dimarts, 20 d’octubre de 2020

De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme (octubre de 2017-octubre de 2020)

Un any de la sentència contra el procés. Tres anys dels primers empresonaments, els de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tres anys de repressió continuada. Tres anys, però, també, d’incerteses, desconcerts, dubtes, enfrontaments, trencadisses i molts, molts interrogants.

Han passat tres anys i la gent continuem preguntant-nos què va passar exactament aquell mes d’octubre de 2017, perquè és la clau de la confiança o no confiança en els nostres representats polítics. Més encara, en la confiança o no confiança en els que en els que gestionaven o gestionen les entitats civils.

El primer que ha anat sortint a la llum és que els polítics no tenien res preparat per al dia després del referèndum. Primer va ser la consellera Clara Ponsatí amb les seves declaracions del juny de 2018:  "Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol. Hem de posar contra les cordes les nostres forces polítiques i desemmascarar el partidisme, la gran debilitat que ens ha dut a la derrota". Un "anar de farol" que després ha quedat reflectit en el llibre del president Puigdemont, quan la mateixa Ponsatí diu: "No ho veieu, que no tenim res preparat, si ens quedem aquí? És una vergonya, haver arribat fins aquí i que no tinguéssiu res preparat! Me'n vaig a París". També ho ha recollit el periodista Ernesto Ekáizer en el seu llibre “Cataluña año cero”, quan tot parlant d’una conversa del president Puigdemont amb Marta Pascal i David Bonvehí, el primer confessa: “No tenim res preparat per a després de la declaració d’independència.”

Durant els mesos que van precedir el referèndum en tots els actes que vaig participar amb diferents representants polítics, entre ells un amb en Lluís Salvadó, tots asseguraven que estava tot a punt i preparat. Tal com reafirma el periodista Jaume Nolla en un article al Punt Avui de l’octubre de 2019 en què comenta la pregunta que li va fer a Oriol Junqueras: “De debò que està tot a punt per a l’endemà de l’1 d’octubre si guanya el sí?” I la resposta del vicepresident: “No t’amoïnis, Jaume, que ho tenim tot a punt.”

Davant d’aquestes mentides el primer que ens ve al cap és si els nostres representants volien realment fer el referèndum. Una possibilitat que pren cos amb les darreres declaracions de Natàlia Esteve, vicepresident de l’Assemblea el mes d’octubre de 2017, quan afirma que “no hi havia res fet perquè ningú s’esperava que passés. En Jordi Sánchez sempre em va dir que no se celebraria el referèndum. Les seves instruccions eren que no s’havia de votar, que el que calia era fer una cua amb el vot a la mà per poder difondre les imatges.”

Podeu veure l'entrevista completa aquí

La probable mentida pren unes dimensions considerables perquè no només afecta als polítics, sinó al propi “Estat Major” que incloïa l’Assemblea i Òmnium. Com és possible que el president de l’ANC no confiés que el referèndum s’acabaria fent? Com és possible que, en paraules seves del 30 de setembre, deia que “obtenir un milió de vots ja seria un èxit desbordant"? Per què es va desactivar l’operació que l’Assemblea tenia preparada des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes?

El govern Puigdemont va enganyar el poble? El mateix president va estar enganyat? Si és així, per qui? Què va fer el Govern durant aquells 18 mesos en què s’havien de preparar el que en deien “les estructures d’estat” per tenir-les a punt i poder defensar amb èxit el resultat de les urnes?

Encara som a les beceroles de tot el que va passar durant aquells 18 mesos de govern Puigdemont. De quines eren les intencions reals d’aquell “Estat Major” i, sobretot, (personalment el que més m’interessa) fins a quin punt l’Assemblea (o el seu president) van participar en aquest frau al poble.

I tornem al principi de l’article. Aquell mes d’octubre de 2017 va ser el desencadenat de tot el que ha anat passant després: empresonaments, sentències, inhabilitacions, repressió... i incerteses, desconcerts, dubtes, enfrontaments, trencadisses i molts, molts interrogants.

En propers articles, intentaré (potser com a “teràpia” personal) anar desgranant tot el que ha passat pel meu cap durant aquests darrers tres anys. Des de l’esforç per confiar en els partits i les institucions i intentar mantenir el màxim de confiança en l’Assemblea, fins a l’escepticisme (que no pas pessimisme) actual. 

“Normalització” de la repressió... La Crida, il·lusió i desencís... El Tsunami...  el “Sit and talk”... la davallada de l’Assemblea... eixamplar la base... fer República... el comunicat de les ADIC...


1 comentari :

  1. Lleixir aquest article m'omple de tristor, saber que els nostres polítics no creien en què la república fóra possible. Com ens han tractat, la gent anàvem a tot arreu convençuts que ho aconseguirem. Tristor infinita, ells mateixos han destrossat la seva vida. No abaixo els braços mentrestant pugui faré el que calgui per la independència de Catalunya.

    ResponElimina