Joves, llengua i futur: el relleu ja és aquí

 

Aquest mes de gener m’ha regalat una injecció inesperada —i necessària— d’ànim, positivisme i confiança. Enmig d’un procés de desnacionalització constant, de discursos derrotistes i mirades curtes, he vist clar que el país no està vençut. Es mou. I ho fa, sobretot, gràcies als joves.

 En temps de discursos derrotistes i mirades curtes, he pogut comprovar que, malgrat tot, hi ha un país que es mou. I es mou gràcies als joves.

Ho vaig constatar en una xerrada sobre el passat, el present i el futur de la llengua amb més de dos-cents alumnes de batxillerat d’un institut de Molins de Rei. Davant d’un relat que sovint els presenta com a desconnectats o indiferents, vaig trobar joves crítics, amb preguntes intel·ligents i un esperit obert i constructiu. Volien entendre què ens ha passat, on som i què cal fer per garantir la continuïtat de la llengua. Aquella sala plena  era, en si mateix, una resposta clara a qui dubta del compromís de les noves generacions i  una esmena a la totalitat al discurs del derrotisme.

La presentació del segon Correllengua Universitari va reafirmar aquesta sensació. Joves organitzats, valents i compromesos amb la llengua, la cultura i el país. No com un exercici simbòlic, sinó com una eina de resistència i de construcció nacional. Perquè entenen que la llengua és eina de cohesió, de futur i de llibertat. El jovent pren el relleu.

I encara amb més força ho fa amb el Correllengua Agermanat. Una iniciativa impulsada i organitzada també per joves, que combina esport, festa, reivindicació i lluita col·lectiva. Un projecte ambiciós que vol recórrer corrent els Països Catalans. Córrer el país per cosir-lo, per fer-lo visible, per reivindicar-lo sencer. Festa i lluita, cultura i acció. Un símbol potent d’un poble viu, que no s’atura i que es reconeix en moviment. Un poble que no s’amaga ni s’excusa.

Davant els intents constants d’arraconar la llengua, de fragmentar el país i de normalitzar la renúncia; davant d’un procés de desnacionalització persistent els joves responen col·lectivament i no pas amb resignació sinó amb organització i acció ºcol·lectiva. No amb silenci, sinó amb veu pròpia. Hi ha relleu generacional perquè hi ha consciència política i compromís actiu.

Tot plegat envia un missatge clar i esperançador: hi ha relleu generacional Que ningú no ens vengui la fi del català ni la derrota del país com a inevitables. Hi ha consciència. Hi ha futur. I, el que és més important, hi ha un poble que continua avançant, amb empenta jove i mirada llarga.

7 de febrer: no és només pels trens, és pel futur

El dia 7 hi haurà dues manifestacions. Trieu la que vulgueu. Jo, com molta gent, aniré a la del migdia. No perquè sigui millor ni més legítima que l’altra, sinó perquè el missatge de fons és compartit: això no va només de trens. Tot i que, és clar, també va de trens.

Els trens —Rodalies, retards, avaries, excuses reciclades— són el símptoma més visible d’un problema molt més profund. Cada incidència no és un accident puntual, sinó la confirmació d’un model que fa anys que fa aigües. Un model on Catalunya paga, espera i calla. I quan no calla, molesta.

Però reduir-ho tot als trens seria fer trampes. Avui són les vies, ahir la sanitat, demà la llengua, l’escola o l’habitatge. Sempre la mateixa lògica: decisions lluny, decisions colonialistes, responsabilitats difuses i cap conseqüència real per a qui gestiona malament. Dins d’Espanya, aquesta és la norma. I no sembla que tingui remei.

A la tarda n’hi ha una altra, de manifestació. És una contramanifestació? No ho sé. Però com a mínim és sospitosa de ser-ho. Convocada amb presses i dos dies més tard, amb un relat molt més descafeïnat i amb aquella olor coneguda “això no va de política” que acostuma a aparèixer just quan la política fa massa nosa. Potser és casualitat. O potser no.

Per això cal dir-ho clar: l’única oportunitat real que tenim per construir un país decent —eficient, just i pensat per a la gent que hi viu— és disposar d’un estat propi. No per orgull ni per romantitzar banderes (que també...), sinó també per la llengua, per l’educació, per la sanitat i per una qüestió pràctica: poder decidir i respondre. Fer-ho bé… o pagar-ne el preu.

El 7 de febrer no sortim només per uns trens que no arriben. Sortim per un futur que tampoc arriba si continuem esperant que algú altre ens el resolgui. Trieu la manifestació que vulgueu, però sobretot cal entendre per què hi som.

Jo aniré a la del migdia.

 

Rodalies: Quan dependre de l’Estat té conseqüències

El col·lapse recurrent de Rodalies no és una anomalia ni un accident puntual. És la conseqüència lògica d’un abandonament estructural sostingut durant dècades per part de l’Estat espanyol. Cada incidència, cada jornada de caos ferroviari, no fa més que confirmar una realitat incòmoda: Catalunya pateix un dèficit crònic d’inversió en infraestructures que no respon a cap fatalitat tècnica, sinó a una decisió política reiterada.

Les xifres són demolidores. Entre 2010 i 2023, l’Estat ha executat poc més de la meitat de la inversió ferroviària pressupostada a Catalunya. Milers de milions anunciats que mai no han arribat a vies, catenàries ni estacions. El resultat és una xarxa envellida, saturada i incapaç d’absorbir la demanda d’un país densament poblat i econòmicament actiu.

