LES CLAUS DE BAUDOLINO
Capítols 11 al 13
Quan Baudolino deixa de buscar històries i comença a fabricar-les
Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...
El resum
Els capítols 11-13 representen un moment decisiu en l’evolució de Baudolino: el protagonista deixa de ser simplement un lector i transmissor de llegendes i comença a convertir-se en un creador conscient de mites.
Al capítol 11, Baudolino i els seus companys imaginen el regne del Preste
Joan i, especialment, el seu palau. Per construir-lo combinen elements
procedents de la Bíblia, les llegendes orientals, els relats de viatges i la
literatura medieval. La fantasia deixa de ser només curiositat i es converteix
en un projecte: si existeix el Preste Joan, cal imaginar com és el seu món.
Al capítol 12, aquest procés fa un pas més amb la Carta del Preste
Joan. Baudolino transforma les seves imaginacions en un document que pretén
passar per autèntic. Eco explora així la frontera entre ficció i història: una
narració inventada pot adquirir autoritat quan és escrita, transmesa i
considerada versemblant. El protagonista descobreix que pot influir en la
realitat mitjançant les històries que fabrica.
El capítol 13 introdueix un contrast fonamental. Baudolino retorna a la
realitat política italiana i assisteix al naixement d’Alessandria i a les
tensions entre les ciutats lombardes i l’Imperi. La novel·la contraposa així
dues construccions: el regne imaginari del Preste Joan i la comunitat
política real d’Alessandria.
Els tres capítols poden resumir-se en una seqüència: imaginar,
escriure i actuar. Eco suggereix que les societats no es construeixen només
amb territoris i institucions, sinó també amb relats compartits. I planteja una
pregunta central: quan una història provoca que les persones actuïn,
continua essent només una història?
Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...
LA GUIA COMPLETA
III. DEL MITE A LA INVENCIÓ
Capítols 11-13
Els capítols 11-13 constitueixen un punt d'inflexió dins de Baudolino.
El protagonista ha passat de ser un jove fascinat pels llibres, les llegendes i
els territoris desconeguts a convertir-se progressivament en un creador
conscient de relats. La imaginació que fins aleshores havia estat sobretot
una forma de curiositat es transforma ara en una activitat deliberada:
Baudolino i els seus companys no es limiten a parlar del Preste Joan, sinó que
comencen a construir-ne el món, a imaginar-ne el palau i, finalment, a posar
per escrit una carta que pretén parlar en nom seu. (bookey.app)
Aquest procés és fonamental per entendre el conjunt de la novel·la. En
els capítols anteriors, Eco havia mostrat com l'Europa medieval construïa la
seva imatge de l'Orient a partir de llibres, llegendes, testimonis i
tradicions. Ara fa un pas més: els seus personatges participen directament
en aquesta construcció.
Però el bloc no es limita al món imaginari. El capítol 13 introdueix un
canvi de perspectiva: després d'anys d'estudi a París, Baudolino retorna al seu
entorn i es retroba amb Frederic Barba-roja. L'emperador li confia una missió
relacionada amb la situació política d'Itàlia, on les ciutats lombardes s'estan
organitzant contra el poder imperial. (bookey.app)
Així, els tres capítols estableixen una relació molt significativa entre imaginació i política, ficció i realitat.
1. Construir el palau abans de trobar el regne
El capítol 11 té com a centre la construcció imaginària del palau del
Preste Joan. Baudolino i els seus companys es pregunten com hauria de ser
la residència d'un sobirà que, segons la llegenda, governa un dels regnes més
extraordinaris de la Terra.
La discussió combina humor, erudició i imaginació. El palau es construeix
a partir de referències bíbliques i literàries, especialment de la Jerusalem
celestial i del Temple d'Ezequiel, però també de les riqueses i meravelles
atribuïdes a les terres orientals. (bookey.app)
El més interessant és que Eco inverteix el procés habitual de
coneixement.
