Manifestacions llibertat Pablo Hasél. Què passa amb els Mossos? I ara... què? Pactes postelectorals

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 25 de febrer de 2021 per ETV Llobregat i Terra Mar/Garraf/Penedès

Convidats

Jordi Domingo,  advocat

Núria Vilajeliu,  organitzadora d’actes

Albert Donaire, activista

Davantal

Dues frases per a la història. Les dues de Pedro Sánchez, president del Govern espanyol.

La primera: “Catalunya necesita un gobierno distinto, progresista, liderado por el PSC y los comunes. Eso creo que es lo que ha demandado y pide la sociedad catalana...”

La segona: “El 51% es falso, porqué no era un plebiscito”.

En els darrers dies hem viscut les manifestacions en protesta per l’empresonament de Pablo Hasél. Un esclat d’indignació, sobretot juvenil, que es poden valorar des de diferents perspectives... i totes conviden a la reflexió.

Dos titulars de premsa molt diferents: Un.. “Esclat de ràbia i impotència arreu de la nació per l’empresonament de Hasél” L’altre...”Asaltos a oficines bancàries i contenidores ardiendo. La violencia se enquista en Cataluña: los colegas de Hasél desatan la sexta noche de disturbios “ Blanc o negre...

Revolució dels somriures o la pancarta “Nos habéis enseñado que ser pacíficos és inútil”. Blanc o negre...

Violència o pacifisme... Blanc o negre... 

Sovint oblidem que la vida està farcida de totes les tonalitats de grisos.

Des de fa temps, hi ha força interès a modificar el llenguatge i a través d’ell el discurs i les actuacions. Un gir que intenta aigualir el gran projecte català dels darrers decennis... i que no és altre que la independència.

Recordem com es va començar a introduir la frase “Això va de democràcia”. La substitució, poc a poc, de la paraula independència per la de “República Catalana” i aquesta mateixa reduïda a la de “República”. En els discursos, en els articles, a les tertúlies apareixen una i altra vegada els sintagmes “crisi democràtica”, “crisi d’Estat”, “acabar amb el règim del 78” i un llarg etcètera. Campanyes centrades contra la monarquia espanyola o únicament contra la repressió.

Avui mateix he sentit Dolors Bassa dient: “Ara ens cal un govern del 3 d’octubre per reconstruir el país i contra la repressió.”

Tornem al futur govern de la Generalitat: 

“Si fóssim en un moment d’ofensiva política de les forces populars, encara tindria fonament una aliança dita d’esquerres per a contrapesar la balança de les dretes, però, si afirmem que el vot del 14-F és independentista i d’esquerres, afegir els comuns a la tríada és renunciar a la independència mentre acceptes polítiques socials oportunistes que dependran d’interessos aliens al país.”

No ho dic jo. Ho diu Julià de Jódar, escriptor i exdiputat al Parlament per la CUP.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase d’avui, del músic i cantant Bruce Springsteen:

“Quan arriba la nit, continuem sense tenir respostes... però si obres el cor i reflexiones i vius i estimes amb honestedat, les preguntes que et fas comencen a ser més profundes, a ser millors... Així que avances, continua fent-te millors preguntes, vacil·lant, posant un peu davant de l'altre, obrint-te pas en l'obscuritat. Perquè així es tornarà a fer de dia i la llum vencerà la foscor. Bon viatge... caminant...”

Marxem un dia més, un programa més, amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

 

Pablo Hasél: Manifestacions, violència.... independència!

 

Ja portem uns quants dies de protestes al carrer a causa de l’empresonament de Pablo Hasél. Durant aquests dies he vist i he llegit una gran quantitat de comentaris i opinions. La xarxa també en va plena. Hi ha una mica de tot, però les opinions semblen moure’s en dues direccions força oposades. El blanc i el negre.

La primera, més habitual a les xarxes, és que, tot i defensar la llibertat d’expressió i de manifestació, no es pot tolerar aquesta violència que es tradueix en crema de contenidors, saqueig de tendes i entitats bancàries, destrossa de cristalls, llançament de pedres i ampolles i desordres violents.