Quan es mira cap a Europa, el contrast és encara més vergonyós. Països com Àustria, Alemanya o França inverteixen entre tres i quatre vegades més per habitant en ferrocarril que Espanya, i ho fan prioritzant els serveis de proximitat i regionals, no només l’alta velocitat. Allà, el tren és una eina de cohesió social. Aquí, un aparador polític.

+

Aquest abandonament no es pot separar del dèficit fiscal que Catalunya arrossega des de fa dècades. El país aporta molt més del que rep, i aquesta asimetria es tradueix en serveis públics infrafinançats i infraestructures col·lapsades. No falten diners: falta voluntat que aquests diners tornin on es generen.

I davant de tot això, la pregunta és inevitable: com és possible que encara hi hagi qui cregui que les solucions vindran de l’Estat espanyol? Quantes promeses incomplertes més calen? Quants plans anunciats sense execució? Quants usuaris atrapats cada matí en andanes plenes?

Esperar que Madrid resolgui el problema de Rodalies és insistir en una ficció que fa anys que no se sosté. Dins de l’Estat espanyol, Catalunya no té futur en termes de gestió eficient, inversió justa ni sobirania sobre les seves infraestructures. No hi ha cap incentiu perquè l’Estat canviï un sistema que li resulta còmode.

Rodalies no és només un servei ferroviari deficient. És el reflex quotidià d’una relació esgotada. I potser ha arribat el moment d’entendre que continuar esperant solucions d’on mai no han arribat no és prudència: és resignació.

Quan la inclusió esdevé renúncia. (A propòsit d’"Els altres catalans")

La proposta de convertir Els altres catalans en lectura curricular obligatòria a les escoles i instituts de Catalunya no és una iniciativa neutra ni innocent. Presentada com un gest d’inclusió i de reconeixement de la diversitat, amaga en realitat una operació ideològica més profunda: la normalització de l’assimilació lingüística, cultural i nacional de Catalunya a l’Estat espanyol.

El problema no és que el llibre existeixi, ni que es pugui llegir, comentar o contextualitzar críticament. El problema és convertir-lo en relat prescriptiu, com si fos una clau adequada per entendre la Catalunya actual. No ho és. I no ho és perquè parteix d’un esquema que dissol la catalanitat en una idea abstracta de convivència, on la llengua, la cultura i la identitat pròpies deixen de ser eixos vertebradors per convertir-se en elements opcionals.

La noció dels “altres catalans”, tal com s’ha utilitzat políticament durant dècades, no qüestiona l’hegemonia real del castellà ni la subordinació estructural del català. Al contrari: la legitima. Si tothom és català independentment de la llengua que fa servir, de la cultura que practica o del projecte col·lectiu amb què s’identifica, llavors la llengua catalana deixa de ser necessària com a espai de cohesió. I una llengua que no és necessària arrossega, inevitablement, la pèrdua progressiva de la cultura i de la identitat que expressa.

Fer d’aquest relat una lectura obligatòria transmet als alumnes un missatge molt concret: que la integració no passa per incorporar-se a la llengua, la cultura i la identitat del país, sinó que és el país qui s’ha d’adaptar permanentment a la llengua, la cultura i la identitat dominants. Això no és inclusió; és assimilació en una sola direcció, i sempre és la mateixa comunitat la que acaba cedint espai simbòlic, cultural i nacional.

L’escola no pot ser l’espai on es blanquegi aquesta renúncia. Convertir Els altres catalans en lectura curricular sense un marc crític fort equival a institucionalitzar la idea que el català —i amb ell la cultura i la identitat que vehicula— és secundari, negociable, accessori. Que pot ser reconegut de manera simbòlica, però no viscut com a llengua, cultura i identitat de cohesió, de promoció social i de projecte col·lectiu.

A més, aquesta proposta ignora el context actual. Avui el català no és la llengua habitual de molts joves, ni als patis, ni a les xarxes, ni sovint a les aules. Davant d’aquesta situació, reforçar un relat que justifica la desvinculació lingüística, cultural i identitària com a progrés social és una irresponsabilitat pedagògica.

No és casual que ja als anys seixanta hi hagués veus que advertien d’aquest perill. L’article que Manuel de Pedrolo va escriure sobre Els altres catalans, recollit a Prosa de combat, continua sent avui una lectura imprescindible. Pedrolo hi assenyala amb lucidesa que un discurs d’integració que no situa al centre la llengua, la cultura i la identitat catalanes no integra: desactiva. I alerta que convertir la renúncia a aquests elements en virtut moral és una forma sofisticada de submissió.

Per això, Els altres catalans pot tenir interès com a document històric, com a testimoni d’una època concreta, però no pot ser elevat a relat normatiu del present. Fer-ho és perpetuar una visió de Catalunya que accepta la dilució de la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat com a preu inevitable de la convivència.

Si volem una escola que formi ciutadans crítics, conscients i lliures, no podem imposar lectures que converteixin la desaparició progressiva d’una llengua, d’una cultura i d’una identitat en un acte de civisme. La convivència real no s’edifica sobre la renúncia, sinó sobre el reconeixement ple. I aquest reconeixement comença, necessàriament, per allò que ens fa existir com a comunitat.