La
sentència que obliga a fer UN MÍNIM
del 25% de castellà a les escoles continua fent aparèixer un dubte darrere de l’altre
de cara al futur de la llengua catalana.
El
govern disposa de dos mesos per fer-la efectiva. El conseller d’educació, Josep
González Cambray s’ha erigit, de moment, en l’únic responsable de l’aplicació o
no de la sentència. Aparentment, aquest fet pot donar una certa tranquil·litat
als centres, directors i professionals de l’educació. I diem només “aparentment”
perquè el conseller s’ha limitat a dir que donarà resposta a la llei d’educació
de Catalunya. Ara bé, en un esborrany que ha començat a córrer es pot llegir el
següent:
“Es
donarà autonomia als centres, tenint en
compte la composició lingüística de l’alumnat i la realitat sociolingüística de
l’entorn de cada centre.”
Aquest
fragment ha fet sonar totes les alarmes en el món de l’ensenyament. Des de l’USTEC
creuen que aquesta “autonomia als centres” emmascara l’acceptació de la
sentència. I no només això, sinó que la portaveu del sindicat, Iolanda Segura ha
afirmat que “si tu a un centre li dius que faci un projecte lingüístic segons
la seva realitat i tens un panorama amb molts castellanoparlants, és molt
probable que s’opti per un projecte amb el castellà com a llengua predominant.”
Més
encara, la sentència del 25% ha desencadenat un seguit de denúncies que afecten
de MANERA INDIVIDUAL escoles i instituts.
En aquests moments hi ha uns 80 centres que han rebut ja mesures cautelars
dictades pel TSJC.
Com
ens podem enfrontar a aquesta gran ofensiva del nacionalisme espanyol? No es
pot comptar ni amb el govern ni amb el Parlament perquè acataran la sentència,
això sí, emmascarant-la amb metàfores i ambigüitats. Tampoc es podrà comptar
amb la gran majoria de direccions de centre (massa acomodades; evitaran el
conflicte i la més que possible inhabilitació). Vist el panorama, tampoc tenim
el dret de demanar la desobediència i la immolació als mestres. L’únic camí,
més enllà de la mobilització al carrer, és el que han iniciat els pares i mares
de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar.
Trenta
famílies de P5 d’aquesta escola han decidit personar-se com a part afectada
(codemandada) en el procés judicial per defensar el català a l’escola. És la
primera vegada que un grup de famílies s’organitza per defensar als tribunals
el català a les aules.
Les
representa l’advocat Benet Salellas que ha afirmat: “Al tribunal li va bé que
el gros de les famílies no hi estiguin representades, perquè així el debat
jurídic es dona només entre la família que vol escolaritzar en llengua
castellana i el Departament d’Educació“ i remarca que “volem obrir la batalla
jurídica amb tots els seus efectes.”
Obrir
una batalla jurídica amb el mateix procediment a totes les escoles...
Mobilització de pares i mares en defensa de la llengua catalana. Em semblaria
una gran estratègia!
I
acabo amb un comentari sobre les grans expectatives que ha obert la posada en
marxa del Pla Nacional per la Llengua.
En
un article recent comentava alguna de les frases que van aparèixer en unes jornades de treball organitzades per
la Fundació Rafael Campalans (vinculada al PSC): consens, compromís, acord,
no-confrontació, convivència, respecte, serenitat, tranquil·litat, actitud
constructiva, despolititzar la llengua...I les frases més contundents... En
boca de l’expresident Montilla i del Secretari General del PSC, Salvador Illa:
“tothom que ho vulgui ha de poder-se desenvolupar en castellà...” “la defensa
del català no ha de ser atacar el castellà...”
“el castellà és també la llengua pròpia de Catalunya”.
Antoni
Puigverd, en l’article “Noblesa de la dificultat” i en relació al Pla Nacional
per la Llengua escrivia: [...] “als anys 80 formava part d’un pacte social i
polític entre catalans, que caldrà renovar; cosa que implica necessàriament el
reconeixement del valor social i cultural del castellà.”
Molta
atenció, doncs, a com es va desenvolupant aquest Pla Nacional per la Llengua. No
sigui cas que, parafrasejant l’enyorat Jordi Carbonell: “Que el consens no ens
faci traïdors.”
