Un nou referèndum? Enviem l'1 d'Octubre a la "paperera de la història"? (Article d'Àngels Folch)

L'editorial d'avui de Vicent Partal titulada "Un segon referèndum per a fer què?" ha provocat un cert enrenou en el si del moviment independentista. Partal escriu que la proposta de la CUP "conté alguns elements que cal valorar amb molt detall."

Àngels Folch, activista independentista, exSecretària Nacional de l'Assemblea i membre del grup Koiné, ha respost a l'editorial d'en Partal i, més concretament, a aquest paràgraf:

"Ningú no pot discutir que la CUP va tenir, precisament, un paper determinant el Primer d’Octubre. El referèndum no era en el pla presentat per Junts pel Sí i va aparèixer en les negociacions del pressupost com una demanda dels anticapitalistes. I, malgrat el recel que molta gent vam expressar aleshores, jo mateix, avui és clar que la CUP tenia raó i que el referèndum d’autodeterminació va esdevenir l’eina clau i fonamental per a provocar l’enfrontament amb l’estat i el bot endavant de la nació." 

La resposta de l'Àngels és molt contundent i aclareix els fets relacionats amb la convocatòria del referèndum i el paper que en va tenir l'ANC. I, sobretot, planteja al conjunt del moviment independentista la pregunta: Estem disposats a enterrar el mandat del Primer d'Octubre? Volem enviar el referèndum, el que va costar  fer-lo, la defensa dels col·legis electorals, la repressió, la presó, l'exili a la "paperera de la història"? Estem disposats a tornar a la pantalla d'inici? 

Llegiu el text d'Àngels Folch:

No veig de cap manera que la CUP tingués raó, ni que el referèndum d’autodeterminació vagi esdevenir l’eina clau i fonamental per a provocar l’enfrontament amb l’estat i el bot endavant de la nació. Primer perquè no va ser la CUP, o no va ser únicament la CUP, qui va tornar a posar el referèndum damunt de la taula ni qui va convèncer JUNTS PEL Sí de tornar a la casella de sortida, és a dir, a la de plantejar un referèndum com a eina per assolir la independència. Qui ho va fer i qui va aconseguir l'acord dels partits va ser l'Assemblea modificant el Full de Ruta que havia aprovat en la seva anterior assemblea general. Però tornar a posar en el full de ruta el referèndum significava indirectament negar legitimitat a la declaració feta des del Parlament com a fruit d'una majoria parlamentària sortida d'unes eleccions plebiscitàries que havíem guanyat. De fet, va ser una manera de treure les castanyes del foc als polítics. 

El referèndum era el pla A de l'assemblea, què ja havíem intentat al 2014, i ja havíem vist que no tenia sortida. Per això havíem passat al pla B: eleccions plebiscitàries. 

Eleccions que vam guanyar però que la CUP es va carregar dient, la mateixa nit electoral, que les havíem perdut. I, per acabar-ho d'adobar, a més a més,  va aconseguir fer fora de l'escenari polític (a través de les gestions/pressions del senyor Jordi Sánchez) el candidat de JUNTS i guanyador de les eleccions plebiscitàries, el MHP Mas. Pel que hem anat veient després, amb el referèndum del 2017 alguns tan sols pretenien fer un pols a l'estat per aconseguir fer-lo seure a negociar (santa innocència!) i per aconseguir-ho durant la campanya van dir a tothom que si el SÍ guanyava encara que fos tan sols per un vot declararien la independència. Això és el que TOTS els polítics van dir als quatre vents públicament i el que tots els electors ens vam creure que farien perquè els vam fer confiança. I sembla ser que l'Estat també s'ho va creure i com que no estava disposat a negociar res de res va treure la policia per impedir aquella votació utilitzant fins i tot la violència.

En contra tot pronòstic, vam fer el referèndum, vam votar de manera impecable aproximadament uns 3 milions de persones, uns 700.000 vots de les quals van ser segrestats per la policia, però 2,3 milions es van poder comptar i el resultat va ser una victòria aclaparadora del SÍ (un 90,18%). Suposant que tots els 700.000 vots segrestats haguessin votat NO, la victòria hauria estat igualment contundent: 68% a favor de la independència amb un participació del 54,5% del cens espanyol (!) de votants a Catalunya. 

Atès que en un referèndum la participació no pot condicionar el resultat, podem afirmar que el Primer d'octubre els catalans, tot i la repressió de l'estat, vam votar i vam guanyar la independència per un 90,18% de vots favorables a la secessió. Per això ara, tornar a proposar un referèndum, sigui pactat o sigui unilateral, és tirar pilotes fora o tirar la pilota endavant. És deixar-nos prendre el pèl. Jo no hi estic disposada.

En el programa electoral de la CUP a les eleccions del 2015 s’hi llegia això:

«La CUP - Crida Constituent defensa que només conjuntament amb la consecució de l’emancipació social serà possible reeixir en el procés per construir la independència nacional.»

Algú que té una posició tan poc consistent com aquesta ja es veu que mai no treballarà de debò per  la independència de cap nació. El deu discurs independentista és un discurs buit que no s’aguanta per enlloc. Els cupaires el que volen és “l’emancipació social” i l’emancipació nacional els serveix d’esquer perquè els bonifacis dels catalans els votin pensant-se que així assoliran la independència més ràpidament.

I ara han passat de defensar amb dents i ungles el Primer d’octubre i de dir que el vam guanyar i que és una conquesta del poble a proposar un altre referèndum quan en el cas de Catalunya, a diferència d’Escòcia, ja el vam fer, el vam guanyar i encara en patim les conseqüències tot i no haver-se fet efectiva la independència.

Inicialment ja em vaig oposar a saltar-nos el full de ruta de l’assemblea tornant al punt de partida, i amb més raons em negaré ara a tornar-hi després d’una victòria indiscutible com  va ser la del Primer d’octubre.

Àngels Folch 

Membre i exsecretària nacional de l’ANC

Oriol Junqueras i Jordi Sánchez... l'engany del procés?

Resulta força evident que l’Estat espanyol es troba, en l’àmbit internacional, cada vegada més contra les cordes, sobretot pel que pertoca a la justícia. Intentant minvar la bufetada internacional que, més aviat que tard, li acabarà caient ha començat la seva particular campanya que té com a estrella màxima l’indult.

I sembla ser que els polítics que dirigeixen la política de la Generalitat i que han propiciat el pacte ERC-JxCat (i que, malauradament, no són altres que els que estan empresonats) també s’han vist obligats a moure fitxa. Més enllà de la presència del president de la Generalitat al Foment del Treball en  l'acte d'homenatge al comte de Godó (un “Grande de España”), el moviment independentista s’ha vist sacsejat per dos articles/cartes: “Mirant al futur” d’Oriol Junqueras, publicada a l’ARA i a la Sexta i “L’1 d’octubre no va ser un error”, que Jordi Sánchez va publicar l’endemà de la del Junqueras a l’ARA.

Haig de dir que, potser ingènuament, vaig mantenir la confiança en els meus representants polítics fins després del 2017. Creia sincerament que havien actuat de bona fe. A mesura, però, que han anat passant els mesos –i els anys- la sensació d’engany ha anat prenent cada vegada més cos fins arribar al moment present en què –i em sap molt de greu- em sento totalment enganyat.

Tothom té dret a canviar, sens dubte. Ara bé, un polític no té cap dret a enganyar la població que l’ha votat. És el que ha fet Oriol Junqueras, i no cal anar molt enrere, a aquella famosa frase del 2013: “Doneu-me 68 diputats i declaro la independència”. Tenim manifestacions més recents de quan era polític en actiu i vicepresident del govern. Algunes les podeu trobar en aquest twit que ara us resumeixo: 

Estem convençuts que l’Estat espanyol no voldrà parlar. I si parla ens enganyarà.

Qualsevol procés de negociació amb l’Esta és un procés viciat en què l’Estat fa de jugador i alhora d’arbitre.

L’Estat espanyol mai mai, mai, acceptarà un referèndum perquè Catalunya pugui decidir sobre la independència.

El resultat d’un referèndum és el que permet canviar el marc legal

El segon engany el trobem en una de les frases de la resposta de Jordi Sánchez a Junqueras: “De fet, soc dels qui creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència.”

Sóc simplement un activista i no hi entenc de les manipulacions, estratègies i/o complots als quals poden estar acostumats tots els que han fet de la política el seu modus vivendi. No sé si això em pot servir d’excusa per a la meva ingenuïtat.

El 2015 vaig confiar en Jordi Sánchez. Em semblava la persona més preparada per dirigir l’ANC després del mandat de Carme Forcadell. A principis del 2016, vaig escriure l’article “L'altre president” que finalitzava d’aquesta manera:

És del tot necessari reconèixer els mèrits d’aquest altre president que ha demostrat perquè, el 16 de maig de 2015, el Secretariat Nacional de l’ANC el va nomenar. Jordi Sànchez ha afrontat amb notable èxit aquests set mesos del seu mandat, segurament, set dels mesos més complicats que mai ha hagut de viure l’ANC i la societat catalana.

És cert que sempre m’han arribat badomeries, o així em semblaven, sobre la personalitat de Jordi Sánchez. No me les acabava de creure. Em va acabar de convèncer la Natàlia Esteve, que va ser vicepresidenta de l’Assemblea del 2015 al 2017. En una entrevista que li vaig fer em va desvelar com era Jordi Sánchez. Aquí en teniu un fragment:

(Podeu veure l'entrevista sencera aquí) 

Em resistia a creure-m’ho. M’havia fet meva la frase de “la llei a la llei”. Ara, però, crec que en Jordi Sánchez ha dit per primera vegada la veritat: No van preparar el referèndum de l’1 d’octubre per declara la independència. Ell formava part de "l’Estat Major" d’aquella època i, per tant, en va ser culpable o còmplice d’aquest engany majestuós a la bona gent independentista.

Sentir-te enganyat no ha de provocar, en cap cas, el desànim ni molt menys la retirada en la lluita per la independència. Continuarem, fidels al mandat de l'1 d'octubre. Fa massa anys que tanta gent ens ha precedit en aquesta lluita, jugant-se la llibertat i fins i tot la vida, perquè ara nosaltres, les generacions que ho han tingut més a prop, abandonem.

La lluita continua!

De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme (octubre de 2017-octubre de 2020)

Un any de la sentència contra el procés. Tres anys dels primers empresonaments, els de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tres anys de repressió continuada. Tres anys, però, també, d’incerteses, desconcerts, dubtes, enfrontaments, trencadisses i molts, molts interrogants.

Han passat tres anys i la gent continuem preguntant-nos què va passar exactament aquell mes d’octubre de 2017, perquè és la clau de la confiança o no confiança en els nostres representats polítics. Més encara, en la confiança o no confiança en els que en els que gestionaven o gestionen les entitats civils.

El primer que ha anat sortint a la llum és que els polítics no tenien res preparat per al dia després del referèndum. Primer va ser la consellera Clara Ponsatí amb les seves declaracions del juny de 2018:  "Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol. Hem de posar contra les cordes les nostres forces polítiques i desemmascarar el partidisme, la gran debilitat que ens ha dut a la derrota". Un "anar de farol" que després ha quedat reflectit en el llibre del president Puigdemont, quan la mateixa Ponsatí diu: "No ho veieu, que no tenim res preparat, si ens quedem aquí? És una vergonya, haver arribat fins aquí i que no tinguéssiu res preparat! Me'n vaig a París". També ho ha recollit el periodista Ernesto Ekáizer en el seu llibre “Cataluña año cero”, quan tot parlant d’una conversa del president Puigdemont amb Marta Pascal i David Bonvehí, el primer confessa: “No tenim res preparat per a després de la declaració d’independència.”

Durant els mesos que van precedir el referèndum en tots els actes que vaig participar amb diferents representants polítics, entre ells un amb en Lluís Salvadó, tots asseguraven que estava tot a punt i preparat. Tal com reafirma el periodista Jaume Nolla en un article al Punt Avui de l’octubre de 2019 en què comenta la pregunta que li va fer a Oriol Junqueras: “De debò que està tot a punt per a l’endemà de l’1 d’octubre si guanya el sí?” I la resposta del vicepresident: “No t’amoïnis, Jaume, que ho tenim tot a punt.”

Davant d’aquestes mentides el primer que ens ve al cap és si els nostres representants volien realment fer el referèndum. Una possibilitat que pren cos amb les darreres declaracions de Natàlia Esteve, vicepresident de l’Assemblea el mes d’octubre de 2017, quan afirma que “no hi havia res fet perquè ningú s’esperava que passés. En Jordi Sánchez sempre em va dir que no se celebraria el referèndum. Les seves instruccions eren que no s’havia de votar, que el que calia era fer una cua amb el vot a la mà per poder difondre les imatges.”

Podeu veure l'entrevista completa aquí

La probable mentida pren unes dimensions considerables perquè no només afecta als polítics, sinó al propi “Estat Major” que incloïa l’Assemblea i Òmnium. Com és possible que el president de l’ANC no confiés que el referèndum s’acabaria fent? Com és possible que, en paraules seves del 30 de setembre, deia que “obtenir un milió de vots ja seria un èxit desbordant"? Per què es va desactivar l’operació que l’Assemblea tenia preparada des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes?

El govern Puigdemont va enganyar el poble? El mateix president va estar enganyat? Si és així, per qui? Què va fer el Govern durant aquells 18 mesos en què s’havien de preparar el que en deien “les estructures d’estat” per tenir-les a punt i poder defensar amb èxit el resultat de les urnes?

Encara som a les beceroles de tot el que va passar durant aquells 18 mesos de govern Puigdemont. De quines eren les intencions reals d’aquell “Estat Major” i, sobretot, (personalment el que més m’interessa) fins a quin punt l’Assemblea (o el seu president) van participar en aquest frau al poble.

I tornem al principi de l’article. Aquell mes d’octubre de 2017 va ser el desencadenat de tot el que ha anat passant després: empresonaments, sentències, inhabilitacions, repressió... i incerteses, desconcerts, dubtes, enfrontaments, trencadisses i molts, molts interrogants.

En propers articles, intentaré (potser com a “teràpia” personal) anar desgranant tot el que ha passat pel meu cap durant aquests darrers tres anys. Des de l’esforç per confiar en els partits i les institucions i intentar mantenir el màxim de confiança en l’Assemblea, fins a l’escepticisme (que no pas pessimisme) actual. 

“Normalització” de la repressió... La Crida, il·lusió i desencís... El Tsunami...  el “Sit and talk”... la davallada de l’Assemblea... eixamplar la base... fer República... el comunicat de les ADIC...

La Caixa de Pensions. 1936-1945. Una etapa convulsa. Una repressió implacable (DAVANTAL del programa 161 de LA CLAU de la nostra història)

L’any 1844, amb el nom de Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, es va fundar la Caixa de Barcelona. Coneguda, també, amb el nom de la Caixa dels Marquesos a causa del gran nombre de nobles que hi havia al Consell.

El 1904, es fundava la Caixa de Pensions. A la segona dècada del segle XX va obrir sucursal a Mallorca i va inaugurar la seva primera seu social a Barcelona. Després de l'ocupació franquista l'entitat va respectar els dipòsits en pessetes republicanes, la qual cosa li va donar gran prestigi.

L’any 1990, la fusió entre  la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears i la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va donar lloc a una nova entitat:  La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.  

El nostre convidat d’avui és l’autor del llibre “La Caixa de Pensions (1936-1945). La Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona durant la Guerra Civil i la postguerra.” Un llibre esplèndidament documentat en els respectius arxius històrics de les dues Caixes, cosa que permet relatar el que va suposar per a les dues grans caixes d’estalvis catalanes i per als seus empleats i clients, el desori creat inicialment per la revolta social, i, posteriorment, la forta repressió derivada de l’ocupació de Catalunya per les forces franquistes.

El llibre està dividit en tres grans capítols. En el primer, “La Guerra Civil, 1936-1939”, es relaten els esdeveniments ocorreguts a partir de la revolta militar del 19 de juliol.  En el segon capítol, titulat “La postguerra, 1939-1940”, s’explica el procés d’incorporació de les diverses oficines a l’Espanya  franquista. En el darrer capítol, titulat “Els anys foscos, 1941-1945”, s’exposen els canvis soferts en els òrgans de govern de la Caixa de Pensions  i els canvis socials i culturals impregnats de feixisme i nacionalcatolicisme. D’altra banda, els arxius han mostrat bona part de la forta repressió, tant política com de persecució, de tot signe de catalanitat.

A LA CLAU de la nostra història d’avui reviurem aquell període de les Caixes d’Estalvis de la mà de Joan Maria Solà Franquesa

Noms d'animals americans d'origen català (DAVANTAL del programa 158 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 158.

En anteriors programes hem parlat dels treballs que han aportat proves en relació a la catalanitat de la descoberta d’Amèrica. Diversos estudis paleogràfics asseguren que l'escriptura del descobridor és gòtica catalana, a més d'aportar altres proves com un estudi que afirma que Colom puntuava els textos com els catalans i altres que mostren les interferències catalanes de base fonològica en els escrits castellans de Colom.

En LA CLAU d’avui ens aproparem de nou a la descoberta d’Amèrica, però des d’una vessant més científica. Concretament veurem els noms, aparentment catalans, d’alguns animals americans, com per exemple uns ocells americans que en anglès anomenen orioles i un d’ells es diu oriol a l’Equador.

Estudiant aquests noms i fent una lectura acurada de les cròniques d’Índies i altres textos antics coneguts com a castellans, ens adonarem que hi apareixen un seguit de “catalanades” i, el que encara és més revelador, de frases absurdes que són errors de traducció, prova  inqüestionable que el suposat original castellà no és sinó una traducció d’un text escrit en una altra llengua, i que tot pren sentit quan el pensem en català.

En el cas dels zoònims americans, el nostre convidat d’avui ens diu que “tot va ser començar a gratar una mica i trobar-me un ventall ampli de noms sospitosos, i alguns d’inequívocament catalans.”