Normalment pensem que primer existeix una realitat i després intentem
descriure-la. Aquí passa al revés: primer es construeix la descripció i
després es podrà buscar la realitat que aquesta descripció pressuposa.
El palau és, en aquest sentit, molt més que un edifici imaginari. És una
síntesi de tot allò que els personatges han llegit, escoltat i imaginat sobre
Orient.
Eco ens mostra així com funciona una part de l'imaginari medieval: quan el coneixement directe és escàs, els textos proporcionen els materials amb què es construeix allò desconegut.
2. Una arquitectura feta de textos
El palau del Preste Joan és també una metàfora del mateix procediment
literari d'Eco.
No hi ha un únic model.
Els personatges combinen fonts diverses i les transformen en una nova
construcció. La Bíblia, les llegendes orientals, les descripcions de terres
llunyanes i les tradicions sobre les meravelles del món entren en contacte.
Aquesta operació és característica de tota la novel·la.
Eco no inventa un món fantàstic completament nou. Construeix la ficció
a partir de materials que ja formen part de la cultura medieval.
Això explica que Baudolino tingui una aparença tan
extraordinàriament documentada fins i tot quan entra en el terreny de la
fantasia.
El lector reconeix elements que provenen de tradicions antigues, però els
veu reorganitzats dins d'una nova història.
La ficció d'Eco és, per tant, una mena de muntatge d'altres ficcions.
3. La Carta del Preste Joan: quan la imaginació es converteix en document
El pas decisiu arriba al capítol 12.
Baudolino ja no es limita a imaginar el regne del Preste Joan. Decideix escriure
una carta atribuïda al mateix Preste Joan. La iniciativa està relacionada
amb el relat que Rabí Salomó explica sobre Sindbad i amb la fascinació que
desperten en Baudolino les històries de terres orientals. (bookey.app)
La situació és especialment significativa perquè la carta no pretén ser
una obra literària reconeguda com a ficció.
Pretén ser un document.
Aquesta diferència transforma completament el sentit de l'activitat.
Una història inventada pot ser acceptada com una fantasia.
Però un document que es presenta com a autèntic pot convertir-se en una
font d'autoritat.
Baudolino descobreix així un dels mecanismes més poderosos de la construcció de la realitat: la capacitat que té l'escriptura de donar aparença d'autenticitat a allò que inicialment només existeix en la imaginació.
4. El Grial i els buits de la tradició
La redacció de la carta permet introduir també una altra tradició
fonamental: el Grial o Grasal.
El debat entre Baudolino i els seus companys sobre què és exactament el
Grial mostra una característica essencial de les llegendes medievals: sovint no
existeix una única versió original i immutable.
Hi ha relats, interpretacions i tradicions diferents que es van
superposant.
Eco aprofita aquesta pluralitat per mostrar com neixen les llegendes.
Una tradició deixa un buit.
Un altre autor l'omple.
Un tercer hi afegeix un nou element.
Amb el temps, totes aquestes aportacions poden acabar formant una
narració que sembla antiga i coherent.
Aquesta és una de les qüestions que més interessen a Eco: la capacitat de la cultura per omplir els silencis dels textos amb noves històries.
5. El taller d'Eco: inventar a partir del que ja existeix
Els capítols 11 i 12 mostren amb especial claredat el mètode d'Umberto
Eco.
La seva imaginació no funciona en el buit. Es nodreix d'una
extraordinària quantitat de materials previs: textos bíblics, cròniques, relats
de viatges, literatura cavalleresca, tradicions orientals i literatura sobre
les meravelles del món.
Això concorda amb el que el mateix Eco va explicar sobre la preparació de
Baudolino. En parlar de la novel·la, va explicar que havia investigat
profundament la cultura bizantina, la topografia de Constantinoble i les fonts
medievals abans de construir la seva ficció. (pdfcoffee.com)
La seva tècnica consisteix, doncs, a convertir l'erudició en matèria
narrativa.
El lector no rep una lliçó sobre les fonts.
Les fonts es converteixen en aventures.
6. De fabulador espontani a constructor de mites
Aquesta és probablement la transformació més important de Baudolino en
aquest bloc.
Al principi de la novel·la, el protagonista menteix perquè és imaginatiu
i perquè té una inclinació natural a embellir els fets.
Ara la situació és diferent.
Baudolino sap que està inventant i comença a comprendre les
possibilitats que aquesta capacitat ofereix.
Pot crear una història.
Pot posar-la per escrit.
Pot atribuir-la a una autoritat.
I pot aconseguir que altres persones la considerin versemblant.
La mentida deixa de ser només una característica psicològica del
personatge i es converteix en una pràctica conscient de construcció de
realitat.
Aquest és un dels moments en què Baudolino comença a adquirir la dimensió intel·lectual que tindrà durant la resta de la novel·la.
7. El retorn a la realitat: deu anys després
El capítol 13 introdueix un canvi de ritme.
Han passat deu anys des que Baudolino va marxar cap a París. Durant
aquest temps ha estudiat, ha llegit i ha desenvolupat extraordinàriament la
seva capacitat intel·lectual i literària. Però el retorn al seu món d'origen
mostra també que el coneixement no ha eliminat la seva vinculació emocional amb
el passat.
Baudolino decideix retrobar-se amb Frederic Barba-roja.
L'emperador, però, ja no és simplement la figura poderosa que havia
conegut durant la seva infantesa. La situació política ha canviat i l'autoritat
imperial es troba cada vegada més qüestionada a Itàlia.
Frederic explica a Baudolino que diverses ciutats han format una lliga
contra l'Imperi i que la situació a la Llombardia és cada vegada més
conflictiva. (bookey.app)
La novel·la retorna així del món de les llegendes al món de la política.
8. Baudolino entre dos mons
Aquest retorn té una importància especial perquè situa Baudolino entre
dues realitats.
D'una banda, hi ha el món de la cort imperial, al qual està vinculat per
la seva relació amb Frederic.
De l'altra, hi ha el seu origen piemontès i les comunitats italianes que
es resisteixen a l'autoritat imperial.
Baudolino haurà de moure's entre aquestes fidelitats.
La seva situació anticipa una de les qüestions que els capítols
posteriors desenvoluparan amb més profunditat: la relació entre identitat
personal, pertinença col·lectiva i poder polític.
No és casual que aquest conflicte aparegui just després de la construcció
imaginària del regne del Preste Joan.
Eco està posant en contacte dos processos diferents de construcció:
la construcció d'un món imaginari i la construcció d'una comunitat política.
9. La història entra en la novel·la
El capítol 13 és, per tant, una frontissa entre dues parts de Baudolino.
Fins aquí, la novel·la havia concedit una gran importància a la formació
intel·lectual de Baudolino i al descobriment de les geografies llegendàries.
A partir d'ara, els conflictes polítics del seu temps adquiriran una
presència molt més important.
Aquesta transició és significativa perquè Eco no separa mai completament
la història de la imaginació.
Baudolino pot passar d'una conversa sobre el Preste Joan a una missió
política encomanada per Frederic.
Per a ell, el món dels llibres i el món dels emperadors formen part d'una mateixa realitat.
10. La clau de lectura: imaginar, escriure, actuar
Els tres capítols poden entendre's com una seqüència molt precisa:
Capítol 11: imaginar.
Baudolino i els seus companys construeixen mentalment el món del Preste Joan.
Capítol 12: escriure.
La imaginació es transforma en un document: la Carta del Preste Joan.
Capítol 13: actuar.
Baudolino torna al món polític i rep una missió relacionada amb els conflictes
reals del seu temps.
Aquesta seqüència és important perquè anticipa l'evolució posterior del
personatge.
La imaginació ja no és simplement una activitat privada.
Comença a tenir conseqüències.
11. Història i ficció: dues formes de construir realitat
Els capítols 11-13 permeten aprofundir en una de les idees centrals de Baudolino:
la realitat humana està formada no només per fets, sinó també pels relats
que els homes construeixen sobre els fets.
