El 2 de setembre de 2019 va
irrompre a les xarxes Tsunami Democràtic. L’aparició del moviment va sorprendre
pràcticament tothom i en el seu manifest es presentava com una resposta dels
ciutadans a la sentència de l’Estat espanyol. Una resposta fonamentada en la
lluita no violènta i la desobediència civil.
Ja des del primer moment, l’independentisme
de “a peu” va rebre el Tsunami amb opinions per
a tots els gustos, des dels que el veien com la iniciativa que estaven
esperant per guanyar la independència, fins als que mostraven clarament el seu
escepticisme i dubtaven que pogués tenir algun recorregut. La majoria suposaven
que el “Tsunami” s’havia gestat en reunions que havien mantingut les forces
independentistes amb el president Puigdemont i també amb Marta Rovira i Anna
Gabriel..
Els principals dubtes sobre
qui havia darrera el Tsunami venien donades pel suport que, immediatament, va
tenir de la majoria de polítics independentistes, començant pels presidents
Quim Torra i Carles Puigdemont, el vice-president Oriol Junqueras, la
secretària general d’ERC, Marta Rovira, el vice-president del govern, Pere
Aragonès, el president del parlament, Roger Torrent, el vice-president primer
del parlament, Josep Costa, el conseller Lluís Puig, les ex-diputades de la CUP
Mireia Boya i Mireia Vehí i l’ex-diputat David Fernàndez.
El 14 d’octubre de 2019, ara
fa poc més d’un any, el Tsunami va convocar el que seria la seva acció més
contundent i espectacular: milers de persones es van mobilitzar i va arribar a
col·lapsar l’aeroport del Prat. Uns dies després ho van fet a l’autopista de la
Jonquera. Dues de les accions més potents que es poden fer avui en dia. Però, com
han apuntat algunes veus crítiques, Tsunami va desconvocar ambdues accions
abans que provoquessin realment problemes importants. Les accions es van
desconvocar argumentant que “l’objectiu s’havia assolit”. No s’acaba d’entendre
ben bé de quin objectiu es tractava. De demostrar que podíem bloquejar vies tan
important com l’aeroport o les autopistes, però sense acabar de fer-ho?
Després d’això va venir el “fracàs”
del clàssic Barça-Madrid del 18 de desembre de 2017. A partir d’aquí, silenci
fins al 14 de febrer que és quan publica el que serien els seus darrers twits:
Tsunami
Democràtic continuarà proposant accions de protesta noviolenta i de
desobediència civil massiva mentre les reclamacions majoritàries de la societat
catalana no siguin ateses. Comença la segona onada.
Des de llavors, silenci. La
segona onada no ha arribat ni tampoc hem tingut cap més missatge de Tsunami
Democràtic. De fet, si aneu a la Vikipèdia, s’hi refereixen en passat: “
Tsunami
Democràtic o Tsunami D fou una
iniciativa sorgida de la societat civil que va tenir per objectiu...
La periodista Pilar Carracelas
qualifica el Tsunami d’estafa i afegeix:
"El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció
post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política
autonòmica catalana"
Els fets semblen donar la
raó a la periodista catalana...
Suport de pràcticament tots
els polítics. Accions espectaculars, però inacabades. El silenci i la inacció del
Tsuami coincideix amb la investidura de Pedro Sánchez. El mateix lema del
moviment, “Sit and talk”, com argumenta Carracelas, mai no havia estat
utilitzat ni defensat pel moviment independentista. Mai no ho va fer, ni al
carrer ni a les urnes. El “sit and talk” coincidia molt més amb les tàctiques
dels diferents partits i polítics independentistes.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada