dilluns, 26 d’octubre de 2020

Tsunami Democràtic, a l'espera de la segona onada (De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme. 2017-2020)

 

El 2 de setembre de 2019 va irrompre a les xarxes Tsunami Democràtic. L’aparició del moviment va sorprendre pràcticament tothom i en el seu manifest es presentava com una resposta dels ciutadans a la sentència de l’Estat espanyol. Una resposta fonamentada en la lluita no violènta i la desobediència civil.

Ja des del primer moment, l’independentisme de “a peu” va rebre el Tsunami amb opinions per  a tots els gustos, des dels que el veien com la iniciativa que estaven esperant per guanyar la independència, fins als que mostraven clarament el seu escepticisme i dubtaven que pogués tenir algun recorregut. La majoria suposaven que el “Tsunami” s’havia gestat en reunions que havien mantingut les forces independentistes amb el president Puigdemont i també amb Marta Rovira i Anna Gabriel..

Els principals dubtes sobre qui havia darrera el Tsunami venien donades pel suport que, immediatament, va tenir de la majoria de polítics independentistes, començant pels presidents Quim Torra i Carles Puigdemont, el vice-president Oriol Junqueras, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, el vice-president del govern, Pere Aragonès, el president del parlament, Roger Torrent, el vice-president primer del parlament, Josep Costa, el conseller Lluís Puig, les ex-diputades de la CUP Mireia Boya i Mireia Vehí i l’ex-diputat David Fernàndez.

El 14 d’octubre de 2019, ara fa poc més d’un any, el Tsunami va convocar el que seria la seva acció més contundent i espectacular: milers de persones es van mobilitzar i va arribar a col·lapsar l’aeroport del Prat. Uns dies després ho van fet a l’autopista de la Jonquera. Dues de les accions més potents que es poden fer avui en dia. Però, com han apuntat algunes veus crítiques, Tsunami va desconvocar ambdues accions abans que provoquessin realment problemes importants. Les accions es van desconvocar argumentant que “l’objectiu s’havia assolit”. No s’acaba d’entendre ben bé de quin objectiu es tractava. De demostrar que podíem bloquejar vies tan important com l’aeroport o les autopistes, però sense acabar de fer-ho?

Després d’això va venir el “fracàs” del clàssic Barça-Madrid del 18 de desembre de 2017. A partir d’aquí, silenci fins al 14 de febrer que és quan publica el que serien els seus darrers twits:

Tsunami Democràtic continuarà proposant accions de protesta noviolenta i de desobediència civil massiva mentre les reclamacions majoritàries de la societat catalana no siguin ateses. Comença la segona onada.

Des de llavors, silenci. La segona onada no ha arribat ni tampoc hem tingut cap més missatge de Tsunami Democràtic. De fet, si aneu a la Vikipèdia, s’hi refereixen en passat: “

Tsunami Democràtic o Tsunami D fou una iniciativa sorgida de la societat civil que va tenir per objectiu...

La periodista Pilar Carracelas qualifica el Tsunami d’estafa i afegeix:  "El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana"

Els fets semblen donar la raó a la periodista catalana...

Suport de pràcticament tots els polítics. Accions espectaculars, però inacabades. El silenci i la inacció del Tsuami coincideix amb la investidura de Pedro Sánchez. El mateix lema del moviment, “Sit and talk”, com argumenta Carracelas, mai no havia estat utilitzat ni defensat pel moviment independentista. Mai no ho va fer, ni al carrer ni a les urnes. El “sit and talk” coincidia molt més amb les tàctiques dels diferents partits i polítics independentistes.

 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada