SÍ o NO a la independència

Des de l’ANC sempre hem dit que “això va de democràcia”. Des de sempre, però sobretot a partir del 2013, sempre hem identificat independència és democràcia. Ho hem dit i ho mantenim.

Els darrers atacs de l’Estat espanyol, la violació impune i constant als drets més elementals com són el de la llibertat d’expressió, de premsa, de reunió, de concentració o de manifestació, han fet que el crit de democràcia ressoni arreu del país. L’actuació antidemocràtica de l’Estat espanyol, fent servir eines més d'un Estat dictatorial, ha provocat que la majoria de la societat catalana, aquell 80% que està pel dret a decidir, s’hagi afegit a aquest crit unànime de democràcia.

És evident que això va de democràcia. Sempre hi ha anat. Cal, però, que ningú ens prengui el relat. Si a l’Estat espanyol li ha caigut la màscara que li permetia simular que era un Estat de Dret, ha estat la determinació d’una gran part de la ciutadania de convocar i realitzar un referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre. Un referèndum en què caldrà decidir si volem la independència, si volem construir una República catalana independent. Si hem arribat fins aquí és gràcies, principalment i durant molts anys al moment independentista. Un moviment que sempre ha destacat pel seu civisme i pel seu esperit positiu. Un moviment democràtic i pacífic.

Benvinguts tots els demòcrates a aquesta lluita pels nostres drets. Benvinguts tots els demòcrates, els del Sí i els del No. Però cal dir ben alt que el relat continua sent el mateix: votarem l’1 d’octubre per la independència. No votarem per fer fora Rajoy. No votarem perquè el poble espanyol finalment tingui el govern i els representants que mereix. No votarem perquè els socialistes (quina vergonya!) s’ho repensin i ens “ajudin” a torbar una “solució dialogada”. No votarem pels drets i les llibertats, encara que el sol fet d’anar a votar ens hi reafirmi. L’1 d’octubre votarem per la República catalana independent.

L'admirat Pep Guardiola deia ahir: "Això no va d'independència, això va de democràcia". Pep, tu que noralment t'expresses amb molta claredat, sento dir-te que aquesta vegada no has construït bé la frase. Això va de democràcia... perquè això va d'independència

No deixem que ningú ni res, ni tan sols la paraula democràcia que tant estimem i defensem ens prengui el relat. El d’a 1 d’octubre votarem Sí o No a la independència.

Tothom està cridat a les urnes. Tothom serà benvingut amb el seu vot, sigui quin sigui. Tothom, però, ha de tenir molt clar què estem votant.

Això va de democràcia... I tant, perquè independència és democràcia!

On són els joves? Els joves, quan toca, hi són

Durant aquests anys en què he tingut la sort de recórrer bona part del país per parlar de l'Assemblea i del procés d'independència, en molts dels actes, sempre acostumava a sorgir un tema: "A l'ANC no hi ha joves. Els joves no els veiem en aquests actes ni tampoc a les parades" Recordo que la meva resposta anava, més o menys, en aquest sentit: "Els joves, quan toqui, hi seran. No els trobareu a les nostres reunions ni en els actes. No lliguen amb la seva manera de fer i d'actuar. Per a la majoria són un "rollo"."

"Els joves, quan toqui, hi seran". Ho hem pogut veure en tots els 11-S, però ahir ho vam poder constatar. A la Rbla. Catalunya/Gran Via hi havia molts joves, Durant tot el dia i la nit n'hi van passar milers. Avui, davant el TSJC, en la concentració per exigir la llibertat dels detinguts,  ho hem pogut constatar de nou: Els joves, quan toca, hi són.

Paral·lelament a la concentració davant el TSJC, 2.000 persones han omplert la plaça Cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) aquest migdia per protestar contra l'operació d'ahir de la Guàrdia Civil i a favor de l’1-O. 

Els joves, quan toca, hi són. No n'he tingut mai cap dubte. Hi són i hi seran

Ja no et tinc por; per tant tu ja no tens poder

Eskerrik asko Euskal Herria! Eskerrik asko Gure Esku Dago!

Primer va ser a Donosti, al mes d'agost. També a Gasteiz. Ahir va ser a Bilbo. La gent va omplir els carrers en defensa del referèndum de l'1 d'octubre, en defensa de la democràcia.

La primera vegada que aig ser a Euskal Herria en representació de l'ANC va ser el 9 de setembre de 2014, convidat per Xabier Monasterio, de Zenbat Gara, i per l'Assemblea exterior de l'ANC d'Euskal Herria. Vaig fer-hi una xerrada seguida d'un col·loqui moderat per Gorka Knörr. El final va ser emocionant amb Gorka cantant l'Estaca en català i basc.

Després, el 28 d'octubre de 2014, vaig tornar-hi, aquesta vegada a Tolosa i convidat per Gure Esku Dago, una organització que feia els primers passo per mobilitzar la societat basca pel dret a decidir. . Va ser un debat-col·loqui moderat per Martxelo Otamendi.

Encara vaig tornar a Euskal Herria representant l'ANC el mes de gener de 2015. Va ser a Billabona, de nou convidat per Gure Esku Dago. La xerrada.co·loqui va ser de nou moderada per Martxelo Otamendi.

Les experiències viscudes en aquestes visites són de les que deixen una profunda empremta. Estic satisfet d'haver pogut posar el meu granet de sorra en el creixement i consolidació d'aquesta gran organització que ara ja és Gure Esku Dago.

Moltes gràcies, Gure Esku Dago. Moltes gràcies, Euskal Herria, per la vostra solidaritat. Eskerrik asko zure elkartasunagatik

El retorn a la dictadura?: El programa no emès de Vull una resposta

No podran res davant d'un poble decidit, valent i fort.

Que no ens guanyi la por, el demà avui és nostre

Declaració Universal dels Drets Humans. Article 19

Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

El mes de novembre de 2012 emetíem el primer programa de Vull una resposta. Des de llavors fins al 27 de juliol de 2017 hem emès un total de 213 programes (207 dels quals es poden visionar a ETV a la carta). Hem pogut viure setmana a setmana l’evolució del procés independentista. Hem intentat aclarir conceptes, comentar informacions, declaracions i els diversos escenaris polítics que hem anat vivint. Hem presentat entitats, organitzacions, projectes, llibres... a l’entorn del procés d’independència. La lluita per un Estat independent que sempre hem volgut presentar com només una eina per construir un país millor i una societat més justa, més lliure i més democràtica.

El passat dijous 14 de setembre iniciàvem la sisena temporada ininterrompuda d'emissió. El programa, però, no es va poder emetre en directe, com era habitual. La llarga ombra del feixisme va arribar fins a ETV Llobregat. Com en un túnel del temps ens traslladàvem als pitjors temps de la dictadura quan la censura franquista reprimia la llibertat d'expressió.

En aquests moments ¡ignorem si aquest programa podrà ser emès amb la normalitat habitual. Ignorem si, després de 5 anys, podrem continuar fent el Vull un resposta.

Al segle XXI, però, és inútil intentar silenciar les idees i les opinions. Tothom que ho vulgui pot veure el primer programa de la sisena temporada del Vull una resposta. El teniu al principi d'aquest article i el podeu veure clicant aquí.

L'equip del programa, Magda Gregori, Josep Pedrol, Xavi Portet i jo mateix continuarem fent, d'una o altra manera, el Vull una resposta. Considerem que en una democràcia ningú pot posa fronteres a la llibertat d'expressió. Cap instància, ni política, ni judicial, ens pot dir què hem de dir i què hem d'emetre per televisió.

El meu agraïment a tots els que durant 5 anys heu fet possible el Vull una resposta. Els que ens seguiu, ja sigui per televisió o per Internet. A tots els convidats, ja que ells són el centre del programa. I, sobretot, a la Magda, el Josep i el Xavier que, amb el seu esforç i qualitat humana i professional, han aconseguit i encara aconsegueixen fer realitat setmanalment el Vull una resposta.

I, també, a tota la gent d'aquest gran televisió, sempre al servei del país des del 1983, que és ETV Llobregat.

Tot seguit, l'entrada del primer programa de la sisena temporada:

El calendari polític bull. I nosaltres intentarem anar analitzar-lo setmana rere setmana. Segur que no serà un camí de roses però intentarem sempre posar-hi un bon somriure.

Arrenquem la sisena temporada del Vull Una Resposta. Vivim moments d'incertes i d'excepcionalitats. Però ni les amenaces, ni les visites de la Guàrdia Civil espanyola ni les consignes per atiar la por van aconseguit frenar, un any més, la mobilització de la Diada. L'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència van aconseguir, de nou, portar les seves proclames al carrer.

El dia 1 d'octubre, els ciutadans catalans estem cridats a les urnes. Però abans del dia 1 hi  ha altres convocatòries. La primera aquest vespre, amb el tret de sortida de la campanya del referèndum. I el dia 25, 11 càrrecs i excàrrecs del govern català estan citat al Tribunal de Comptes per les despeses del procés participatiu del 9N. Ara ho desgranarem amb els nostres convidats.

Com diu la cançó: "No podran res davant d'un poble decidit, valent i fort. Que no ens guanyi la por, el demà avui és nostre". De seguida, ens hi posem.

Som-hi. Comencem!

Carta oberta a la Il·lma. Sra. Pilar Díaz, alcaldessa d'Esplugues de Llobregat (extensiva a tot l'equip de govern del Consistori)

Il·lma. Sra.

Ahir dijous 14 de setembre, hores abans de començar la campanya pel referèndum de l’1 d’octubre, una comissió ciutadana d’Esplugues us va fer lliurament d’un escrit en què us demanaven que, des de l’ajuntament, donéssiu empara als nostres drets per poder votar amb tota la normalitat el diumenge.  L’escrit, com ja heu pogut comprovar, té el suport d’un bon nombre de ciutadans i ciutadanes d’Esplugues.

Coneixem la vostra posició, d’obediència estricta i d’acatament de les providències dictades pel Tribunal Constitucional, manifestada en la carta de resposta al president de la Generalitat del passat 8 de setembre i, a nivell personal, a través de les xarxes i dels mitjans de comunicació.

Sou, encara, una persona jove que, afortunadament, no heu viscut el franquisme, que comportava intrínsecament la negació i prohibició de multituds de drets, com el de reunió i manifestació, el de vaga, el de llibertat de premsa, el de llibertat d’expressió i tants altres. Heu estat afortunada de no haver d’enganxar cartells i pintar parets amb la por al cos i amb els ulls vigilants. Heu estat afortunada de no haver estat detinguda o identificada per les “fuerzas del orden” pel fet de repartir propaganda “clandestina i il·legal”, tan il·legal com demanar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. Heu estat afortunada de poder anar, i fins i tot participar, en actes polítics, socials, en concerts, sense preocupació, sense que us passés pel cap que algun jutjat us el pogués prohibir.

Com a dona i com a socialista, sabeu perfectament que, històricament, els vostres drets han estat trepitjats i la vostra ideologia perseguida. La llei, aquí i allà, els emparava. Era il·legal que les dones poguéssiu votar. Era il·legal la vostre ideologia i tantes altres. Es perseguien les idees i es vulneraven tots els drets... de manera "legal".

Des de l’antiguitat, des de la Grècia clàssica, ha existit una lluita constant i eterna entre la justícia i la llei o, si ho preferiu, entre la legitimitat i la legalitat. Un Estat que promulga lleis que limiten la llibertat d’expressió i coarten el dret a decidir no és un Estat democràtic. Un referèndum és l’expressió més fidel de la democràcia expressada lliurement per la voluntat popular. Si al llarg de la història no s’hagués produït el triomf de la legitimitat (la justícia) sobre la llei (la legalitat) possiblement no hi hauria al món cap Estat democràtic i continuaríem vivint sota règims de monarquies absolutes.

Estic segur que ja heu llegit el manifest de suport al referèndum que van fer públic diversos exalcaldes i exregidors del vostre partit i també d’ICV. En tot cas el podeu trobar aquí. Em permeto remarcar-vos-en un parell de paràgrafs:

Tot i que no tots compartim en la seva totalitat el full de ruta del govern català, entenem que ja és hora que la ciutadania prengui la paraula i que l’única via real perquè els catalans i les catalanes prenguin la paraula és el referèndum anunciat pel dia 1 d’octubre, vista la impossibilitat de pactar-lo amb l’estat espanyol a curt o mitjà termini.

Igualment ens neguem a acceptar que els ajuntaments, que són i han de ser les administracions més properes a la ciutadania, no facilitin el pronunciament de les persones censades en el seu municipi, amb ple respecte per les diverses opcions.

Molt m’agradaria que hi reflexionéssiu una mica més i que també ho fessin els vostres companys, regidors i regidores, de l’equip de govern. M’agradaria, però em temo que no ho fareu i us mantindreu en la vostra posició inicial. Em sap greu per aquell partit socialista que va ser referència de tanta gent durant l’anomenada transició. Aquell Partit Socialista de Catalunya-Congrés que l’1 de novembre de 1976 feia el seu Congrés Constituent i aprovava “Les bases per a un manifest programa del PSC” on, entre altres punts, afirmava:

En l’apartat dedicat a “L'alternativa Nacional dels Treballadors” constava el següent: “Els socialistes assumim plenament la lluita per la llibertat de Catalunya, convençuts com ho estem, que l'alliberament nacional està estretament lligat a l'alliberament de classe. Ens inserim així en la tradició del moviment obrer i popular que sempre ha afirmat categòricament en les seves línies programàtiques el dret del nostre poble a l'autodeterminació”.

Una mica més endavant, continuava dient: ”Els socialistes de Catalunya propugnem, com a projecte a desenvolupar, potenciar una col·laboració estreta amb la resta dels Països Catalans, conscients que els vincles socials, culturals i històrics que ens uneixen fonamenten un marc nacional, projecte que es podrà concretar en unes institucions polítiques comunes en el moment que així resulti de l'exercici del dret a l'autodeterminació”.

Fa molts anys d'això, però espero que vosaltres, els hereus d’aquells socialistes, no ho hàgiu oblidat totalment. M'agradaria que fóssiu capaços de reflexionar-hi. M'agradaria que penséssiu que esteu fent alineant-vos amb partits hereus del franquisme, partits que han fet de la corrupció el seu estil de vida. 

Podeu estar segurs que la gent que volem exercir el nostre dreta vot l’1 d’octubre estem determinats a fer-ho. No ens aturareu, ni des de l’Estat espanyol ni des dels Ajuntaments. Fa temps que hem perdut la por i, si ens ho voleu impedir, us trobareu amb una gent carregada d’il·lusió, de confiança i de determinació. Ens trobareu amb un ampli somriure als llavis.

Deixeu-me que acabi aquest escrit amb unes paraules de Manuel Serra i Moret. Espero que el recordeu. Va ser diputat per la Unió Socialista de Catalunya en temps de la República, candidat a la presidència de la Generalitat a l’exili i fundador del Moviment Socialista de Catalunya l’any 1945.

“Catalunya és una nació, un microcosmos dotat de vida i sentit, que té el dret d'aspirar a constituir una entitat políticament lliure, sense una altra limitació que la necessària convivència i col·laboració amb els pobles que propugnin la justícia i la germandat universals”.

Si ens hi voleu acompanyar, l'1 d'octubre ens trobareu votant als col·legis electorals.