Les claus de Baudolino (12. Capítols 14-18 Història, poder i ficció)

 

LES CLAUS DE BAUDOLINO

Capítols 14 al 18 

Història, poder i ficció

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Els capítols 14-18 marquen un nou moment en l’evolució de Baudolino. Després d’haver descobert el poder de la imaginació i d’haver participat en la construcció del món del Preste Joan, el protagonista entra plenament en el terreny de la història política. La novel·la recupera els conflictes entre Frederic Barba-roja i les ciutats italianes, especialment la construcció d’Alessandria i la lluita de la Lliga Lombarda.

Alessandria es converteix en un símbol de resistència davant del poder imperial, però també permet a Eco reflexionar sobre la construcció de les identitats col·lectives. Una comunitat no es defineix únicament per un territori o unes institucions, sinó també pels relats compartits que expliquen qui és i per què defensa una determinada causa.

La batalla de Legnano, el 1176, representa un altre moment fonamental. Eco no es limita a reconstruir el fet militar, sinó que mostra com els esdeveniments poden adquirir nous significats a través de la memòria i de les interpretacions posteriors.

Baudolino, situat dins d’aquests esdeveniments històrics, es converteix progressivament en un personatge capaç d’intervenir-hi mitjançant les seves fabulacions. Els documents, les cròniques i les cartes adquireixen una importància especial perquè poden servir per legitimar, justificar o modificar la percepció del passat.

Així, aquests capítols aprofundeixen en una de les idees essencials de la novel·la: els fets construeixen la història, però els relats construeixen la memòria dels fets. Baudolino comença a descobrir que inventar una història pot ser també una manera d’intervenir en la història real.

Sí. Ara que tenim clar el format definitiu, refaria els capítols 14-18 com un bloc d’estudi escrit, incorporant-hi els dos apartats que faltaven —«Fonts i tradicions» i «Per saber-ne més»— i evitant el to de guió oral. També corregiria alguns aspectes del text anterior perquè el recorregut dels cinc capítols quedi més fidel al desenvolupament de la novel·la. Els capítols 14 i 15 se centren en Alessandria i Legnano; el 16 introdueix l’engany de Zòsim; el 17 desenvolupa la qüestió de les cartes del Preste Joan; i el 18 introdueix la relació de Baudolino amb Colandrina. (Bookey)

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

LA GUIA COMPLETA

IV. HISTÒRIA, PODER I FICCIÓ

Capítols 14-18

Els capítols 14-18 constitueixen un dels primers grans punts d’inflexió de Baudolino. El protagonista ja no és el jove que observa el món amb curiositat ni simplement el fabulador que inventa històries per plaer. Ha entrat plenament en l'edat adulta i les seves invencions comencen a tenir conseqüències que afecten tant la seva vida personal com els esdeveniments polítics que l'envolten.

El bloc combina dos mons que fins ara havien avançat en paral·lel. D'una banda, hi ha la història real del segle XII: Frederic Barba-roja, Alessandria, la Lliga Lombarda i la batalla de Legnano. De l'altra, hi ha el món de la ficció construïda per Baudolino: el Preste Joan, les cartes que li són atribuïdes i la possibilitat d'un regne cristià perdut a Orient.

Però aquests dos mons ja no poden mantenir-se separats. La ficció entra en la política i la política entra en la ficció.

Aquesta és precisament una de les grans qüestions que Eco explora en aquests capítols: què passa quan una història inventada comença a ser creguda i utilitzada per persones que actuen en el món real?

1. Alessandria: una ciutat que neix contra l'Imperi

El capítol 14 ens situa en el conflicte entre Frederic Barba-roja i les ciutats lombardes. Alessandria, fundada el 1168 per la Lliga Lombarda, representa la resistència de les comunitats urbanes davant les pretensions de l'emperador.

Però Eco no converteix aquest episodi en una simple reconstrucció històrica. El situa dins de la biografia de Baudolino i fa que el protagonista tingui una relació directa amb el conflicte.

Baudolino es troba en una situació paradoxal. És fill adoptiu de l'emperador i manté amb Frederic una relació afectiva profunda, però al mateix temps és fill del territori que està enfrontat amb ell.

Aquesta contradicció contribueix a fer evolucionar el personatge. La identitat de Baudolino no és única ni immutable. És alhora home del Monferrat, cortesà de l'emperador, fabulador i aventurer.