El Preste Joan és una figura llegendària, però la creença en la seva
existència va formar part de la història real de l'Europa medieval.
La Carta pot ser falsa, però la seva circulació i la seva influència són
fets històrics.
De la mateixa manera, les ciutats italianes que es rebel·len contra
Frederic són una realitat política, però necessiten també una determinada idea
de comunitat i uns objectius compartits.
En tots dos casos apareix una mateixa qüestió: les comunitats humanes necessiten imaginar i explicar allò que volen arribar a ser.
12. Fonts i tradicions
Aquest bloc es nodreix de diverses tradicions que Eco incorpora i
transforma literàriament. Entre les més importants hi ha:
- la Carta del Preste Joan i
la seva tradició medieval;
- els relats orientals de viatges i
meravelles;
- les tradicions sobre Sindbad;
- les diferents tradicions del Grial;
- els textos bíblics relacionats
amb Jerusalem i el Temple;
- les cròniques sobre Frederic
Barba-roja;
- la historiografia sobre les
ciutats lombardes.
La importància d'aquestes fonts no rau únicament en la informació que
proporcionen. Serveixen també per entendre d'on procedeixen els materials
amb què Eco construeix la seva ficció.
13. Per saber-ne més
Per aprofundir en els aspectes històrics, literaris i culturals que
conflueixen en aquests capítols, són especialment útils:
- Umberto Eco, Baudolino. — La font
principal per seguir el desenvolupament literari del Preste Joan, la Carta
i la construcció imaginària del seu regne.
- Otto de Freising, Gesta Friderici Imperatoris.
— Una de les fonts fonamentals per conèixer Frederic Barba-roja i el
context polític del segle XII.
- Rahewin, continuació de la Gesta
Friderici. — Complement essencial de l'obra d'Otto de Freising per a
la història de Frederic i les seves campanyes.
- Richard Stoneman, The Greek Alexander Romance.
Londres: Penguin Classics, 1991. — Important per comprendre la tradició
llegendària d'Alexandre i el tipus de literatura de viatges i meravelles
que alimenta l'imaginari d'Baudolino.
- Richard Stoneman, Alexander the Great: A Life
in Legend. New Haven-Londres: Yale University Press, 2008. — Estudi de
la transformació d'Alexandre històric en personatge llegendari i de la
seva projecció sobre l'imaginari medieval.
- Jacques Le Goff, La civilització de
l'Occident medieval. — Una obra de referència per situar el lector en
el context cultural i mental del món medieval.
- Ferdinand Opll, Frederick Barbarossa. — Per aprofundir en la figura històrica de l'emperador i en el conflicte entre l'Imperi i les ciutats italianes
14. Una lectura de conjunt
Els capítols 11-13 constitueixen, en definitiva, el pas entre la
imaginació rebuda i la imaginació creadora.
Baudolino havia après dels llibres que els homes podien imaginar terres
desconegudes, reis extraordinaris i pobles llegendaris.
Ara descobreix que ell també pot contribuir a aquesta tradició.
Primer imagina.
Després escriu.
Finalment, les seves invencions entren en contacte amb la història.
És aquí on la novel·la planteja una de les seves qüestions més profundes:
què diferencia una història inventada d'una història que acaba formant part
de la realitat col·lectiva?
La resposta no és que la primera sigui falsa i la segona veritable.
La qüestió és molt més complexa.
Una història inventada pot ser falsa en el seu origen i, tanmateix,
produir efectes reals quan és acceptada, transmesa i creguda.
Això és exactament el que Baudolino està començant a descobrir.
La clau dels capítols 11-13
Baudolino passa de ser un home que escolta i imagina històries a
convertir-se en algú que les fabrica conscientment; i Eco ens mostra que, quan
una ficció entra en circulació, pot acabar tenint una vida pròpia i
conseqüències que escapen al seu creador.
I és precisament aquest descobriment el que ens porta als capítols
14-18, on la imaginació de Baudolino entrarà cada vegada més directament en
contacte amb la història política del seu temps.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada