"Que el consens no ens faci traïdors" o... pares i mares en defensa de la llengua catalana

 

La sentència que obliga a fer UN MÍNIM del 25% de castellà a les escoles continua fent aparèixer un dubte darrere de l’altre de cara al futur de la llengua catalana.

El govern disposa de dos mesos per fer-la efectiva. El conseller d’educació, Josep González Cambray s’ha erigit, de moment, en l’únic responsable de l’aplicació o no de la sentència. Aparentment, aquest fet pot donar una certa tranquil·litat als centres, directors i professionals de l’educació. I diem només “aparentment” perquè el conseller s’ha limitat a dir que donarà resposta a la llei d’educació de Catalunya. Ara bé, en un esborrany que ha començat a córrer es pot llegir el següent:

“Es donarà  autonomia als centres, tenint en compte la composició lingüística de l’alumnat i la realitat sociolingüística de l’entorn de cada centre.”

Aquest fragment ha fet sonar totes les alarmes en el món de l’ensenyament. Des de l’USTEC creuen que aquesta “autonomia als centres” emmascara l’acceptació de la sentència. I no només això, sinó que la portaveu del sindicat, Iolanda Segura ha afirmat que “si tu a un centre li dius que faci un projecte lingüístic segons la seva realitat i tens un panorama amb molts castellanoparlants, és molt probable que s’opti per un projecte amb el castellà com a llengua predominant.”

Més encara, la sentència del 25% ha desencadenat un seguit de denúncies que afecten de MANERA INDIVIDUAL escoles i instituts. En aquests moments hi ha uns 80 centres que han rebut ja mesures cautelars dictades pel TSJC.

Com ens podem enfrontar a aquesta gran ofensiva del nacionalisme espanyol? No es pot comptar ni amb el govern ni amb el Parlament perquè acataran la sentència, això sí, emmascarant-la amb metàfores i ambigüitats. Tampoc es podrà comptar amb la gran majoria de direccions de centre (massa acomodades; evitaran el conflicte i la més que possible inhabilitació). Vist el panorama, tampoc tenim el dret de demanar la desobediència i la immolació als mestres. L’únic camí, més enllà de la mobilització al carrer, és el que han iniciat els pares i mares de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar.

Trenta famílies de P5 d’aquesta escola han decidit personar-se com a part afectada (codemandada) en el procés judicial per defensar el català a l’escola. És la primera vegada que un grup de famílies s’organitza per defensar als tribunals el català a les aules.

Les representa l’advocat Benet Salellas que ha afirmat: “Al tribunal li va bé que el gros de les famílies no hi estiguin representades, perquè així el debat jurídic es dona només entre la família que vol escolaritzar en llengua castellana i el Departament d’Educació“ i remarca que “volem obrir la batalla jurídica amb tots els seus efectes.”

Obrir una batalla jurídica amb el mateix procediment a totes les escoles... Mobilització de pares i mares en defensa de la llengua catalana. Em semblaria una gran estratègia!

I acabo amb un comentari sobre les grans expectatives que ha obert la posada en marxa del Pla Nacional per la Llengua.

En un article recent comentava alguna de les frases que van aparèixer  en unes jornades de treball organitzades per la Fundació Rafael Campalans (vinculada al PSC): consens, compromís, acord, no-confrontació, convivència, respecte, serenitat, tranquil·litat, actitud constructiva, despolititzar la llengua...I les frases més contundents... En boca de l’expresident Montilla i del Secretari General del PSC, Salvador Illa: “tothom que ho vulgui ha de poder-se desenvolupar en castellà...” “la defensa del català no ha de ser atacar el castellà...”  “el castellà és també la llengua pròpia de Catalunya”.

Antoni Puigverd, en l’article “Noblesa de la dificultat” i en relació al Pla Nacional per la Llengua escrivia: [...] “als anys 80 formava part d’un pacte social i polític entre catalans, que caldrà renovar; cosa que implica necessàriament el reconeixement del valor social i cultural del castellà.”

Molta atenció, doncs, a com es va desenvolupant aquest Pla Nacional per la Llengua. No sigui cas que, parafrasejant l’enyorat Jordi Carbonell: “Que el consens no ens faci traïdors.”