VÍDEO: Octubre al carrer (Programa núm. 121 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 121 de

LA CLAU de la nostra història

4a temporada

Emès el dimecres 19 de desembre de 2018

Octubre al carrer

Convidats

Dolors Feliu, llicenciada en Dret, postgrau en Hisenda Autonòmica i Local i Màster en Dret Autonòmic per la UAB. Ha estat advocada de la Generalitat davant del Tribunal Constitucional i va participar en la defensa de l’Estatut d’Autonomia de 2006.

Membre del Col•lectiu Praga de juristes. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

La síndrome post 1 d'octubre

El post 1 d’octubre ha significat perdre una batalla, i molt important, amb l’Estat espanyol. L’Estat ens ha guanyat, cosa que no vol dir que estiguem derrotats. L’1 i el 3 d’octubre van significar una gran victòria i una demostració del que és capaç la societat autoorganitzada. El dies posteriors, però, els nostres dirigents polítics van fer un gir inesperat i ens van canviar el guió previst i que ja havia assumit la majoria de la societat civil.

El post 1 d’octubre ha provocat que, a hores d’ara, dins del moviment independentista, puguem distingir-hi, bàsicament, tres perfils diferenciats. 

El primer, potser el més majoritari, ha quedat força tocat durant aquests darreres mesos. No deixa d’anar a totes les concentracions i  va votar de nou independència, potser amb menys il·lusió que altres vegades, el 21 de desembre. Espera que l’ANC li digui què fer, quin és el camí, quin és l’objectiu ara per ara. Espera, també i una mica confús, els propers esdeveniments al Parlament amb l’esperança de poder veure el panorama polític molt més clar i, intuir si més no, com pensen actuar els nostres representants i el nostre Govern d’ara endavant.  

El segon també està tocat, però tot el que està passant s’ha traduït en indignació, en ràbia i, en alguns casos, fins i tot es comencen a albirar mostres d’odi cap a l’enemic. Està convençut que només hi ha un camí i és el de la confrontació directa de la gent amb l’Estat. La lluita al carrer. Una mena de kale borroka a la catalana... Així van sorgint i proposants les idees i les accions més diverses: paralitzar el país, vagues indefinides, tallar les entrades i  sortides de Catalunya... que conviuen amb altres de més fantasioses i amb poca aplicació pràctica. Desconfien dels polítics. Són partidaris de l’acció i estan convençuts que l’única opció vàlida per restablir i desenvolupar la República és aquesta:  l’acció al carrer de la gent.  

El tercer, tocat i ferit de “pronòstic reservat”. La revolució dels somriures, els 11 de setembre, les contínues crides a la il·lusió i a la confiança, les paraules dels dirigents polítics i també dels de la societat civil el van convèncer que la independència era a tocar.que cauria pel seu propi pes democràtic i que seria una realitat el mateix 2017. Encara més després de la força demostrada l’1 i el 3 de setembre. Pateix desil·lusió, pèrdua de confiança,  un cert cansament anímic i també una mica físic. La repressió judicial i política, els empresonaments, l’exili del President, el 155, el fet de constatar la determinació de l’Estat espanyol (llegiu els seus tres poders, legislatiu, executiu i judicial, la seva oligarquia, les seves elits, determinats mitjans de comunicació, determinats poders eclesiàstics i, evidentment la seva policia i el seu exèrcit) a impedir com sigui, fent servir tots els mitjans i tota la duresa que calgui,  la independència de Catalunya, la passivitat europea mirant cap a un altre costat, se li han transformat en autèntiques muntanyes incapaces de superar. Continua sent independentista. Continua anant a les concentracions, cada vegada menys, però... Continuarà votant independència les vegades que calgui , però la seva participació activa disminueix progressivament.

Potser encara hi hauria un quart perfil d’independentista i és el que es nodreix dels tres perfils anteriors. Desconcertat, depenent del dia, depenent de les informacions que arriben, depenent de l’article que llegeix, tant pot ensorrar-se anímicament, com demanar a crits accions contundents al carrer, com restar a l’espera d’unes instruccions que mai no acaben d’arribar. 

Vénen temps complicats en què, possiblement, aquests tres (o quatre) perfils encara es marcaran molt més. Temps en què es fa molt difícil predir què passarà demà. Temps en què, malauradament, haurem d’assumir la frase del pintor i escriptor suís Friedrich Dürrenmatt: "Tristos temps aquests en què cal lluitar per allò que és evident".  

M’he passat els darrers anys recorrent el país intentant, en nom de l’ANC, infondre il·lusió a la gent i també el convenciment que el procés, malgrat els entrebancs, anava bé i que ens en sortiríem. He reiterat centenars de vegades les tres claus que considerava bàsiques perquè el procés acabés amb èxit: la determinació, la confiança i el coratge. La gent vam demostrar sobradament que les teníem l’1 i el 3 d’octubre. Després, però, el guió esperat no va arribar mai. 

I ara què?

Les tres, claus, determinació, confiança i coratge, continuen sent vàlides... i aprendre de les experiències viscudes, aprendre de la derrota soferta  els darrers mesos. Traduir en estratègies reals les reflexions que fa uns dies va publicar en Francesc Ribera “Titot” i que en síntesi remarco com a final d’aquest article:

En totes les batalles on els independentistes, hem guanyat hi ha hagut una constant: hem inventat. No hem usat el el “manual de la revolució” i això els ha descol·locat. Avancem quan inventem. 

L’estat ens convida contínuament a estratègies de manual, com l’acció-reacció, perquè són dins de l’àmbit del seu maneig. I és per això que és imprescindible que no hi entrem, en cap. Que continuem inventant, que és l’única manera de dur la iniciativa a les batalles i controlar el calendari de la guerra.

Això no és una guerra per l’honor, sinó per la llibertat. L’únic que no ens podem permetre és perdre. De vegades, l’únic sacrifici que reclama la lluita és només fer que el cap t’aturi el cor. 

Cap fred i cor calent. La lluita continua.

Llista unitària 1 d'octubre. La força de la gent

Unitat, transversalitat, pluralitat... Són paraules que acostumen a ser freqüents en el llenguatge polític independentista, sobretot en els darrers anys i més encara quan, com ara, anem a unes eleccions.

És si més no curiós que, malgrat aquestes paraules, inserides de manera habitual en multitud de discursos, mai arribin a cristal·litzar en una gran coalició o candidatura unitària formada pels diferents partits. Sempre, abans del 27 de setembre i ara mateix, hi ha hagut multitud d’inconvenients de tipus tècnic i d’interessos particulars de cada partit (completament legítims però, al cap i a la fi, interessos partidistes) que ho han impedit.

Aquesta gran dificultat a formar una llista unitària xoca frontalment amb el que sembla l’opinió majoritària de la gent del carrer que, des de fa temps, voldria una candidatura única que els representés, sobretot de cara a les properes eleccions del 21-D.

No em valen els “arguments” d’analistes que ens diuen que les candidatures separades sumen més vots. I no em valen, perquè per cada analista que ens digui això us en podria portar dos que dirien el contrari.

Encara em serveixen menys i em nego a acceptar els arguments basats en el fet que hi hauria gent que mai votaria una llista on hi hagués persones del PDECAT o, a l’inrevés, on hi haguessin persones d’ERC o de la CUP. Dic que no l’accepto perquè això significaria que no tenim una societat prou madura per aconseguir la independència. Si continuem anteposant la nostra pròpia ideologia, o les nostres fòbies per davant de l’interès general del país, significaria que no estem preparats encara per exercir com un estat independent.

Però tots aquests “arguments” encara em valen menys i em nego a acceptar-los en la situació actual. Intervenció gairebé total de les nostres institucions. Aniquilació de l’autonomia, Presos polítics. Mig govern a l’exili. Repressió policial i judicial constant... La gent del carrer, la gent que va defensar les urnes l’1 d’octubre, la gent que va paralitzar el país el passat dimecres, no pot trobar-se el 21-D havent de decidir de si votar una llista encapçalada pel President, una pel Vicepresident o una de la CUP, l’organització que darrerament ha actuat amb més coherència davant la situació política actual. No vol sentir-se obligada, encara que després tot pugui sumar, a donar el seu vot per a uns presos o per a uns altres.

Encara tenim una petita escletxa perquè això no arribi a produir-se. Si llistaunitaria.cat aconsegueix obtenir les 55.000 signatures necessàries per formar una agrupació d’electors, la pressió sobre els partits pot ser prou forta perquè decideixin unir forces, tots plegats, a l’entorn d’aquesta Llista unitària 1 d’octubre. Perquè ens puguem asseure tots plegats, partits i agrupació d’electors per trobar les fórmules de consens (que n’hi ha) per tal que el 21-D hi hagi una sola llista que representi l’opció de la legalitat republicana. I no serà una llista de país, serà una llista d’Estat perquè aquesta és la clau amb què hem de veure les properes eleccions: Estat contra Estat.

Som on som. No és el context que havíem imaginat, però toquem de peus a terra: el 21-D ens hi juguem molt, potser tot. El 21-D podem guanyar molt per continuar avançant en el camí de la República catalana, però també ho podríem perdre tot i això representaria començar de nou, començar de zero.

La Llista unitària 1 d’octubre és la darrera oportunitat per la candidatura unitària. La darrera oportunitat perquè afrontem aquestes eleccions amb una llista que sigui la de tots, la de la força de la gent. La darrera oportunitat perquè tothom, a Catalunya, a Espanya i al món visualitzi la confrontació democràtica d’un Estat contra un altre Estat.

L’1 d’octubre va guanyar la unitat i la força de la gent. Fem que el 21 de desembre passi el mateix.

8 d'octubre: "Prou, recuperem el seny" (?).

Sota el lema "Prou, recuperem el seny" ("Basta, recuperemos la cordura") el proper diumenge es manifestaran pels carrers una bona colla de ciutadans, alguns vinguts de fora del país, i representats per una munió de sigles de caires molt diferents.

Hi haurà una mica de tot: alguns unionistes de bona fe. Militants i votants de partits de democràcia dubtosa, com PP i C’s. Quantitat d’antidemòcrates declarats. Gent d’extrema dreta i personatges de difícil classificació.

Espero i desitjo que no hi siguin els demòcrates del NO. Espero i desitjo que no es manifesti amb aquesta munió de gent cap dels 176.565 demòcrates que el diumenge 1 d’octubre van votar NO a la independència de Catalunya.

Espero i desitjo que no hi siguin els militants i els votants del PSC. La vergonya ja seria infinita.

Catalunya és, molt majoritàriament, un país democràtic, un país amant de la convivència. Un país tradicionalment partidari del diàleg i de les solucions pactades. Un país acollidor. Un país que, com no pot ser d’altra manera, us respectarà i permetrà que us manifesteu lliurement i sense cap interferència.

Llàstima que arribeu molt, molt tard. Heu tingut la vostra oportunitat. El diumenge 1 d’octubre estàveu cridats a les urnes per decidir si volíeu o no la independència. El diumenge 1 d’octubre vau tenir la gran oportunitat de demostrar que, els que voleu continuar a Espanya, sou majoria. Vau tenir la gran oportunitat de demostrar aquesta majoria com ho fan els països democràtics: votant.

El diumenge us manifestareu, però em sap greu dir-vos que heu fet tard, molt, molt tard...

Puigdemont: "Declararem la independència 48h després dels resultats oficials"

Una prèvia abans de començar: Des de fa mesos insisteixo que és el moment de la confiança. Fins ara, aquesta confiança no ha estat decebuda per ningú. Després de l’1 d’octubre cal continuar mantenint al màxim aquesta confiança.

Dit això...

En els darrers dies s’estan veient determinades posicions que, si més no , resulten incomprensibles. Es parla molt de diàleg i de mediació en un sentit que a molts ens costa d’entendre. Per a alguns sembla que l’1 d’octubre no hagi existit i que el que toca ara és tronar a situacions ja superades, fer marxa enrere un parell de pantalles.

Santi Vila manifesta obertament que seria un error declarar la independència. Ens diu que la “declaració suposaria la suspensió immediata de l’autogovern i de les competències en matèria d’ensenyament, seguretat, llengua i cultura” Afegeix que “representaria la possible detenció dels impulsors de la declaració i l’inici d’una espiral de mobilitzacions i conflictes al carrer.”

Sr. Vila, si es declara la independència, qui ens pot suprimir un autogovern que acabarem d’abandonar amb la pròpia declaració? Evidentment que hi haurà mobilitzacions per defensar la independència, fins ara no se n’ha adonat?

Escolto astorat Marta Pascal. NO em parla de declaració d’ndependència, sinó de “declaració política” que no seria incompatible, diu, amb negociar. Cal que les coses es facin bé, afirma, i acaba dient que “la gent que diumenge va votar SÍ no va votar cap declaració d’independència.

Sóc simplement un activista cultural i polític. Segurament no hi entenc gaire en estratègies polítiques i, per aquest motiu, la meva prèvia sobre la confiança en els que en aquest moment tenen la pilota sobre la seva teulada. Nosaltres, la gent del carrer, hem fet tot el que havíem de fer. Per poder continuar, necessitem primer que els nostres representants facin el pas definitiu. En aquest sentit, m’agradaria recordar:

En primer lloc, i una vegada més, els punts 3 i 4 de l’article 4 de la Llei de referèndum:

3. El resultat del referèndum tindrà caràcter vinculant.

4. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte el Parlament de Catalunya dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent.

En segon lloc les declaracions del president Puigdemont a diversos mitjans, com per exemple, i darrerament, a la televisió anglesa BBC:

Declararem la independència 48 hores després que s’hagin fet oficials els resultats del referèndum.

Crec que tot està més que clar. Evidentment que caldrà negociar. Evidentment que és molt possible que necessitem algun tipus de mediació, tenint en compte que el nostre interlocutor no vol negociar res perquè, repasseu la història, Espanya no negocia. Espanya guanya o perd. Aquesta mediació, aquesta negociació només pot basar.se en els resultats vinculants de diumenge i, per tant, en la declaració d’independència i en com afrontar la transició fins a la República catalana de la millor manera possible per ambdues parts.

Estic disposat, crec que estem disposats a mantenir tota la confiança en el President, en el Govern i en els nostres representants.

No ens decebeu!

3 d'octubre: Acte de violència. Esberlem els murs de vidre

Avui, 3 d’octubre de 2017, és un bon dia per recordar Pedrolo. Avui és un bon dia per recordar i rellegir “Acte de violència”. Avui és un bon dia per recordar aquella senzilla frase escrita en una paret: “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”.

En principi, Pedrolo li va posar com a títol “Esberlem els murs de vidre” i va fer servir l’eina que més dominava, la literatura, per plantejar un objectiu polític. “Quedeu-vos tots a casa i podrem esberlar els murs de vidre que ens empresonen.”

La història ens situa en una ciutat, metàfora del país, que porta 15 anys de govern dictatorial. Un poder que, amb l’argument de l’ordre i l’estabilitat, controla i sotmet la ciutat. Un dia, no se sap com ni qui, apareix una frase, una ordre, una consigna.... “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa.” Un missatge anònim que comença a escampar-se i a contagiar tothom. Els carrers comencen a quedar buits. Gairebé ningú va a la feina. S’inicia una desobediència col·lectiva que semblava impossible.  De manera totalment pacífica, sense cap mena de violència, la majoria dels habitants de la ciutat controlada per Dòmina (el dictador), activen la revolució més pacifica, original i increïble: romandran a casa sense sortir per res al carrer durant tres dies.

Pedrolo ens narra la unitat d’acció de la ciutadania enfrontada a la tirania i al poder absolut. No hi ha partidismes ni ideologies. És la lluita d’un poble per un futur digne i lliure. La utopia feta realitat. La resistència col·lectiva, no violenta, pacífica, enfrontada a l’opressió. La solidaritat humana enfrontada a la violència. La implicació, la responsabilitat enfrontada a la indiferència.

El poder de Dòmina està basat en la por que ha anat establint, durant 15 anys, amb l’ús de la violència.  El sentiment de por, però, és vençut per la fermesa dels ciutadans que, a poc a poc, van afermant-se en la convicció i la determinació de seguir la frase anònima escrita en una paret qualsevol de la ciutat.  Recordem la frase de Sèneca a Neró...”Si jo no et tinc por, tu ja no tens poder.”

El poble engega una revolució totalment pacífica i abandona la feina, el carrer, la vida activa. És la resistència passiva, la forma de revolució més difícil d’atacar i encara més d’aturar.

“Acte de violència” és una novel·la escrita fa més de 50 anys, però de rabiosa actualitat. És la història de sempre, la història universal: la lluita de la llibertat contra l’opressió, contra la violència.

—Sergent...!

L altre l’empenteja amb barroeria. La noia ensopega i el cos vacil·la un instant abans de caure, mig sostingut per les mans que li retorcen el braç. Un os peta.

—Ai!

No .plora. Se subjecta el braç amb l’altra mà, tanca la boca amb un gest de tossuderia. El sergent li pega amb el peu.

—Aixecatl

Oti no es mou, els mira tots cinc.

—M’hi hauran de dur arrossegant.

L’altre es treu Ia pistola de la funda, la martella.

—Et dic que t’aixequis!

Oti continua a terra, però ara la boca ha perdut decisió. Els llavis li tremolen una mica. L’home alça la pistola.

—Sergent, deixi que parli amb ella... El policia ros s’ha avançat lleugerament, però l’altre ni eI mira, només diu:

—Fora!

Té el rostre lívid i l’esguard se li extravia. La noia respira feixugament, amb el cor desbocat,  però assegura:

—No ho farà...

El sergent, sense moure un sol múscul de la cara, alça una mica més l’arma, apunta entre els dos pits blancs que han acabat per escapar-se dels sostenidors, del vestit esquinçat prop de la cintura, i prem el gallet. Un sol ressò, curt i sec, es propaga per la muntanya...

El missatge que es pot extreure d’”Acte de violència” és totalment vigent, més encara, si cal, ara i aquí, a la societat catalana. “És molt senzill...” Tan senzill que, com deia Johan Cruyff “Si vols una cosa, fes-la!”

Una utopia? Pedrolo, referint-se a ell mateix, deia: “En el fons, jo sóc un aspirant a utopies"

La nostra utopia és més a prop que mai. Convertim-la en realitat.