L’altra visió, més argumentada potser, és la que ens diu que cal entendre l’explosió, de vegades violenta, dels joves perquè són una generació que té un futur molt precari, que s’enfronta amb un índex molt alt d’atur juvenil, que se sent abandonada pels polítics i les institucions, criminalitzada, etc. Que els desordres sempre parteixen de les càrregues i de les actuacions i de la violència policial.

Aquestes dues visions serien el blanc i el negre de la situació... La vida en general, però, està farcida de totes les tonalitats possibles de grisos.

Tots hem vist una pancarta on podíem llegir: “Nos habéis enseñado que ser pacíficos és inútil”. I qui els pot dir que no tenen raó... però el missatge de la pancarta podria indicar un camí que, personalment, no comparteixo. Un missatge amb el qual molta gent potser no s’identifica, però sí que creu que entén i que no gosa contradir.

La gran diferència generacional m’impedeix que em pugui posar plenament en la pell dels joves. Fent esforços només ho puc intentar, per tant, sempre restaré lluny dels impulsos que els mouen a fer segons què. Sí que puc entendre perfectament la indignació per tot el que està passant en aquest país des de fa molt de temps. També puc entendre algunes de les reaccions davant la violència policial. Tot i així sempre se’m fa difícil acceptar com en la lluita per la llibertat –per les llibertats- com per respondre a la violència de l’Estat, a la violència dels cossos policials, es fa servir, també, la violència.

Grisos i més grisos.... Més enllà del blanc i negre d’aquests darrers dies, em preocupa la tendència política que hi ha, també, en el rerefons d’aquesta explosió d’indignació juvenil.

Aquests dies he llegit un article molt interessant d’Ot Bou, publicat a Vilaweb amb el títol “Energia espanyola”. Em sembla molt encertada aquesta frase: “No duen mai enlloc, les barricades, ni hi han de dur. Evidencien que hi ha conflicte i això sempre és millor que la son i la resignació. Ara, la qüestió és quin conflicte i com el canalitzen les institucions. I els partits i entitats estan fent servir el cas de Hasel per reforçar la idea de la crisi democràtica, de la crisi d’estat, i aigualir encara més la urgència de la crisi nacional.”

Ja fa temps que va començar aquest gir per difuminar la gran lluita catalana dels darrers decennis. Recordem la frase “Això va de democràcia”... Recordem les campanyes, dedicant-hi la força de mig país, centrades contra la monarquia espanyola, les alegries del tercer grau per als presos polítics, les esperances posades en l’indult o en la mesa de diàleg o, ara mateix, i com ja hem dit abans, fer servir el cas d’empresonament flagrant de Pablo Hasél per deixar de sentir cada vegada més la paraula independència, substituïda en el millor dels casos per la paraula “República” i  en d’altres per les de “llibertat d’expressió” o “solidaritat”.

Sembla que oblidem quina és l’única manera d’aconseguir ser una República, d’aprofundir en les llibertats, en els drets humans més elementals, en la democràcia, en la justícia social, en la solidaritat de tot tipus... Sembla que oblidem que l’única manera viable d’assolir-ho és la independència.

Us deixo amb el final de l’article d‘Ot Bou:

Un dels mèrits del procés va ser que els independentistes vam entendre que hi havia problemes estrictament espanyols –com ara la monarquia, el protagonisme de l’extrema dreta espanyola i les lleis espanyoles sobre la llibertat d’expressió–, que només tenia sentit furgar-los si ens feien avançar nacionalment. Els anys vinents, en canvi, el camí serà l’invers, i ens endinsarem a poc a poc en una jungla de problemes espanyolíssims que s’agreujaran o es resoldran amb indiferència total cap a les nostres ganes de dedicar-nos-hi.

Són mecanismes assenyats de distracció estratègica. És la part més retorçada de la pacificació: la pèrdua de temps. El problema no és que l’independentisme defensi la llibertat d’expressió, sigui demòcrata, vulgui la república, combati l’extrema dreta i denunciï la corrupció. El problema és que hi redirigeixi l’energia com si la solució es pogués desvincular del conflicte nacional. El problema és que l’independentisme quedi absorbit per la dinàmica absurda de la reacció, per no ser un moviment d’afirmació sinó d’evacuació.