La tria d’Alabajos
per a aquest capítol comença amb un poema de Llibre de meravelles titulat
Crònica especial: “Parla sobre aquelles famílies que, de matinada, amb
el volum del transistor al mínim i les persianes abaixades, escoltaven Ràdio Pirenaica...”
Ço que en passat enbolt e confús era.AUSIÀS MARCH
La mort de Manolete en els fulls del diari,
mentre a Benimaclet jo t’estava esperant.
O les execucions en un pati de Nuremberg,
mentre et veia passar pel carrer de les Barques.
Un amor en un temps, quin temps, oh quin amor!
Un amor inserit per a sempre en la història.
El “Monestir de Santa Clara” creixia en l’aire.
El Tyris ple de gent, la pudor de la gent.
Les parelles eixien, duien les galtes roges.
Les mares no sabien què fer per a sopar.
Els pares escoltaven ràdios estrangeres.
I tots pensaven que era cosa de quatre dies.
O de quatre setmanes a més posar, qui sap.
Els fills feien l’amor en el buc de l’escala.
El pare raonava amb la mare a la cuina.
Envellia la mare sobre els perols absurds,
blanquejaven les grenyes damunt l’os del seu front.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
I passaven els dies, les setmanes, els anys.
I la marxa de Mao pel continent de Xina.
Després vingué Corea. Després vingué el Vietnam.
El pare es va morir, es va morir la mare.
La filla es va casar amb un altre, anys després.
Algunes voltes troba aquell primer amant.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat
en el buc de l’escala, raonen dels seus fills.
”El meu va a l’Institut”. “La meua té pallola”.
Han guanyat una trista, bruta civilitat.
Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.
I cadascú segueix després el seu camí.
Oh l’amor inserit, quina cosa, en la història!
Per tal de relatar la
censura i les prohibicions que patien els artistes durant el franquisme,
Alabajos tria el poema Em prohibeixen a Carlet, del Llibre de
meravelles. Un poema carregat d’ironia, amb un gir final sorprenent, que
relata un recital a Carlet amb Ovidi Montllor i Els Pavesos:
Ens ho havien prohibit tot.
Era l’ordre municipal.
Però cantaren Els Pavesos
i després va cantar Ovidi
i en arribar el meu moment
una parella em va tallar
el pas: la guàrdia civil.
Volien la traducció
d’allò que anava a recitar.
Duia un exemplar del Quijote.
Miren, tot això, els vaig dir
i es quedaren tots astorats,
d’ací a deu anys pot ser que acabe
la traducció que em demanaven.
Es consultaren amb els ulls
i després no varen dubtar.
«Pase por esta vez», van dir.
i jo raig llegir els poemes
del meu Llibre de Meravelles.
La parada a Carlet es
clou amb un poema de temàtica similar Catarroja
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada