Juliol.... El president
Puigdemont trencava amb el PDECAT i anunciava la creació d’un nou partit. El
cantó fosc va ser la dissolució de la Crida en qui molts havien posat les seves
esperances i il·lusions.
Durant el mes de juliol va
quedar demostrat que la COVID-19 no havia marxat ni molt menys i continuava el
caos absolut en el pagament dels ERTOS des del mes de març. Gairebé quatre
mesos després, milers de persones no havien cobrat els que els pertocava o, en
els casos més greus, no havien cobrat absolutament res.
L’Assemblea Nacional
Catalana iniciava una nova etapa. Després de les eleccions del passat mes de
juny, el nou Secretariat Nacional havia escollit els càrrecs orgànics que
regiran l’associació durant els propers dos anys. Cap sorpresa en la
presidència que va recaure de nou en Elisenda Paluzie. David Fernàndez va ser
escollit com a vicepresident.
Agost...
Tres anys després dels atemptats gihadistes del 17 d’agost de 2017, aviat
començarà el judici als tres únics supervivents de la cèl·lula que suposadament
els va cometre. L’aniversari s’esqueia enmig de la polèmica per la decisió de
la fiscalia, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona de no acusar-los pel
delicte d’assassinat.
Setembre... Els contagis per
coronavirus es disparaven a l’Estat espanyol, que presentava les pitjors xifres
d’Europa. A Catalunya es produïen mil casos diaris de contagis i tot això a una
setmana de l’inici del curs escolar. La COVID-19 obligava a un 11 de Setembre
molt diferent. A finals de mes, s’estrenava “La mort de Guillem”, dirigida
Carlos Marqués-Marcet. Vint-i-set anys de la mort d’Agulló. Vint-i-set anys
sense en Guillem. Vint-i-set anys d’incansable lluita dels seus pares, bones
persones, lluitadores per la llibertat, recordant, incansables, el seu fill
Guillem, nedador. antifeixista. antiracista. Independentista, bona persona.
Tenia divuit anys.
El Tribunal Suprem ratifica la sentència del president de la Generalitat i Quim Torra serà inhabilitat els propers dies. La més que esperada inhabilitació del president Torra no fa més que evidenciar que la repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme ni s’atura ni té cap intenció de fer-ho.
1 d’octubre de 2020, tres
anys després de la gran victòria de l’independentisme, es feia evident la manca
d’unitat de tot tipus, tant dels partits polítics independentistes com dels
moviments de la societat civil. Cadascú per la seva banda. Cadascú amb les
seves particulars convocatòries. I el més preocupant: mancats de qualsevol
estratègia que pogués fer efectiu el mandat de l’1 octubre. L’independentisme
és ben viu, però orfe de direcció, sense lideratges clars i sense una
estratègia comuna, sense la qual la independència i la República s’allunyen en
l’horitzó.
El calvari personal de
Tamara Carrasco va durar dos anys i mig. Finalment, el mes d’octubre va ser absolta
del darrer delicte que li imputaven: incitació a desordres públics. La jutgessa
va considerar “poc seriosa” l’actuació de la Guardia Civil i a més va desmuntar
tot el relat de criminalització dels CDR per les protestes no violentes que van
fer aquells dies
El major Trapero i la cúpula
dels Mossos van ser absolts. Es va fer justícia perquè, com va dir el president
Puigdemont, el major Trapero no és independentista, però sí demòcrata. Un
excel·lent policia que no va participar en els plans del govern independentista
i que. tal com ell mateix va manifestar en el judici, tenien preparat un
operatiu per detenir el president i tots els consellers si el jutge ho
demanava.
El 27 d’octubre es complien
tres anys de la declaració "interruptus" d'independència. Vaig
expressar els meus sentiments sobre aquells dies en els articles "De la
confiança i la il•lusió a l'escepticisme. 2017-2020". Hi havia, però, un
altre aniversari que m’interessava molt més commemorar. El 27 d’octubre de
2010 va morir Joan Solà.
Quan el mes d’octubre ja s’acabava,
la Guardia Civil, en un nou muntatge policial batejat amb el nom d’una batalla
lliurada per la brigada franquista que va lluitar amb els nazis contra Rússia
(batalla de Vólkhov), va realitzar 31 escorcolls i va detenir 21 persones,
empresaris i activistes independentistes, 9 dels quals, 24 hores després
continuaven detinguts a les dependències policials
El mes de novembre esclata una
crisi en el si del Secretariat Nacional de l’ANC. El desencadenat va ser el
debat i la votació sobre quina hauria de ser la posició de l’Assemblea davant
les properes eleccions al Parlament. El plenari és molt conflictiu i acaba
provocant la dimissió de sis membres del SN, quatre dels quals pertanyien al
Comitè Permanent.
El major Trapero és restituït en el seu càrrec de major dels Mossos d’Esquadra. La nova llei d’Educació amenaça, una vegada més la immersió lingüística. Tots sabem, però, que les lleis que afavoreixen la llengua catalana no es compleixen i que, en el cas de la immersió, el que es pot guanyar a primària es perd totalment a secundària.
El mes de desembre, Gabriel
Rufián celebrava l’aprovació dels pressupostos espanyols (amb el vot favorable
d’ERC) amb aquesta frase: “Bienvenidos a una nueva era”. Nosaltres ens quedàvem
esperant aquesta nova era mentre, ara i aquí, continuàvem convivint o, més
aviat, malvivint amb la pandèmia que ja havia causat més de 19.000 morts als
Països Catalans, 16.000 d’aquests a Catalunya. La nova era que ens espera es
trobarà amb el dolor de famílies senceres, ja sigui per la mort o el contagi
d’algun familiar o amic, ja sigui pel treballador que s’ha quedat sense feina.
Es trobarà també amb els immensos problemes de la petita i mitjana empresa,
dels autònoms, dels petits comerços.
La bona notícia del desembre
la trobàvem en la reedició per part de la Fundació Reeixida del mapa dels
Països Catalans, el de Joan Ballester, original del 1962.
La repressió continuava. Adrià
Sas, activista de Vilafranca del Penedès va ser condemnat a 3 anys i mig de
presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat i un delicte de lesions
lleu. La Generalitat es va personar com a acusació particular i va demanar cinc
anys i mig de presó. Francisco Garrobo, activista veïnal de Nou Barris era
condemnat a 3 anys i mig de presó pels talls a la Ronda de Dalt durant la vaga
del 8 de novembre de 2017. El seu company Moisès va ser condemnat a un any de
presó.
Al llarg de la seva història, l’Estat espanyol sempre ha disposat de “salvadores de la patria” disposats a tot. Abans d’acabar l’any, ens ho han volgut recordar 270 comandaments militars disposats “a revertir la peligrosa deriva de nuestra Patria ante un Gobierno que ha cedido a comunistas, golpistas y proetarras". Les conversacions d’un grup de Whatsapp format per aquests militars retirats inclouen proclames colpistes i de violència com algun que parla de “fusilar a 26 millones de hijos de puta”.
31 de desembre de 2020. Acabem l'any en companyia de la maleïda pandèmia. Les darreres dades ens fan esgarrifar. Als Països Catalans hi ha 549.002 casos, 20.677 morts i hi ha 756 pacients a les UCI.
Enguany ha estat l'any Josep Carner, frenat, com tot, pel COVID-19. La commemoració s'allargarà, però, durant l'any que ve i com a mínim fins al juny. Així que us deixem amb un fragment del poema Any Nou, del príncep dels poetes, Josep Carner. (Poema complet en diversos idiomes aquí) :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada