Benimodo...
“Hi ha un període convuls de la nostra història
que es coneix com la Batalla de València i que, en honor de la precisió lèxica,
més que una batalla fou un exercici de supervivència i de fermesa per part d’algunes persones que
hagueren d’enfrontar-se als atacs covards i recurrents d’alguns altres.”
Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner van patir atemptats
amb artefactes explosius. D’altres van haver de suportar pintades, insults i
amenaces. D’altres fins i tot pedrades i pallisses.
Uns atacs a Brujassot van fer que Estellés
decidís marxar del poble amb la família oi es va instal·lar durant una temporada
a Benimodo. Carmina, la filla del poeta ho explica:
“Benimodo era la llum. Allà es pot viure amb
naturalitat en valencià, ací a València és impossible. L’havien despatxat del
diari, havien vandalitzat el seu bust a Burjassot, al Perelló no ens podíem
quedar i vam anar a Benimodo. Per influència de l’Ovidi...”
El poema escollit per al capítol és Benimodo
del Mural del País Valencià.
Vila-real...
Arribem al final del recorregut estellesià que
ens ha ofert Pau Alabajos. El capítol conclou amb el poema Uns joves
(Vila-real). Abans, però, trobarem un poema del recull El gran
foc dels garbons. Uns versos que són una reflexió sobre la seva pròpia mort.
Estellés que tant va escriure sobre la mort en parlar de la seva pròpia no pot evitar
acabar el poema fent ús de la seva coneguda ironia.
Em
posareu entre les mans la creu
o
aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles
hores de tristesa i por,
i
ja ninguna amenitat. Després
tancareu
el taüt. No vull que em vegen.
A
l’hora justa vull que a Burjassot,
a
la parròquia on em batejaren,
toquen
a mort. M’agradaria, encara,
que
alguna dona del meu poble isqués
al
carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»
I
que li donen una breu notícia:
«És
el fill del forner, que feia versos.»
Més
cultament encara: «El nét major
de
Nadalet.» Poseu-me les ulleres.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada