dimecres, 31 de març de 2021

"Tenim l'eternitat per davant. Tornem a néixer" (Reflexionant i interpretant entorn de la novel·la "Et recordaré". 4 i final)

 

Créixer, preparar-se, treballar o guanyar diners, gastar-los, seguir guanyant diners, formar una família o intentar-ho, seguir fent diners per seguir-los gastant i finalment morir sols: en morir sempre estem sols (Lisa. “Et recordaré”, pàg. 452).

No vull acostumar-me a la mort [...] si ens acostumem a la mort dels altres, ens convertiríem en monstres sense cor... (Lisa. “Et recordaré”, pàg. 512).

L’altre punt important -i també clau- de la història que vivim amb “Et recordaré” és el de la vida i la mort...i, l’eterna pregunta, què hi ha després de la mort?

Què és la mort? Si anem a les enciclopèdies, ens trobarem amb aquesta definició: “La mort és la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu.”

Recordo un poemari de Jordi Cornudella: “El germà de Catul”. El poeta, continuant una reflexió ja iniciada, ens narra un viatge amb tren. Un viatge, metàfora de la vida, que té una estació de sortida i una d’arribada, un viatge que no fem sols, un viatge que compartim i experimentem. El poeta, però, en aquest viatge no és un ignorant, sap on va, d’on ve i el temps que durarà. Un temps que li cal aprofitar per continuar amb el seu procés reflexiu, buscant el consol i, potser, la resposta.

Flux i reflux. Vida i mort. En un dels seus poemes, Maria Mercè Marçal intenta donar forma poètica al seva pròpia mort. Morir no és perdre la vida. És una etapa més de l’existència humana. Retrobar-se amb l’abans de néixer.

Res no et serà pres: vindrà tan sols

l’instant d’obrir

dòcilment la mà

i alliberar

la memòria de l’aigua

perquè es retrobi aigua

d’alta mar

Ser o no ser... És un dels capítols de la novel·la. Un títol que ens fa evocar el monòleg de Hamlet:

[...] Morir, que és com dormir

res més; [...] Morir, dormir,

i potser somiar; aquest és el destorb... 

Què hi ha després de la mort? Aquí les respostes –si és que les podem anomenar d’aquesta manera- són molt més plurals i molt més complicades. Les reflexions, els pensaments i els estudis, des de fa milers d’anys, recullen la gran preocupació central de totes les tradicions religioses i filosòfiques d'arreu del món.

La vida eterna...

Les religions tracten el tema del què hi ha més enllà de la mort de manera diferent, però sempre amb el convenciment que no tot s’acaba amb la mort i que l’ànima o l’esperit continua existint més enllà de “la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu.” 

El cristianisme ens l’ofereix a través de la imatge de Jesucrist. Fill de Déu, però, pateix la mort perquè, al cap i a la fi, és un home. “La imatge de Jesús ressuscitat i gloriós és la imatge de la plenitud a la qual està destinat l'home. La mort i resurrecció de Crist han demostrat i han aclarit de manera definitiva l'existència d'un més enllà, que no és només una existència residual després de la mort, sinó una plenitud de vida caracteritzada per la trobada amb Déu.”

La reencarnació és la creença que, amb la mort, l'ànima o la ment se separen del cos físic i s'associen després amb un nou cos físic. Els hindús i els budistes opinen que l'ànima, intacta, es desplaça a un nou cos. No obstant això, els budistes theravadis sostenen que és la personalitat moribunda la qual genera una nova entitat, en un nou cos físic, i la influeix (similar a la flama d'una espelma que s'està acabant i amb la qual pot encendre una altra nova). De fet, per a aquest grup, la noció de "renaixement" descriu de forma més exacta la seva idea d'aquest procés que el concepte "reencarnació".

Cal no confondre la reencarnació amb la metempsicosi (transgressió de les ànimes) i la palingenèsia, encara que aquestes denominacions sovint s'utilitzin indistintament. A diferència de la reencarnació, la palingenèsia i la metempsicosi fan referència a un altre renaixement o a un altre estat de l'ànima, en un altre lloc, i no necessàriament en un nou cos

La metempsicosi és una antiga doctrina filosòfica, originada a l'antiga Grècia, basada en la idea tradicional de la constitució triple de l'ésser humà (esperit, ànima i cos) que afirma que determinats elements psíquics traspassen d'un cos a un altre després de la mort.

La metempsicosi (entesa com la transgressió de les ànimes), fa referència a un altre renaixement o a un altre estat de l'ànima o, fins i tot, en un altre lloc o objecte.  És una antiga doctrina filosòfica, originada a l'antiga Grècia, basada en la idea tradicional de la constitució triple de l'ésser humà (esperit, ànima i cos) que afirma que determinats elements psíquics traspassen d'un cos a un altre després de la mort.

El terme també apareix en l’Ulisses de James Joyce:

-Metempsicosis -va dir ell, arrugant l’entrecella-. És grec: ve de el grec. Significa la transmigració de les ànimes.

-Quina bestiesa! -va exclamar ella-. Digues-ho en paraules senzilles.

Ell va somriure, mirant de reüll els seus ulls burletes. Els mateixos ulls joves. La primera nit després de les xarades. El graner del Dolphin.[...]

Desarticuleu els joves perquè es puguin “metempsicosejar”, perquè visquem després de morts. Les nostres ànimes. Que l’anima d’un home després que es mori... (Joyce, James. Ulisses).

També Marcel Proust va relacionar –literàriament- la mort, o més aviat el que hi ha després de la mort, amb el somni i amb la memòria involuntària... amb el record:

Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no xocava a la meva raó, però em pesava com escames sobre els ulls i els impedia adonar-se que la bugia ja no estava encesa. Llavors començava a resultar-me inintel•ligible com, després de la metempsicosi, els pensaments d’una existència anterior; el tema del llibre es desprenia de mi, jo era lliure d’aplicar-m’hi o no; quan recuperava la visió, em sorprenia trobar al meu voltant una foscor dolça i reposant per als ulls, però potser encara més per a l’esperit, al qual apareixia com una cosa sense motiu, incomprensible, com una cosa veritablement fosca... (Proust, Marcel. A la recerca del temps perdut).

En el diàleg platònic Fedó o Quant a l'ànima es parla de la immortalitat de l'ànima. Està ambientat en les darreres hores de vida de Sòcrates, En la següent cita explica què és la mort:

Encara puc afegir noves raons per convèncer-vos que la mort no és un desgràcia, sinó una ventura. Una de dues: o bé la mort ens deixa reduïts al no-res, sense possibilitat de cap tipus de sensació, o bé, d'acord amb el que alguns diuen, simplement es tracta d'un canvi o mudança de l'ànima d'aquest lloc cap a un altre.

Què hi ha després de la mort? Els clàssics, les religions, la filosofia sempre han assegurat a l’ésser humà la vida eterna després de la mort. També a “Et recordaré” hi ha la promesa d’una vida eterna, un tornar a néixer... Un renèixer:

Sembla que no ho comprens! Pobre ignorant, la teva vida real és aquí, a la Xarxa! [...] El teu cos material a canvi d’una vida eterna, on pots ésser omnipresent i omnipotent on vulguis i quan vulguis... (Mark. “Et recordaré”, pàg. 50)

Els teus pensament seran només teus i per tota l’eternitat, els teus secrets desapareixeran, perquè no hi haurà res per amagar, res de què avergonyir-se, cap motí perquè algú et critiqui.

Tenim l’eternitat per davant. Tornem a néixer. (Mark. “Et recordaré”, pàg. 96).

Fins aquí –sí més no de moment- algunes de les reflexions, coincidències, suggeriments, comparacions, recerques...  a què m’ha portat la lectura de “Et recordaré”. 

A tots els que hàgiu tingut la paciència de llegir-me espero que us hagin interessat, ni que sigui una mica. Si ja heu llegit “Et recordaré” potser us ajudaran a aprofundir més en la novel·la (de ciència-ficció, de suspens, un “thriller", un...?).

Als que no l’hàgiu llegit encara... a què esteu esperant?

Cap comentari :

Publica un comentari