La seva participació en els esdeveniments d'Alessandria permet a Eco introduir una qüestió que adquirirà més importància a partir d'aquest moment: la identitat personal pot quedar atrapada entre diferents lleialtats col·lectives.

I és aquí on apareix un dels episodis més característics del personatge: Baudolino salva Alessandria mitjançant una estratagema relacionada amb la vaca del seu pare. La comicitat de l'episodi no és anecdòtica. Eco converteix una situació gairebé grotesca en una mostra del talent de Baudolino per utilitzar la imaginació i l'engany per resoldre situacions reals.

La fabulació, per tant, ja no és només una activitat literària.

Pot ser també una forma d'acció.

2. Alessandria i la construcció d'una comunitat

Alessandria té, a més, una funció simbòlica dins la novel·la.

Una ciutat no és només un espai físic. És una comunitat que necessita reconèixer-se com a tal i defensar uns interessos compartits.

La fundació d'Alessandria forma part de la resistència de la Lliga Lombarda a l'autoritat imperial. La ciutat es converteix així en una expressió material d'una determinada voluntat política.

Eco introdueix aquesta realitat històrica en una novel·la protagonitzada per un home que fabrica mons amb paraules.

La connexió és significativa.

El Preste Joan és una realitat imaginada que necessita un relat per existir. Alessandria és una realitat política que necessita una comunitat que la reconegui i la defensi.

En tots dos casos hi ha un element comú: la força de les representacions compartides.

Una comunitat existeix també perquè els seus membres comparteixen una determinada idea de qui són.

3. Legnano: quan la història es converteix en memòria

El capítol 15 ens porta a un dels episodis històrics més importants de la novel·la: la batalla de Legnano, el 1176.

La derrota de Frederic davant de les forces de la Lliga Lombarda constitueix un moment decisiu del conflicte italià. Eco, però, no utilitza la batalla simplement com un escenari espectacular.

La presenta a través de la mirada de Baudolino.

Això introdueix una diferència fonamental entre el fet històric i l'experiència del fet.

Baudolino no contempla Legnano com ho faria un historiador. Hi participa, té por, es confon, actua i intenta comprendre què està passant. El lector viu així la batalla des de la perspectiva d'un personatge que no posseeix una visió completa dels esdeveniments.

Aquesta és una de les estratègies més eficaces d'Eco.

La història oficial ens diu què va passar.

La novel·la intenta imaginar com podia haver estat viure aquell moment.

Enmig del caos, Baudolino descobreix també la complexitat de la guerra. Els enemics no són figures abstractes. Són persones concretes, i fins i tot el combat pot adquirir una dimensió absurda i gairebé còmica. La batalla no és presentada com una epopeia simple, sinó com una experiència humana contradictòria. (Bookey)

4. Frederic Barba-roja: de l'heroi al personatge humà

La relació entre Baudolino i Frederic també es transforma.

L'emperador que havia aparegut en la seva joventut com una figura gairebé extraordinària es mostra ara vulnerable, sotmès a les dificultats polítiques i militars.

Baudolino continua admirant-lo, però ja no el contempla amb els mateixos ulls.

Aquest canvi és important perquè Eco evita convertir Frederic en un personatge simplement heroic o simplement negatiu.

És un home amb ambicions, errors, afectes, orgull i moments de feblesa.

La història, vista des de prop, desmitifica els grans personatges.

I aquest procés també afecta Baudolino: com més coneix la història, menys senzilla li sembla la frontera entre herois i culpables.

5. El taller d'Eco: convertir la història en experiència

Aquests capítols mostren amb molta claredat una de les tècniques fonamentals d'Eco.

La documentació històrica li proporciona els grans esdeveniments: Frederic, la Lliga Lombarda, Alessandria, Legnano.

La ficció introdueix Baudolino.

I la narració converteix els dos elements en una experiència literària.

Aquest procediment permet a Eco respectar el marc general de la història i, al mateix temps, explorar els espais que les cròniques no poden explicar.

La pregunta ja no és només:

«Què va passar?»

Sinó també:

«Com ho van viure els qui hi eren?»

Aquesta és una de les aportacions específiques de la literatura davant la historiografia.

6. L'engany de Zòsim: quan la mentida retorna al seu creador

El capítol 16 introdueix un canvi important en el recorregut de Baudolino.

Fins ara, ell havia estat principalment el creador de les ficcions.

Ara descobreix que també pot ser víctima d'una ficció construïda per un altre.

La figura de Zòsim adquireix així una importància especial. Baudolino, que confia en les seves pròpies habilitats per interpretar els enganys dels altres, descobreix que la falsificació pot actuar en totes dues direccions.

Aquesta situació té una força simbòlica considerable.

El fabulador descobreix que no té el monopoli de la mentida.

En un món en què circulen documents, cartes, relíquies i testimonis, qualsevol persona pot fabricar una versió dels fets i intentar imposar-la als altres.

La mentida deixa de ser una característica individual.

Es converteix en un sistema de relacions.

7. La Carta del Preste Joan torna contra Baudolino

Aquesta qüestió es desenvolupa especialment en el capítol 17.

Baudolino descobreix que la carta del Preste Joan que ell havia escrit ha estat reproduïda i modificada. El document apareix relacionat amb el basileu Manuel de Bizanci i no amb Frederic, com inicialment esperaven els protagonistes. (Bookey)

Aquí es produeix una de les ironies més importants de la novel·la.

Baudolino havia inventat un document. Ara descobreix que altres persones poden utilitzar aquella invenció per als seus propis interessos.

La seva creació ha deixat de pertànyer-li.

A partir del moment en què un relat entra en circulació, el seu autor ja no en controla completament el significat.

Una persona el copia. Una altra el modifica. Una tercera el interpreta. I una quarta pot utilitzar-lo per justificar una determinada acció política.

Així, Eco porta fins a les últimes conseqüències el problema de la falsificació.

8. La política com a lluita entre relats

La descoberta de les cartes del Preste Joan permet entendre que la política medieval no es construeix únicament amb exèrcits i territoris.

També es construeix amb informació.

Qui té una carta té una prova.

Qui posseeix un document pot reivindicar una relació.

Qui controla una informació pot intentar influir sobre les decisions d'un governant.

Aquesta dimensió resulta especialment interessant perquè connecta directament la política amb el tema general de la novel·la.

El poder no consisteix només a imposar una decisió.

Consisteix també a aconseguir que els altres creguin determinada versió de la realitat.

La carta del Preste Joan es converteix així en una peça política precisament perquè els personatges li atribueixen una possible autenticitat.

9. La paradoxa de Baudolino

En aquest moment, Baudolino descobreix una paradoxa que ja no abandonarà la novel·la.

Ell sap que el Preste Joan forma part d'una construcció llegendària.

Però continua desitjant trobar-lo.

Aquesta actitud pot semblar contradictòria, però és essencial per entendre el personatge.

Baudolino pot saber que una història és inventada i, al mateix temps, voler descobrir si darrere de la invenció hi ha alguna realitat.

La seva curiositat és més poderosa que el seu escepticisme.

Això explica que, malgrat les proves d'engany, no abandoni la recerca del regne del Preste Joan.

La novel·la no presenta aquesta actitud simplement com una ingenuïtat.

La converteix en una forma de confiança en la possibilitat que el món sigui més gran que allò que coneixem.

10. El capítol 18: Colandrina i la vida privada de Baudolino

El capítol 18 introdueix una dimensió diferent: la vida sentimental de Baudolino i la seva relació amb Colandrina.

Aquest canvi de registre és important.

Després de capítols dominats per la guerra, la política, les falsificacions i el Preste Joan, Eco ens retorna a l'home que hi ha darrere del fabulador.

Baudolino és també un home que estima, que desitja construir una vida familiar i que imagina un futur.

La relació amb Colandrina mostra un Baudolino més vulnerable. La seva capacitat de fabular adquireix aquí una dimensió íntima: les històries que explica no serveixen només per enganyar els altres, sinó també per fer habitable el món de les persones que estima.

La seva vida privada, però, està marcada per les seves obligacions i pels constants desplaçaments.

La felicitat que imagina és fràgil.

I el fet que Colandrina quedi embarassada intensifica aquesta esperança d'un futur que, com veurem més endavant, serà tràgicament interromput. (Bookey)

Aquest capítol és important perquè humanitza el protagonista abans que la novel·la torni a conduir-lo cap a noves aventures.

11. Història, mentida i vida privada

Els capítols 14-18 posen, per tant, en contacte tres dimensions de Baudolino.

El ciutadà, que es veu implicat en els conflictes entre l'Imperi i les ciutats italianes.

El fabulador, que ha creat el mite del Preste Joan i descobreix que altres poden manipular-lo.

L'home, que busca amor, família i un futur personal.

Aquestes tres dimensions no funcionen separadament.

La mateixa persona que inventa mites per als emperadors és capaç d'explicar històries a Colandrina.

La mateixa persona que participa en una batalla busca protegir els seus.

I el mateix home que vol trobar el Preste Joan necessita creure que encara existeix un món capaç de sorprendre'l.

12. Fonts i tradicions

Els capítols 14-18 es construeixen sobre un entramat de fonts històriques i literàries molt divers.

Fonts històriques

Una de les fonts fonamentals per al context polític és Otó de Freising, autor de la Gesta Friderici Imperatoris, continuada per Rahewin. Aquestes cròniques permeten situar Frederic Barba-roja, les seves campanyes i els conflictes amb les ciutats italianes.

També són importants les fonts relacionades amb la Lliga Lombarda, Alessandria i Legnano, que constitueixen el rerefons històric dels capítols 14 i 15.

Fonts literàries i llegendàries

La Carta del Preste Joan continua essent una font essencial per entendre els capítols 16 i 17. Però ara Eco introdueix una variació fonamental: no es limita a recrear la llegenda, sinó que mostra què pot passar quan un document fals és copiat, modificat i utilitzat per tercers.

També continuen presents les tradicions sobre el Preste Joan, el Grial i les geografies llegendàries que ja havíem estudiat en els capítols anteriors.

Aquesta combinació de fonts és característica del procediment d'Eco: història documentada, literatura, llegenda i invenció conviuen dins d'una mateixa arquitectura narrativa.

13. Per saber-ne més

Per aprofundir en el context històric i cultural d'aquests capítols, podem recomanar:

• Umberto Eco, Baudolino. Milà: Bompiani, 2000.
• Otó de Freising, Gesta Friderici Imperatoris.
• Rahewin, continuació de la Gesta Friderici.
• Ferdinand Opll, Frederick Barbarossa.
• Jacques Le Goff, La civilització de l'Occident medieval.
• John Eldevik, Reading Prester John: Cultural Fantasy and its Manuscript Contexts. ARC Humanities Press, 2024.
• Matteo Salvadore, The African Prester John and the Birth of Ethiopian-European Relations, 1400-1550. Routledge, 2017.

Per al context específic de les ciutats italianes i Frederic Barba-roja, les cròniques d'Otó de Freising i Rahewin constitueixen la base documental imprescindible; per a la dimensió llegendària, els estudis sobre el Preste Joan permeten entendre millor la continuïtat entre el mite històric i la recreació d'Eco.

14. Una lectura de conjunt

Els capítols 14-18 poden llegir-se com una progressiva pèrdua de control sobre les pròpies ficcions.

Alessandria mostra Baudolino intervenint amb una estratagema en la història real.

Legnano el situa directament davant de la violència i la derrota.

Zòsim li ensenya que ell també pot ser enganyat.

Les cartes del Preste Joan li mostren que una invenció pot escapar de les mans del seu creador.

I Colandrina ens recorda que, darrere de totes aquestes aventures, hi ha un home que intenta construir una vida pròpia.

El moviment és molt significatiu:

Baudolino inventa una història → la història circula → altres la modifiquen → la invenció produeix conseqüències → el seu creador ja no en controla el resultat.

Aquesta és una de les grans paradoxes de la novel·la.

15. La clau dels capítols 14-18

Aquests capítols ens mostren que la mentida no és simplement l'oposat de la veritat.

Una mentida pot ser conscientment inventada, però després pot ser creguda, copiada, modificada i utilitzada. En aquest procés, deixa de ser només una invenció individual i es converteix en un element de la realitat social.

La Carta del Preste Joan n'és l'exemple perfecte.

Baudolino la inventa. Zòsim la manipula. Els poderosos hi reaccionen. I el mite continua viu.

Així, Eco planteja una qüestió que va molt més enllà de la novel·la històrica:

què és més important, la veritat d'un relat o els efectes que aquest relat produeix en aquells que el creuen?

La resposta no és senzilla. I precisament per això la novel·la continua sent tan fascinant.

Una pregunta per continuar

Quan una mentida és capaç de provocar conseqüències reals, continua essent només una mentida?

Aquesta pregunta ens deixa preparats per al següent bloc, perquè a partir d'aquí Baudolino ja no només perseguirà un món imaginari: començarà a acostar-se físicament a ell.